Deixalles, grumers i mentides a dojo

La mar ha vessat avui a la platja un caramull de grumers com pedres precioses, somnis que es desfan al sol, vertaders, sense temps suficient de poder viure’ls.

La llum del dia, diafana, dóna relleu a la serra, defineix un paisatge conegut i estimat, color de sípia i blau, que es resisteix a baixar el cap.

La façana marítima rubrica la conxorxa dels enzes, uns i altres, que no han sabut res més que patir per si perdien el poder, poquet ja, que ostenten. Ho deia Aung San Suu Kyi : no corromp el poder, corromp la por de perdre’l. Mesquinets.

Una ciutat oberta a la mar on Nuredduna defensa la música i l’amor a l’art s’empegueeix de l’edifici  mort , mig pressó, mig descampat de deixalles, que pretenia ser un palau de congressos de doblers blanquejats, hostaleria d’accions preferents i negocis opacs, cementiri d’ideals. De vegades els morts diuen que mengen més que els vius.

Si no fos perquè la vida pot amb tot, com la mar, si no fos per l’agró blau i la garsa, la sentor del salnitre i les ones, us ben assegur que passar per aquest tram de ciutat faria oi, els qui ho van decidir, l’un darrera l’altre, ja en fan.

Imatge : grumers al Carnatge, de MVS

Afegeix un comentari

Comentaris tancats.