No volem callar més. Persistim

Sovint podem trobar recer a la poesia. “Al llindar de l’ara” de Lluís Solà ( fragments):
“En la por inconsolable es dreça l’arbre, i persisteix, i salta i inventa la melodia incansable de les fulles, i els signes són al davant, com gerres plenes d’aigua, i els astres disseminen clarors i ombres pels camins imprevisibles, i l’arbre aprèn els ulls als pupitres de la durada, i mort a cada moment i comença a cada alba”

“Calla. Amb els ulls han decretat l’extermini de l’alba. Calla. Han violat la llum, han esquarterat la roca, han esqueixat la planta, han fet sagnar el costat transparent de l’aire. Calla. Han romput les branques de l’arbre i les han escampades, han tallat l’arbre i l’han cremat, i han cremat les llavors de l’arbre i el sentit de l’arbre, han plantat llur arbre i després s’han constituït en justícia. Calla. Han maleït les paraules que no eren llurs paraules, han degollat les vocals i les consonants, les síl·labes i les rimes que no eren llurs vocals i consonants, que no eren llurs síl·labes i rimes i s’han constituït en paraula. Calla.”

Però ja no volem callar més, i persistim.

Afegeix un comentari