Gramòfon de runes: un lloc de traces i petjades

Divendres 25 de gener, a la Llibreria Lluna de Palma, a les 19 hores, tertúlia dedicada a lectura i col·loqui del llibre: Gramòfon de runes de Maria Victòria Secall. Us hi esperam!

Per la gran valúa que té per a mi vull compartir amb vosaltres el text que generosament va escriure l’escriptor i amic Sebastià Perelló el dia 16 de novembre de 2012 per a presentar el llibre a la Llibreria Lluna, juntament amb Elisenda Farré, que va prologar-lo

Gramòfon de runes. De MV Secall

Sobre la demolició sonora i edificar en la ruïna

María Zambrano entenia les ruïnes com una metàfora de l’esperança. En un assaig publicat durant el seu exili a L’Havana escrivia: “Las ruinas son una categoría de la historia y hacen alusión a algo muy íntimo de nuestra vida. Son el abatimiento de esa acción que define al hombre entre todas: edificar. Edificar, haciendo historia. Es decir, una doble edificación: arquitectónica e histórica“. I parlava també d’una tragèdia sense autor quan evocava la ruïna. Tragèdia i mite. Demolició que ens porta a reflexionar, i tragèdia, quan volem dir conflicte, topada, que evoca alguna cosa que encara s’ha de resoldre en nosaltres perquè ens interpole. També deia Zambrano que el millor monument és la ruïna. I un espai de participació. Fins i tot relacionava de manera estreta el concepte de ruïna i el de temple. I en algun lloc parla, connectat amb la seva manera d’entendre la música, de les paraules que poden deixar anar aquests temples de l’enderroc. I en el fet de desplomar-se hi prova de veure un sentit de supervivència. I és quan la ruïna és aurora. Alguna cosa humana vençuda i que el pas del temps fa vencedora. I un lloc de traces i petjades.

Maria Victòria Secall en el seu Gramòfon de runes ens ofereix un dispositiu sonor de reproducció capaç d’amplificar en el solc, en les empremtes que deixa la història, la veu que prova de dir allò que ha quedat enterrat, allò que s’ha volgut paradoxalment passar per alt. Amb una talking machine. L’escriptura com a inscripció d’alguna cosa tant volàtil com les veus. Dir amb la pua una demolició sonora. I fer del traumatisme un lloc de reflexió, un monument. Escriptures de l’enderroc que proven de fer memòria de la destrucció, que són alhora lloc de conservació i de restauració contínues. Una poètica de la runa, de l’amuntegament, de l’amalgama de les restes i de la devastació. Runa i rebuig. Quan escriure és aixecar un edifici, fet dels fragments, dels vestigis, dels senyals que tanmateix han deixat anar les veus espectrals, desemparades, i que ha quedat enlaire, mudesa alenada en suspens, respirable, amb l’escòria que no han volgut considerar. I fer-ne un lloc per als morts, per a la seva  memòria viva. Una ruïna textual amb tot allò que han volgut esborrar, fer desaparèixer i que ha fet tanta nosa. Així i tot, en l’estrats, en les vetes, sentir les veus, i retornar-les, com si l’escriptor fos com un arqueòleg.  Un que fa cantar l’enderroc i l’esfondrall.

Retrobar allò que ha volgut borrar la Història, fer surar a la superfície per tal d’exhumar el que la Història ha considerat residus, restes, runes. Allò que hem volgut fer desaparèixer. Je me retourne sans cesse vers mon passé. J’y fouille comme un chiffonnier dans la poubelle, escrivia, Roger Martin du Gard. El poeta com a pedacer del passat. I desenterrar d’aquest rosegall, de les escapçadures, dels escombralls, transfigurades, les veus vives. I en aquesta pedregosa desferra suren un munt d’imagtes fetes a trossos. I amb aquests fragments apuntalar les meves ruïnes, tal com diu el poeta. Perquè la runa convoca la destrucció, l’esventrament, allò que s’ha esfondrat, i la seva presència residual fa forat, obre el trau de la nafra. En el gest d’excavar nia l’escriptura de l’absència. On ne peut édifier que sur de ruïnes, diu Jacques Dupin. I és l’art d’escriure que s’alça com a ruptura del silenci on fulgura el passat i revenen els morts, i els que no han tengut veu o han silenciat. És en les runes, en les restes que habita el temps i la llavor. I és en les restes que persisteixen els desapareguts. 

El poema com a lloc de la pèrdua que convoca el fantasma, com a traça on fer niar el sentit sense deixar-lo enquistar. Les ruïnes, les altres, allò que ha quedat en l’aire, restes que canten. I dir aquest silenci, i en aquest silenci fer ressonar la veu. Amb les seves llacunes, des del seu no-res excessiu, des de la seva manera d’esborrar-se i no fer figura, restituir l’avinguda de l’aigua que corre impetuosa i fa lloc a la brama del mot. Del munt de pedres, del tarter, dels residus i la carbonissa airejar allò que mai no acaba de fer olor de resclum. I el designi del poeta és donar veu als vasos romputs, refondre en la paraula. I no es tracta d’apropiar-se dels fragments esparsos, de la fractura, sinó acollir la seva memòria, en la seva forma de ser bellugadís i no deixar-se estabilitzar, sense provar de fixar aquesta seva despossessió, el seu abandomanet, perquè és quan deixar anar la seva radicalitat i la seva cinglada de sentit viu.

Fer memòria viva. En el poema sol, en aquest espai de rencontre, té lloc, és possible, allò que ha rebut una negació absoluta, el poema acull la runa i esdevé pòsit,  record: allò que torna a passar pel cor. Per això cal treballar la tenebra, la desolació del runam i l’enderroc i aglevar-hi allò que no han deixat motar i deixar la traça d’aquesta violència que res pot absorbir, ni embeure’s, deixar-hi tatuat l’infigurable en els replecs i les clivelles. Filar l’absència i acollir l’oblit. Obrir el trau, fer forat per tal de fer present, i convocar aquesta manera de venir del silenci. I en els ecos del poema compareix allò que va ser, en la seva fluctuació sense l’afany d’apoderar-se’n, ni d’ensenyorir-se’n.

El poema no posa mà, la dóna. I dir alhora l’ermot i l’ala. I esser també alhora sorra als ulls que aixeca el vent i arrel i llavor. Llecor de l’espoli, camí de l’aigua que embolcalla lleixes de temps i núvols escrits, lletra que ungleja, poema gratat que fa baula i s’esfilagarsa en un alfabet de silencis. I amb el fil de l’absència teixeix les veus que omplen els carrers, fins i tot les veus que han de venir i que s’han de dir, en el poema, després, perquè ens ofereixen la seva imminència des de la dissensió.

Des de la desestabilització dels límits discursius per tal d’oferir noves obertures, el poema es disposa com un espai transformador. Des de la seva plasticitat sonora, des de la fragilitat de l’orella, des de l’empremta del so, des dels ecos, des de la sideració de la cadència dels mots arpats. Ressonants en la remembrança que no integra, sinó que segueix protestant. Perquè els poemes ens reclamen esser els qui escolten, orella desfeta en les veus de les runes, i sentir l’enrenou de la bretxa que obre el poema en la realitat,  i parlar les veus i parar-se l’orella. I quan els mots penetren per l’orella saber fer lloc a les veus, a les veus altres. I sentir que diuen la seva. La seva exclusió, l’agitació que provoquen en desestimbar-se en veu molt baixa, a cau de llavis, com una nafra que raja. Encara ara. Escoltau-les.  Digau-les. Ara i aquí, en el poema. Emmalaltir el cuc. Fins que xiulin les orelles. Com un oratge.

Sebastià Perelló, Palma, 16 de novembre 2012

Gràcies Sebastià!

Imatges: Presentació de Gramòfon de runes a la Llibreria Lluna, de Wakonda i MFS

Afegeix un comentari

Comentaris tancats.