El pèndol de petites oscil·lacions

Fulles marrons, nervades,

albiren, sense fer-hi front,

les petjades indolents

que les malmenen,

agombolant un neguit,

suspès a l’aire, abans de morir.

El silenci absolut,

cuirassat i pàl·lid,

escampa febles pólvores,

camí del castell,

que espera àvid com sempre

poder sentir un nou pas

Ha arribat la tardor, tardor de fruites i de fulles, encara no de llum ni de ventades. Hi ha un benestar als carrers, una temperatura més suportable i una melangia, com de fulla que sap que ha de caure i ha de ser malmenada i inevitablement rossegada i trepitjada. Els camins de la tardor no serien el que són si no poguéssim rossegar les fulles i caminar entre elles, com a persones distingides, damunt una estora que no coneix les classes socials i a tots ens equipara. Potser és per això que m’agrada la tardor, les seves postes de sol i els passejos vora mar a l’entrellum de les ombres i les fulles. Fins demà, blocaires. Que dormiu bé i tingueu un pensament agraït per les fulles que embelleixen els carrers i les nostres vides.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!