Quatre anys de bloc. Tres, dos, un. Veig el somriure de la tardor que s’anuncia, a l’ample. Fulles caigudes, menudes, arreplegades pels rierols de pluja dels darrers aiguats. La lluna plena que sempre torna. Somriu la tardor nova perquè no li tinguem por. Ve carregada de pluges i magranes, a cor obert , ferides cristal·lines
Quan la terra pren la color de la mar i torna blava, les formes de la ciutat s’esvaeixen con núvols, un perfil que hi cabria a les mans, sembla. És senyal que ja som prou lluny , al bell mig de l’aigua. Cap horitzó per aferrar-nos, només la mar, la mar i tu. Te sents
Anar a veure als amics amb qui comparteixes viatges i amor a la vida – la bona i la que t’ha tocat viure – és un plaer de tots els sentits: olores, assaboreixes, mires, veus, palpes, escoltes… Et mostren el millor que tenen i comparteixes un bocí de vida i de paisatge que els configura, com
A Sicília ja hi havíem estat, de la banda de la mar Jònica, a Massina i a Taormina , l’Etna a prop i aquell regust de vinya i atzavares, els camps daurats, les glicínies penjant i nou i vell ben remenats, relligats i germans. Aquest pic hem visitat Palerm, de la banda de la mar
Sardenya és una de les dues illes més grosses de la Mediterrània, un destí que ens feia gola tastar. En molts de sentits germana, amb remor d’Ausiàs March. Vàrem amarar a Càller – Cagliari. Un golf ample – l’antic Sinus Caralitanus- acull el riu Mannu i mostra una platja blanca i llarga anomenada del Poetto,
No vàrem poder resistir la temptació de veure com anava això de remar a un cap de cantó, dempeus, amb l’aparença de desequilibrar la barca, però realment fent circular aquell peix negre i esvelt, amb la destresa d’un amfibi amb un rem sol. Segons ens van dir, les gòndoles són una embarcació pensada per a navegar suaument pels
Així l’anomenava Goethe al dietari “Viatge a Itàlia” i afegia:“La vida quotidiana al carrer i prop de l’aigua, a les gòndoles i als palaus, el comprador i el venedor,el mendicant, el barquer, la veïna, l’advocat i el seu adversari, tot hi viu i s’hi belluga i s’hi capfica, parla i protesta, crida i prega, canta, toca,
Sortint de Venècia on tot era beutat, des dels canals, fins a la mar, des de les pintures del Bosch fins a les teulades de zinc i terrissa, els capitells blancs del Palau del Dux i la plaça porticada. Les illes oscil·lant d’estribord a babord, fent ziga-zagues, mentre partíem, allunyant-se. Ens dirigim cap a Croàcia, Hrvatska. A sol
Heus aquí Dido,princesa de Tir, filla de Mutus, germana de Pygmalió. Va haver de fugir, exiliada. Doneu-me, déus, la força per no oblidar la pàtria, la terra furtada per mon germà, estimar la seva mar tan blava, els seus àrids turons, les valls suaus i fèrtils, perennement verdes, les carenes serrades, les paraules més
A Barcelona ens va venir a cercar na Roser. Ens dugué a berenar a un lloc tranquil prop de la mar, ideal per platicar, un encontre necessari: abraçades, rialles, tendresa, informacions, el dol de Birmània, el viatge, la mar, projectes, amistat fluïda. A la meva plagueta hi tinc escrit: quina sort que hem tingut de conèixer na
“Hi ha un hora en la qual els homes necessiten vents,hi ha un hora per a les aigües del celper a les gotes de pluja, filles dels núvols”…Píndar – Olímpica Sí , hi ha una hora per a cada cosa i un moment per a cada estat i curolla. Ha arribat l’hora de la tornada.
Ahir va ploure tot el dia i tota la nit. La pluja va executar una simfonia de tambors sobre les teules i de llamps i trons sincopats , de cortines de seda i de laments. Ara, mentre escric, l’oratge ha canviat de rumb i el cel ha tornat blau i els núvols, escampats com la
L’INFANTAMENT ( o l’ametla mística ) El misteri d’una llàgrima,balba , com un vulva, la vida eixint del fons,contenint un tresor. Un ésser essencial,guaitant el món, incorporant el món en el seu tors. No pas nascut de verge, sinó nascut del goig,nascut del plor. Un home vertader,a Taüll, ens mira i m’esglaia. He estat educada
Vaig anar a rebre la tardor a Eivissa, tot acceptant els bons consells de l’amic Jordi, d’Eivissa.0. El dissabte un plugim ventós que tombava els paraigües de viatge ens va venir a rebre a un port que, si no fos per aquesta rebuda, haguera estat inhòspit i desesmat. El temps es va posar al seu lloc, ennuvolat, però amb bona visibilitat,
Els llençols blancs parlen al vent i s’assolellen tot recordant la teva pell. Esperen, amarats de blancor i olor d’espígol, libat per les abelles, fregar el teu cos de nou, helíacs i embriacs testimonis d’amor. A Nàpols, la ciutat del desordre circulatori, hi ha un pàlpit especial. Si mires el bell vell campanar de Sta