L’Hostal del Tardà és el nom d’un lloc d’Oliva amb què és coneguda la casa –ja desapareguda físicament- de la meua família materna. Era un punt de referència, no només en l’àmbit local sinó més enllà. Un topònim, un referent, al terme olivà.
Es tracta d’un edifici, aquell hostal de carros, que va ser construït per Blai Giner, el meu besavi, qui li va donar el seu primer nom, l’Hostal de Blai. Francesca, la filla de Blai i de Francesca, es va casar amb Vicent del Tardà, cosa que, amb el temps, va suposar un canvi en la denominació popular del l’edifici, i va passar a ser conegut com a Hostal del Tardà, que és el nom amb què jo sempre l’he conegut. Encara que, en l’àmbit familiar, ens hi referíem, ens hi referim, com a l’hostal, simplement.
Sembla que també ha sigut conegut com l’hostal dels coloms, perquè, òbviament, n’hi havia. I molts.
És el lloc on van nàixer ma mare i la meua àvia, sa mare. És el lloc on va traspassar, entre d’altres, l’avi Vicent, el Tardà.
Aquest lloc, ara, ja només existeix en documents i en la memòria dels que hi vam viure una part de la nostra vida, i dels que hi van passar més o menys ocasionalment, esporàdicament.
Aquest edifici ha estat assolat, com tantes coses, al llarg de la nostra història, per la cobdícia i per un afany de progrés malentès. El progrés no és incompatible amb les arrels. És més, un progrés sense referències és una cursa boja cap al no-res. Però, hi ha molt de polític i responsable que això… no li entra!
Vull començar, ara i ací, una sèrie d’apunts on tractaré de fixar, fotografiar, records, vivències, experiències i reflexions -per exposar-los a qui els vulga llegir-, a mode d’homenatge a un lloc i a unes persones que el van bastir, el van viure, i que han hagut de veure com ha sigut enderrocat. No hi tinc cap pla preconfigurat, ni cap ordre cronològic a seguir. Serà una exposició de pensaments seriosos, puerils, alguns,… d’altres més madurs, que no són més que el signe del pas del temps. Del meu temps, del nostre temps.
Als meus besavis, els deien que no feien bé de construir allà, que les eixides de la rambla de la Gallinera el negarien. Però, no; no ha sigut la naturalesa qui ha arramblat l’edifici.
Ací teniu unes vistes aèries de l’edifici i els voltants.
Per tancar aquesta entrada, vull obrir la porta a qui vulga aportar alguna cosa a la construcció que farem ací, entre escriptures i lectures.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!