Parlaren d’armes de destrucció massiva, una cridòria eixordadora. Sabien què deien i per què, una gran mentida, per amagar la por. Armes de destrucció massiva són l’orgull masculí col·locat on no toca, la impunitat en els delictes, la connivència a la guerra, inculcar que es pot violar les mares, les esposes i les filles
L’Obra Cultural Balear de Pollença organitza la presentació del llibre de poemes Gramòfon de runes, de Maria Victòria Secall. A la Tàfona de Can Reiet, carrer de sant Domingo 17. La presentació serà a càrrec de Sebastià Perelló i Elisenda Farré el proper divendres 19 d’abril a les 20 hores.Hi col·labora el pintor Antoni Marquet
Tornen tossudes als seus indrets, les orenelles “L’exili s’havia acabat. Per sempre. Calia encara sofrir-ne el llast. Per haver tornat de l’exili m’havien retingut tot aquell dia de pluja. Però al meu país. A la meva terra. Ja no tenia vint anys. Esperava un taxi i plovia. Tenia cinquanta anys, però era al meu país.
Amb la veu de Joan Baez i el record i la poesia de Felícia Fuster, elles que tant van saber transmetre’ns la dignitat de ser dona, de ser persona. I tot ho donaré i tot per res,només per veure’t viure.Quina fal·lera estranyafa que m’ho jugui tot als daus d’un corenderrocat,sabent que encara que guanyéstot ho
Totes les mans són necessàries, totes ens manquen per aturar la violència, cap pas enrera en els drets i la igualtat, que no ens conten contes: el patriarcat mata. El cant dels ocells, sonata de Brahms, un manifest… Plaça de les Tortugues, les cares de sempre, alguna més, molt d’homes, com el meu, fent costat,
Els colors de la tardor són colors de sol ponent, de llum que es clou i vida tossuda: color de cuir, color de terra i fang, de dàtil setinat i magrana madura, com sangtraïts de ferides antigues que no pots oblidar. De bon matí el sol eix d’un cobricel de boira, rodó, com una taca
Avui fa un any que em manques, mumare. També em manca l’aire. Sento el nus a la gola, aquell nus amb gust de moc que una s’empassa per no plorar. Veig el somriure que em regalaves – que encara em regales – quan arribava, fos l’hora que fos, com si em descobrissis cada vegada. Se’m
Ahir, dilluns 23 de maig, va morir, als 97 anys, Elisabeth Eidenbenz, Zuric 1913 – Zuric 2011, fundadora i responsable de la maternitat d’Elna durant els anys 1939 a 1945. Afortunadament, gràcies a diverses persones, entre elles Guy Eckestein, que la va cercar per a fer-la reviure de nou el lloc, i la historiadora catalana
José Saramago, Premi Nobel de literatura 1998, va escriure el dia 9 de març de 2009 aquesta reflexió, publicada a El quadern (edicions 62): 8 DE MARÇ, Acabo de veure als telenotícies manifestacions de dones arreu del món i em pregunto, un cop més, quin planeta desgraciat és aquest què encara la meitat de la
Una altra dona assassinada. Degoteig incessant de mort i dolor, ferida que no s’acaba de guarir, oberta. Biel Mesquida, quan va exercir de director de Vilaweb, em va demanar un article per l’espai des de la independència amb el suggeriment que fos del tema de la violència de génere. Ho vaig fer i va sortir
Somriu la lluna a la nit que s’acosta , amb una rialla clara, horitzontal, propera. Damunt la mar serena deixa un rastre de llum, com una signatura indesxifrable, un pacte secret que mai decep. Un tel de boira embolica el dia que parteix. Un crepuscle, també horitzontal, s’allarga entre les muntanyes, difús i taronja, una
Per a les dones mortes no em sé morir ni adormir-me amb el somriure beat dels qui es desperten mirant a una altra banda i es desentenen del tot. Veig l’escorça i fins la saba caure, les branques esberlades pel llamp d’una tristesa amb sexe. Per a les dones mortes no em sé morir,
Fa fred i por. Masses solituds espatllen les rodes. Feréstegues evidències assassinen la llum. gemega la tempesta , excessiva. La veu em surt del solc, farcida d’heura, s’enfila pel congost, rosega queixes. Els peixos , mal ferits, alcen el vol. Seca i ferida, s’esmola la gola. Cauen les paraules en mig d’una teranyina. Un polsim
Quan tens set, només vols aigua. Alguna cosa està canviant i ens fa mantenir l’esperança. El vent constant arriba que ens mostra la direcció. Gràcies a tots i a totes. Els homes han sortit al carrer per tal de mostrar el rebuig a la violència de gènere. De forma simultània i amb el lema “El
Estesa la mirada, com una xarxa, enfosquida. La mar, esqueixada. Estrips de llum. Sageta grisa que fereix i mata. Martell de ferro que esclafa. Forat negre dels miratges miserables, escanya-esperances Entre les roques, damunt les algues, olor de Mort, aire que manca …. I no s’acaba… Sento la tristesa que s’instal·la allí