La flota imaginària de l’hostal

Sempre recordaré com vaig exercitar la imaginació a l’hostal de la meua infantesa; va ser una època on, afortunadament, encara no existien ni els mòbils ni els comandaments a distància! I on l’única font “externa” de la imaginació era aquella tele, en gris, que començava a competir amb els contes a la vora del foc; a envair el nostre imaginari infantil, i a substituir els personatges de la mitologia oral per uns personatges grisos, però que ens encisaven perquè venien d’un enginy que, per se, causava admiració i era col·locat en un púlpit al centre de les nostres llars. Llavors, la imaginació encara era una base potent dels nostres jocs, amb ella arribàvem arreu. Una imaginació que s’ajudava de les mans, també, i construïa objectes sobre els quals es desenvolupava més encara.
Sempre m’ha agradat, construir, fabricar coses tangibles amb les mans. La satisfacció de veure com allò va prenent forma, com passa de la ment a la matèria. Ha sigut, és, com una mena de contrast del meu treball, més intel·lectual, de docent. Uns treballs, aquells, que no generen valor afegit, ni repercuteixen l’IVA, però que generen molt de valor emocional.
I, de tots els que he fet, n’hi ha un que, tot i ser molt rudimentari, conserve: una flota que em va fer gaudir molt mentre la construïa, quan jo començava a tindre més anys que dits a les mans. Un viatge a Ítaca! És curiós, mai no he jugat amb ells com a vaixells. Mai no els he posat en una safa d’aigua. N’ignore, de fet, la seua flotabilitat. Són uns vaixells amb pedestal, de terra endins, a imitació dels que s’estilava de posar sobre la caixa del receptor de TV. Però, tampoc no va ser aquest el seu destí: sempre han estat entre llibres, als prestatges, disposats per a nous viatges cap a Ítaca.
Unes maquetes que van ser construïdes en un espai compartit per la vora de la llar, i la calaixera sobre la qual hi havia la tele. I aquella taula de pedra de marbre, quadrada, amb una veta diagonal grisa, que va fer el paper de taula de d’obrador de la rebosteria hivernal, de taula de menjar de cada dia, a l’hivern, de taula d’estudi, de lectura, de banc de treball de les drassanes imaginàries de vaixells imaginats. Una taula il·luminada moltes vegades a la llum del quinqué de petroli, de la flama del ciri, i del més modern càmping gas blau.




Aquells vaixells amb pedestal per a decorar la TV no navegaren ni més ni menys que aquell submarí, gris, del Viaje al fondo del mar que vèiem, en espanyol, en aquella tele grisa. Tot està en la imaginació de qui ho mira.

Un trespeus de la imaginació: la vora del foc, la taula i la tele.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari