12 de setembre de 2020
0 comentaris

La bici i ma mare

El primer retall de la meua memòria que vull fixar en aquesta sèrie va centrat en ma mare i en la bici. En realitat són dues branques d’un mateix tronc de la meua memòria. Lligades per un element comú.

L’hostal de Blai, o del Tardà, era, va ser, un hostal de carros i carreters; però, el primer apunt que vull penjar de la sèrie vull que siga dedicat a ma mare, la Tardana, i a la bici.

Paquita Garí a la porta de l’hostal, en la bici

La relació entre ma mare i la bici en els meus records es fonamenta en una de les imatges que. veïns del poble, m’han contat moltes vegades, i que començava amb un sí, me’n recorde de ta mare a cavall d’un a bicicleta, quan anava al poble a estudiar, a escola. Plovera, nevara, tronara o fera calor, cada dia, ta mare, em deien, xano xano al poble a estudiar. Hi ha veus, memòries, més detallades, més o menys narratives, que la recorden manxant mentre llegia un llibre!

Jo vaig aprendre a anar en bici, al camí d’enfront de l’hostal, llavors sense nom, ara Camí senda del Tardà. No massa lluny d’on ho hauria fet ma mare. Jo ho vaig fer amb una d’aquelles bicicletes altes, d’home, negres, amb timbre i dinamo. Encara recorde la sensació del primer moment quan em vaig trobar a soles, sense la protecció de la mà del meu avi. Però aquella sensació de llibertat i alegria que succeeix, sense solució de continuïtat, la sensació de pànic, és inesborrable. Una de tantes coses que hi vaig aprendre en aquell museu viu que va ser, que era, -que és, ara, en la meua memòria-, l’hostal.

Al llarg de la meua vida he tingut dues o tres bicicletes. La primera aquella que els Reis, els de veres -que ja eren els pares- no va ser la de carreres que jo els havia demanat. Seria per l’època dels Ocaña, Merckx i companyia -dic jo. Era una bicicleta de passeig, a més sense la barra que la identificava com a d’home! La de carreres, carabassa, amb els canvis de plat i de pinyons, de palanca, sobre el quadre inferior, no a les manetes, al manillar, que ha estat, fins fa poc, a l’hostal (penjada en una pallissa). Les bicis de la infantesa, primera joventut, que em van marcar per sempre. També els genolls, i un dit, en són testimonis de les vicissituds adolescents passades amb la bici.

Aquelles bicis ja no havien de dur la xapa municipal que les identificava com a posseïdores del permís de circulació. La bicicleta havia esdevingut la bici, ja no era un objecte de necessitat. Ara hi havia les motocicletes, les motos i els cotxes. La bici i el carro, per motius diferents havien passat a un segon terme. La bicicleta havia sigut un mitjà de transport popular. Còmode, àgil, ràpid, econòmic, sostenible (això, ara). De fet, s’està tornant a posar en circulació, fins i tot amb serveis de lloguer de bicicletes públiques com Saforbici, Valenbisí, Bícing… Sense oblidar el pas intermedi de les velosólex, dit siga sense fer publicitat encoberta, era la nostra adaptació de la bicicleta amb un motoret de combustió. Vélo, bicicleta, marca Solex. Però, la meua memòria no ubica cap d’aquestes bicicletes a l’hostal.

Recorde l’estranyesa i la incomprensió que em produïa, de menut, la ponderació que es feia del fet que els xinesos anaren en bici, en massa, per aquelles avingudes tan amples, més pròpies de ciutats plenes de cotxes! Com les “americanes”! El comentari, -davant d’aquella tele en blanc i negre, millor dit, en gris, i amb el transformador corresponent-, confonia la necessitat, la “pobresa” dels ciclistes, ciutadans xinesos amb la virtut de la consciència ecològica. No imaginava, ni els meus avis, ni els meus pares, ni aquells xinesos, ciclistes urbans, la contaminació que generaria la invasió dels automobilistes, amb l’arribada del consumisme capitalista, pels carrers i avingudes d’aquelles ciutats.

Jo vaig usar la bicicleta com a mitjà de transport fins als dèsset anys. Volia esperar els divuit per motoritzar-me; però, això d’anar de paquet del Vespino (llavors legal) era un tant perillós. I sense casc!
La bici per fer esport, lúdic, però esport. Ja no és el meu mitjà de transport.
De fet, en aquella època, la bici era, com havien sigut els pantalons curts, una etapa que calia cobrir abans de motoritzar-se. Els carros i les bicicletes començaven, en el meu imaginari de fill del baby boom dels 60, a ser aigua passada. Així que puc dir que, amb els de la meua quinta, hem vist la transició del país que va conéixer Jaume I -de l’anar en carro per carrers i camins de terra- al món virtual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!