El Guerguerat. Sàhara Occidental

És molt possible que el topònim no diga res a molta gent.  Ací en teniu la localització.

Ara que estem recordant que fa deu anys va ser muntant i, posteriorment, arrasat a sang i foc, el campament Gdeim Izic, el poble sahrauí torna a recordar al món que encara està pendent la seua descolonització. Malgrat la covid-19, i la retirada en massa de partides municipals, i d’altres, d’ajuda humanitària, justificada amb raons de mal pagador, cal continuar treballant per al resolució definitiva del conflicte provocat per la nefasta gestió espanyola de la, encara pendent, descolonització del Sàhara Occidental.
El Guerguerat és molt més que un punt al mapa. En la frontera, el mur militaritzat i minat, que separa els territoris ocupats pel Regne del Marroc del territori lliure de la República Sahrauí Àrab Democràtica, hi ha un lloc per on, travessant il·legalment el territori de la RASD, passa molt de trànsit i tràfic, entre les ciutats ocupades del Sàhara Occidental i Nouadhibou, Mauritània. És un territori no habitat, però no està sota el jou militar marroquí.
Un pas que el govern marroquí va decidir, l’agost de 2016, convertir en una carretera que travessa el territori sahrauí lliure que hi ha entre el mur i la frontera amb Mauritània, per facilitar l’eixida dels “seus productes” cap al sud. Com una mena de punta de llança, que, a més tanca l’única sortida al mar que tenen els territoris alliberats del Sàhara Occidental.
Aquella acció ja va suposar un trencament de les condicions d’alto el foc imperant en la zona, i teòricament vigilat pels cascos blaus de la MINURSO. Però, el Marroc, que es permet expulsar vuitanta membres dels cascos blaus assentats al territori ocupat, sense ser ni amonestat per la mateixa ONU, només ha estat aturat, primer per l’exèrcit de la RASD, i, ara, per la població civil que s’hi ha instal·lat decidida a fer respectar el seu dret sobre el territori.
Ara la MINURSO és enviada per protegir aquell trànsit, aquell tràfic, perquè el SG de l’ONU considera que no s’ha d’entorpir el trànsit normal de mercaderies!  Ni que allò fóra una cruïlla comercial en un territori lliure de conflicte. Allà hi ha un mur minat! La MINURSO hauria de fer honor al seu nom i dedicar-se a allò que és el seu objectiu fundacional: organitzar el referèndum del Sàhara Occidental.
La situació hi és tensa, els dos exèrcits estan en estat d’alarma. Recordem que, sobre el territori, només hi impera un alto el foc. La guerra pot tornar a esclatar com a instrument del poble sahrauí per recuperar la integritat del territori que se’ls va ser assignat com a país per la conferència de Berlín, el segle XIX. Unes fronteres que els moviments d’alliberament dels respectius països descolonitzats van haver de reconéixer. Una herència més, també nefasta, del colonialisme.
La solució de la guerra tots saben com comença, però ningú no sap mai quan acaba. És molt delicada la decisió de tornar a la guerra; però, ja són més anys de “pau”, de diplomàcia, que no han aportat cap solució al conflicte, i hi ha tot un poble esperant-la. Un poble injustament tractat que clama per la seua llibertat. El retorn de la guerra no és cap quimera.
Tot per la inacció dels diferents governs del Regne d’Espanya, també l’actual, que accepta l’herència rebuda de l’abandonament del Sàhara i dels sahrauís arran dels il·legals i clandestins, Acords Tripartits de Madrid de 1975.

El govern del Regne d’Espanya, mentre, continua calladet. No siga cas que Mohammed VI, el cosí marroquí del rei espanyol Felipe VI…

Afegeix un comentari