Teletreball i deslocalització a les escoles

La Sra. Yolanda Díaz, ministra de Treball i Economia Social, del Regne d’Espanya, va afirmar, en una entrevista, que les empreses hauran d’assumir “algunes” despeses que no són pròpies dels treballadors, que no han de ser assumides pels treballadors. En faran un llistat, diu.

Una cosa que no m’ha quedat gens clara, després de la lectura de l’entrevista, és quina és la diferència que hi ha entre teletreball i treball a distància. La ministra, en una de les seues respostes, afirma que no és la mateixa cosa, però no en comenta les diferències. Serà que són òbvies i evidents. Jo, francament, les ignore. Però, jo sóc una recialla del mil•lenni passat, és clar!
Cosas veredes, va dir Alonso Quijano. Han trigat mesos, per no dir anys, en caure de la parra que l’externalització, la deslocalització, del treball corria a càrrec dels treballadors. Deslocalització ja n’hi ha, al nostre país, des de fa anys i panys.
El meu centre de treball, la meua empresa, al llarg de la meua vida laboral, i més enllà, s’ha estalviat molts diners, no proporcionant-nos eines i materials, ‘ni espais!, que ens calen per treballar.

Sóc professor de secundària, i des de sempre he pensat que seria bo que fitxàrem a l’entrada i a l’eixida del centre de treball. Així hi faríem totes les hores, i només les hores, de la nostra jornada laboral. Però, també hauríem de disposar d’un lloc físic, personal, on poder seure per treballar (no només treballem a les aules, i  a la sala de profes, només tenim 4, quatre, ordinadors, per més de seixanta profes, que no hi cabem, ni dempeus), materials per escriure, ordinador amb connexió, des d’on corregir o preparar classes, potser una pissarreta des d’on passar llista i comunicar-me amb els pares i tutors dels alumnes… Un servei de manteniment i reparació de l’equipament, la despesa de l’electricitat…

L’externalització del treball de mestres i ensenyants ve realitzant-se des de fa molt de temps. Molt, podríem dir, des de sempre. Així és com, el matí d’un dilluns qualsevol, et sents en l’obligació de respondre que sí, que sí que treballe, però ja vaig corregir els treballs ahir diumenge, i ara anava a la llibreria a comprar un nou llibre sobre correcció de textos dels alumnes… o a recollir el meu ordinador que havia “petat”. L’interlocutor, que no és mestre, no ha de justificar la seua presència al carrer, clar!

Una altra cosa són les tutories d’atenció a pares, o a mares, que fem al corredor del súper, o al costat de la paradeta del mercat, mentre comprem… I les continuarem fent… en cas de fitxar. Però, també hi hauria més possibilitats de coincidència horària entre profes i pares per poder quedar “dins de l’horari”.
Un lloc on, a més de poder treballar, seria possible atendre les visites amb uns mínims que, de vegades, no estan contemplats als instituts: no hi ha sala de visites, que, a més, hauria d’assegurar una certa privacitat. Ara per ara, quantes vegades hem atés els pares i les mares en un banc del corredor per on circular “tot kiske”? Privacitat zero!
Si tenim en compte que, al nostre institut, un espai hauria d’haver sigut destinat a arxiu de documentació -i així va ser dissenyat, amb finestrons arran del sostre, poca ventilació, amb porta antiincendis…- és una aula! Aula vídeo, això sí. Una de les primeres en ser convertides a les TIC.

Al setembre tornarem a veure que no s’hi ha fet res per superar les deficiències sistèmiques del nostre sistema d’ensenyament. i, això, sense oblidar les, molt greus, deficiències estructurals, constructives i d’habitabilitat dels edificis.

Ací us deixe un enllaç, perquè en riguem un poc.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari