Treballant la sostenibilitat

És evident que el palmerar no travessa un bon moment. A la temible plaga del morrut roig, i d’altres –com la paysandisia- de les que no se parla, cal afegir les males pràctiques de gestió que s’han anat introduint els darrers anys als horts públics; i la manca de vigilància sobre la gestió dels horts privats. A tot això, el Patronat del Palmerar que segons la llei ha de reunir-se, com a mínim, una vegada a l’any per a vetllar per la bona salut i la bona gestió del palmerar, porta sense fer-ho des del 2006.

No tenim un coneixement real de l’abast de la plaga del morrut. Si algun organisme oficial te dades fiables sobre aquesta –fet prou improbable- no les dona a conèixer als ciutadans interessats, per més que aquests les demanen. Ni tampoc tenim un coneixement detallat de les tècniques i mesures de lluita que s’estan utilitzant, quina metodologia de treball, quins tractaments, amb quina freqüència, quin abast, quins resultats… Per tota resposta a les demandes de la ciutadania, les autoritats ens demanen que confiem en les impressions del responsable polític de torn, que parla sempre sense mostrar cap documentació, ni aval tècnic,  ni –per suposat- cap autoritat científica o tècnica sobre la matèria. Això no és una resposta acceptable i molt menys fiable; i, per això mateix, no satisfà a ningú.

D’altra banda, és patent l’estat d’abandó dels horts de propietat municipal que no estan inclosos en el catàleg de la UNESCO. Els horts de Tomballops, el Contador i el Bon Lladre, per exemple, porten 3-4 anys sense regar-se, i els dos últims horts tampoc s’han escarmondat en aquest temps. En altres, com el de Travalón Baix s’han autoritzat activitats incompatibles amb el seu caràcter d’horts i que portaran a la seua més que probable pèrdua. Desgraciadament hem vist massa casos d’això els darrers 50 anys; i el Pla Especial de (Des)Protecció del Palmerar que s’està tramitant ara mateix, pot ser demolidor en eixe sentit.

En els horts inclosos al catàleg de la UNESCO, les tècniques de gestió tradicionals han estat substituïdes per tècniques agressives, amb ús de maquinària pesada, que fan malbé els elements característics dels horts, com els bancals, la xarxa de camins, les sèquies de rec, les tanques… i fins i tot les palmeres més joves. S’oblida que són precisament aquest elements, juntament amb el saber fer dels palmerers, el que constitueix la cultura dels horts de palmeres d’Elx reconeguda per la UNESCO i protegida com a Patrimoni de la Humanitat. El que se reconeix no són les palmeres, sinó els horts de palmeres y la seua cultura; és  a dir, la manera de cultivar-los, els oficis que ho fan possible, els elements físics tals com sèquies, camins, tanques, vivendes, magatzems i altres construccions, etc. Tot això és el Patrimoni de la Humanitat reconegut per la UNESCO. Això és molt més que les palmeres o el palmerar; i és precisament això el que s’està destruint amb aquesta nova manera de gestionar el horts.

Estes i moltes altres consideracions que podríem fer en aquest mateix sentit, posen de manifest la necessitat d’obrir un debat sobre què volem per al nostre palmerar. El seu ús públic i privat, la seua gestió, la seua sostenibilitat ecològica, econòmica i social, etc. Un debat d’on ha de sortir un model consensuat entre tots els agents i les administracions interessades que serveixa per orientar la gestió dels horts públics i privats, independentment de quin siga el color polític del govern. Este debat és imprescindible i urgent per a la salvaguarda del palmerar. No podem seguir com estem, perquè de seguir amb el desgovern actual, ens quedarem sense palmerar en pocs anys. Malgrat el retrocés actual, cal reconèixer que les darreres dècades s’han donat passos importants per a la preservació del palmerar, però no han estat suficients i cal anar més enllà.

Lamentablement però, l’administració no sembla interessada en obrir un debat com aquest. Tot el contrari. El palmerar és vist pels grups hegemònics a les institucions, com un recurs més a explotar en benefici d’uns pocs, malgrat que això supose la seua destrucció. Per això, haurà de ser la societat civil qui prenga la iniciativa i s’organitze per a constituir un ampli moviment que done participació als diferents  col·lectius ciutadans i polítics, organitzacions agràries i sindicals, professionals del món de la palmera, l’economia, l’urbanisme, el medi ambient, investigadors, etc. És clar que ho sabem fer, així ho hem demostrat en altres ocasions.  Estem obligats a fer-ho  i, entre totes i tots, ho farem; perquè nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes, si que volem palmerar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!