Llibres i l’hostal

L’hostal era una construcció, un habitatge, una casa pròpia de la cultura rural que també va possibilitar que s’hi desenvolupara la cultura dels llibres. Un camí que va començar amb ma mare.
Llibres d’estudi de ma mare que també formen part del meu lligam amb l’hostal. Una llavor que ha fet que els llibres de paper -els de “tota la vida”-, ocupen una part important en la meua memòria i en el meu present.
Sóc un amant dels llibres, bibliòfil i lector, dels que no saben llegir sense un llapis a la mà; també m’ha agradat relligar llibres (col·leccions de revistes, apunts o treballs de classe) de manera artesanal. Això de l’època en què la gran tecnologia era la de la màquina d’escriure. També m’he de confessar “lladre de llibres”; és a dir, he possibilitat una vida a algun d’aquells llibres morts i soterrats en aquells cementeris que són segons quines prestatgeries.
Sóc dels qui ha perdut llibres –molts- deixats a gent que mai no me’ls ha tornats. Alguns els he hagut de tornar a comprar, pel lligam que hi tenia, amb el contingut, és clar; i un poc per allò flaubertià de compartir el saber atresorat pel llibre, ja des del mateix moment de tindre’l a la mà; llegit, això sí! També és cert que jo no he tornat tots els llibres que m’han deixat. Començant pels de ma mare!
Però, sí, tornem a l’hostal i als llibres; als llibres que em lliguen a l’hostal. Hi recorde, un moble, “la llibreria”, el nom del qual em produïa, en la meua infantesa, una certa estranyesa per la seua polisèmia. Allà no només hi havia –alguns- llibres. Aquell era un moble, de sala, amb portes amb vidres translúcids, i calaixos; perfectament –racionalment- simètric. Era un moble, dispar, que feia la seua funció –polifacètica-, en aquell conjunt sincrètic de mobles, sota l’atenta miranda (“vigilant?) d’una gran retrat de l’àvia. Per a mi, aquell, era un conjunt natural, el de sempre, del lloc. Era “la llibreria”, més que no un moble bar de les sales benestants dels anys seixanta setanta. Tot i que, ni estava en una sala (sinó en un espai de pas, en un gran distribuïdor) i que, al final, feia més d’armari que no de llibreria.
La biblioteca, els llibres que hi havia a l’hostal eren, bàsicament, els de ma mare, llibres d’estudi, de cultura clàssica, de mitologia clàssica, de llengua, de literatura (un de literatura llatina, traduït de l’alemany per un tal Carlos Riba!) A més d’exemplars –sense relligar- de novel·les editades en fascicles publicats periòdicament. I revistes il·lustrades.

                                    

 
Ara, entre tots aquells llibres, tots grans tresors, jo en voldria destacar un parell. En primer lloc un diccionari bilingüe, llatí espanyol, que va ser la porta de la meua primera aproximació a la llengua clàssica. Recorde que vaig pensar –jo què en sabia, de les declinacions!- que podia anar llegint-lo, i aprenent vocabulari, per preparar-me “la maleta” per al curs vinent, 2n de BUP, on tindria l’assignatura de llatí. Això ocorria sobre una taula envellida de despatx, que encara conservava el vidre que cobria la superfície, i on vaig estudiar moltes hores; era l’estiu de l’any 76.
Amb el temps, aquest diccionari ha sigut una font d’altres sabers, no lingüístics. El diccionari era de ma mare, però, allà, entre aquelles pàgines, també hi havia la constància de l’emigració d’algun membre de la meua família. Adreces argentines. Cognoms familiars.

 

Una altra de les joietes, (i ací el diminutiu no és només afectiu, també ho és per les seues dimensions) és un altre diccionari. Aquest, també de ma mare, abans de ser “meu”. Un volum que cap a la butxaca, i que dóna sentit al nom de llibre de butxaca. La veritat és que vaig trigar a entendre que les butxaques d’aquells llibres “de butxaca” havien de ser les dels gavanys i dels abrics; no les dels pantalons, i camises del meu vestuari. I eren de butxaca, portàtils –en dirien ara. Això, sense arribar a l’extrem en què, per la mancança de paper (mancança de tot), els llibres van ser reduïts a una mínima expressió. Com aquest exemplar, dels anys quaranta, del Diccionario ortográfico. De mon pare.

Però, no és el cas del llibre de què vull parlar; sinó d’un diccionari espanyol francés; anterior a la “moda”, efímera, de l’alemany, o de l’actual anglofília universal. Es tracta d’un diccionari editat, l’any 1927, durant la monarquia borbònica d’Alfons XIII, un exemplar que va ser sotmès a una actualització simbòlica posterior a l’any 1931: la bandera que representa l’espanyol, té formes monàrquiques, amb la franja central, la groga, el doble de grossa que les altres dues; però, ací hi ha el detall simbòlic, que en fa un llibre especial: la franja inferior és morada. Posteriorment, el llibret va escapar, inadvertit, a la bàrbara i genocida i anticultural repressió feixista.

          

Un símbol que, també, podria ser del mateix hostal, que va ser construït a finals del segle XIX, i enderrocat a principis del segle XXI. Un lleuger canvi de bastonets en la numeració, que suposa una transició (brutal en ocasions) entre diferents sistemes de govern. Des d’una, de tantes, restauració borbònica; les dues repúbliques; dos períodes clarament dictatorials; la importació d’una, una altra, casa reial, ara italiana; un règim d’alternança –d’aire canovista- entre partits d’ordre franquista i de republicans genuflexionats a la monarquia imposada pel franquisme.
Una altra curiositat que atresorava l’hostal, que conserve, i que ens retorna a una de les funcions d’aquell edifici, la d’hostatjar, acollir viatgers, gent de pas, de llengües diverses, també, amb l’arribada del turisme… és un fascicle multilingüe que algun d’aquells viatgers degué oblidar a la parada de l’hostal. Un edifici, una funció de punt de referència, de fita, enmig del camí, multicultural i obert.

D’algun lloc havia d’haver sorgit el meu caminar a través del món dels llibres! I el de les llengües!

Gràcies, mare!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari