Vacances en Pau. Pros i contres

Les campanyes d’acolliment de xiquets sahrauís, conegudes com a Vacances en Pau tenen, com tot, pros i contres. Es tracta d’una iniciativa que ja porta molts anys de rodatge (a la Safor, ja en són vint, d’anys). És un projecte solidari que permet que un grup de xiquets sahrauís puguen gaudir, acollits per famílies del nostre país, d’un parell de mesos d’estiu als nostres pobles. Unes vacances que tenen diversos aspectes, que van més enllà del lúdic (molt important), al sanitari, nutricional, i amb repercussions de l’ordre de la justícia internacional. Són una iniciativa que té la qualitat, també, d’impactar transversalment en la societat receptora: les famílies acollidores provenen d’àmbits molt diferents i dispars.

Es coneixen com a Vacances en Pau, perquè sorgeixen d’una situació de conflicte bèl·lic. Un conflicte que actualment es troba en situació d’alto el foc (que no és una situació de pau; ni molt menys!). Un conflicte que s’allargassa de fa més de quaranta anys.

L’existència d’uns cascos blaus, que no tenen la mínima capacitat d’interposició real i efectiva entre els dos exèrcits, no és cap garantia de pau: aquesta és només una missió descafeïnada de caràcter administratiu, amb l’encàrrec de preparar un referèndum per a l’autodeterminació del Sàhara Occidental (MINURSO: Missió de Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental). Uns cascos blaus que no tenen capacitat per denunciar les violacions dels drets humans. Ni d’evitar-les! Uns cascos blaus que són, com ho han demostrat en diverses ocasions, simples titelles en mans del Marroc.

Els refugiats que va generar la guerra i l’ocupació del Sàhara Occidental, viuen en campaments, a la Hamada (la part més àrida i inhòspita del desert) de Tinduf, Algèria, des de l’any 1976. Els xiquets dels campaments no coneixen, més que de referència, el seu país, el poble dels seus pares. Els xiquets, i tots aquells menors de 40 anys, que ja no són tan xiquets!

El moviment solidari amb el poble sahrauí, va posar en marxa les campanyes d’acolliment, entre d’altres iniciatives solidàries, amb diversos objectius. Uns objectius que, quaranta anys després, dissortadament, continuen sense ser assolits plenament.

Les Vacances en Pau han donat visibilitat, al llarg d’aquests anys, a la realitat que viu una part del poble sahrauí, la que pateix l’exili (i, de retop, la que viu als territoris del Sàhara Occidental ocupats il·legalment pel Marroc). Han estat, són, una gran campanya de divulgació, de difusió, d’una realitat que és coberta per un vel de silenci que arriba a molts àmbits de la nostra societat (fins i tot als llibres de la història d’Espanya que estudien els alumnes des nostres escoles i instituts), d’una realitat que ignoren els líders polítics que haurien de possibilitar la realització del referèndum que dóna nom als cascos blaus i que és una solució plantejada per la mateixa ONU.

Són unes campanyes, però, que també provoquen rebuig. Un rebuig i uns intents de boicot de part dels lobby marroquins que tenen fils que arriben a les altes esferes dels poders espanyols. I també rebuig i boicot per part dels mateixos dirigents espanyols que tenen interessos econòmics, i d’altres, al Marroc.

No entrarem, ara, a valorar la praxi política dels diferents governs del Regne d’Espanya –amb responsabilitat sobre la població autòctona del Sàhara Occidental (que encara és, de iure, colònia espanyola)-, uns governants que no han mogut un dit per atendre les resolucions de l’ONU, que tenen per objectiu d’acabar el procés de descolonització del Sàhara. Ara, el nostre propòsit és el de reflexionar sobre una activitat humanitària, que, de tant en tant, alça veus detractores, fins i tot pel·lícules!

Perquè també hi ha veus benintencionades que plantegen pegues, exposen dubtes, sobre les Vacances en Pau, sobre els seus possibles efectes negatius.

Veiem quins són aquests contres que, de tant en tant, ens són plantejats.

  • En primer lloc, és ben clar que els xiquets són, han de ser, sempre considerats innocents en aquest, i en qualsevol altre conflicte. Hi ha qui considera que dur-los és utilitzar-los, que els convertim en mercaderia propagandística.

Les associacions de solidaritat amb el poble sahrauí, el mateix poble sahrauí, considerem que cal donar visibilitat a les Vacances en Pau d’aquests xiquets. Per això, acudim a la premsa, a les xarxes socials, per divulgar, a través dels xiquets la situació d’injustícia que afecta els sahrauís, els pares i els avis d’aquests xiquets i a ells mateixos. Gràcies a aquest trencament del vel del silenci molts dels nostres veïns saben de l’existència dels sahrauís. Però, també les autoritats, els governs locals i autonòmics que han sigut sensibilitzats per les VeP, i per altres accions de sensibilització, i que destinen ajuda als refugiats sahrauís. A les famílies d’aquests xiquets, i als mateixos xiquets.

Tot això, sense oblidar el nostre objectiu final que és el d’aconseguir l’exercici de l’autodeterminació del poble sahrauí.

Aquests xiquets són familiars de víctimes de la guerra, són familiars de gent represaliada als territoris ocupats, són víctimes col·laterals de la situació. Amb les VeP, els donem visibilitat, els presentem, com a ambaixadors pacífics dels seu poble, com la veu del desert que clama entre nosaltres.

No som nosaltres qui els violentem per presentar-los com a ambaixadors de la pau. Són els que permeten la situació bèl·lica, la injustícia que afecta els sahrauís els qui estan violentant els xiquets i les seues famílies. Els qui ho permeten i se’n beneficien!

  • Per un altre costat també hi ha qui considera que els provoquem un trauma, als xiquets, perquè els mostrem les “boniors”, “excel·lències” del nostre món; i que, per més inri, una vegada els hem mostrat com és de meravellós els obliguem a tornar als campaments, a la misèria, al cul del món, al “seu món”. La crítica és il·lustrada amb la imatge d’un caramel que han assaborit, però que els el llevem de la boca en acabar les vacances.

Mirem-nos-ho d’una altra manera: no hi ha dret que portem un xiquet -o xiqueta, és clar- des d’uns campaments, enclavats en mig del desert, on no hi ha aigua corrent, on les neveres són un bé de luxe, on l’energia elèctrica que poden obtenir ve d’unes bateries de cotxe que són carregades a través de plaques solars, un xiquet que mai no ha pujat una escala (no dic d’un avió!), ni ha entrat en un ascensor… que portem un xiquet al nostre món meravellós, de xauxa, d’on ningú no se’n vol anar!

I és que tot és relatiu. Però, se m’acut negar la major: molt bé, no ho farem! no els portarem! els obligarem a viure ignorant el món que hi ha fora dels campaments de refugiats, del seu món pla i arenós. Així els estalviarem el colp d’haver de tornar amb els seus familiars.

És cert, des del punt de vista material occidental, que la vida és més còmoda a les nostres cases que a les khaima i habitacles que els aixopluguen als campaments. Però, els béns materials no ho són tot; als campaments de refugiats, aquests xiquets, tenen els seus familiars, els seus amics, el seu món… que no canvien per un plat de llenties, ni per la piscina! Prova d’això és la inquietud que es genera, i va in crescendo, a mesura que s’acosta la data de retorn, al final de l’estiu. Una inquietud que es materialitza en anar descomptant, al calendari de la nevera, els dies que falten per obtenir “la blanca” (si se’m permet la metàfora), per tornar a casa amb els seus (si ho diem planament). Inquietud que no és més que desig de retrobar els propis paràmetres, el propi món.

Cal afegir un detall significatiu sobre aquesta reacció: els dels sahrauís són els únics campaments de refugiats del món als quals tornen els habitants que han pogut eixir per treballar, estudiar o qualsevol altre motiu. Els únics campaments als quals, al cap dels anys, els refugiats tornen a viure. No són, és clar, la presó de que parla la propaganda marroquina, on hi ha “segrestada” la meitat de la població sahrauí!

Són, també, la plataforma des d’on recuperaran i tornaran al seu país.

 

  • Una altra de les crítiques a les VeP és que estan en l’origen de conflictes com el de Mayuba, una jove sahrauí, que l’any 2014 va ser segrestada pels seus familiars biològics arran d’una visita als campaments de refugiats.

És una jove, resident al Genovés, on va arribar l’any 1999 com a membre del grup de xiquets VeP d’aquell any; i, finalment, va romandre i va adoptar la nacionalitat espanyola.

La crítica és que les VeP arriben a desnaturalitzar finalment les persones, els fa perdre les arrels, les desposseeix dels seus referents vitals, culturals…

Hem de subratllar que aquests casos sempre afecten una xica; una filla, major d’edat. La qual cosa hi afig unes característiques específiques.

Ací estem davant d’una qüestió que no es genera en el marc de les VeP. És fora d’aquest marc: quan família biològica i família acollidora (una vegada acabat el període durant el qual el xqiets pot participar en les VEP) arriben a una entesa, segons la qual el xiquet o la xiqueta romandrà al domicili d’acollida per poder estudiar (generalment l’estudi és la motivació adduïda).

Aquesta acció sí que pot arribar a produir un fort desarrelament, un desplaçament cultural, ja que el xiquet o la xiqueta passarà els anys de l’adolescència i la joventut mantenint un escàs contacte amb el seu món. Es produeix, així, un lent procés d’aculturació, que pot arribar a provocar, fins i tot, una pèrdua de la competència lingüística en la llengua materna del xiquet. Un procés que caldria evitar, tot i que és el que pateix qualsevol emigrant que deixa el seu món per intentar trobar-se un futur en un altre món. Un procés que veiem completament natural quan parlem dels immigrants que s’integren en la nostra societat.

Els moviments migratoris, siguen del motiu que siguen, poden produir un procés d’aquest gènere. El que té de particular aquest gènere de casos és que la família, o alguns membres de la família biològica –per motivacions diferents- no veuen amb bons ulls el que ells consideren la pèrdua del familiar, l’allunyament del familiar.

Un altre element que el fa particular és la relació, estreta, que hi ha entre les famílies sahrauís i les valencianes, aquests són uns “emigrants” diferents. Els uns consideren els altres la seua família valenciana, o la seua família sahrauí.

Amb tot, el percentatge de xiquets que després de les VeP és acollit entre nosaltres és mínim. No és un criteri que puga fonamentar la liquidació de les VeP.

Quan apareixen els casos de què parlem ara ens hem de plantejar què hi ha realment al darrere? És perquè un dia aquella xiqueta va arribar en una campanya de Vacances en Pau, i va entendre que aquest d’ací és el seu món? Qui va permetre o possibilitar que aquella xiqueta es quedara, una vegada acabada la seua participació en les Vacances en Pau, a viure amb la família acollidora? En el noranta-nou per cert de les ocasions, va ser la família biològica qui ho va sol·licitar a la família d’acollida (en vint anys que treballem des de la Safor, puc afirmar que el percentatge és del cent per cent!). amb l’aquiescència de la família acollidora, i el consell negatiu dels responsables de l’ACAPS la Safor.

 

  • Amb les VeP els ensenyem, reblen els crítics, el camí de l’emigració.

Dissortadament, les poblacions que, per motius econòmics, polítics, vitals en definitiva, decideixen abandonar el seu poble i migrar, no necessiten d’haver estat membres de cap campanya de VeP, ni res paregut.

La fam, o la salvació de la vida, la recerca d’un futur per als teus descendents és un motor molt potent, que no necessita de “cursets” previs.

La difusió del món occidental on la vida és tan fàcil, o simplement, més fàcil, que ofereix possibilitats de futur, arriba arreu a través de les parabòliques, de les sèries i de les pel·lícules comercials de final feliç que pinten el nostre món com Xauxa al costat del seu món. No cal doncs haver vingut en VeP per patir l’emmirallament per occident.

 

  • Una altra objecció que se’ns fa és sobre l’eficàcia, o més ben dit, la falta d’eficàcia d’aquest programa d’acolliment: Si enviàrem els diners que ens costa portar cada xiquet ací (uns sis o set-cent euros, entre bitllets d’avió, assegurances de responsabilitat civil, visats, etc.), allà en traurien més profit! Sí, és cert, els diners condeixen més allà que ací, s’hi poden comprar més coses.

És ben cert, d’una banda, que seria més pràctic, més còmode i més “net”. Però, fer aquest plantejament és ignorar sobre manera el comportament dels nostres veïns, el nostre comportament: els diners fets són molt difícils d’obtenir. Si demanem arròs per als refugiats, o per qui siga, podem obtenir molta més quantitat d’ajuda que si demanem diners per comprar-los l’arròs.

En aquest cas, els diners s’inverteixen en portar els xiques ací, si no hi vingueren, d’on els trauríem, els diners? Quina entitat pública ens aprovaria el projecte, quina empresa privada hi participaria? Les famílies, que fan una inversió, despesa, important, replegarien els diners i els enviarien? A qui li’ls enviarien? Diners fets i pa pastat no li’ls deixes ni al teu germà; diu una sentència popular.

D’altra banda, entre els objectius de les VeP hi ha el de fer passar unes vacances als xiquets entre nosaltres, lluny de les inclemències i la duresa de la hamada, de proporcionar-los una dieta equilibrada, de fer-los unes revisions mèdiques complementàries a les que els han fet als campaments de refugiats. I, també, de mantenir una mà estesa, solidària, amb el poble sahrauí, de poble a poble, amb l’establiment de lligams equivalents als dels intercanvis escolars o els agermanaments entre pobles.

Si no els portem ací, els xiquets, què farem, al costat dels diners enviem una memòria USB, amb les imatges de les seues possibles vacances entre nosaltres, de les experiències que hi hauria pogut viure, amb un informe mèdic que no ha tingut, ni una revisió bucal, ni òptica –les ulleres que potser necessita, li les dibuixem? I, sobretot, les experiències vitals que hauria pogut experimentar entre nosaltres, li les expliquem amb un power point, no?

Les experiències vitals dels xiquets (i de les famílies acollidores) són insubstituïbles, són una part essencial del programa. Com li explicaríem, per exemple, de manera efectiva, a un xiquet que només ha vist una safa d’aigua, què se sent nadant en la mar?

 

  • Un altre punt crític sobre les VeP és que han ajudat a crear diferències al si de la societat sahrauí refugiada, o a augmentar les diferències d’estatus econòmic entre les famílies sahrauís.

Al llarg de quatre anys (i en el futur), si la família que acull el xiquet és benestant, aquest s’endurà més diners, més regals materials que si la família acollidora no és tan benestant.

Però, les diferències socials i econòmiques ja existien al Sàhara, al si del poble sahrauí abans de l’existència de les VeP, per molt lamentable que siga i, tractant-se de refugiats, encara més.

Les diferències socials i econòmiques, al si de qualsevol societat són un fet (que no entrarem a valorar ací) que la influència de les aportacions de les famílies acollidores no han alterat. És possible, amb tot, que en algun cas l’ajut “des d’ací”, haja sigut relativament important. Però, no és res més que una de tantíssimes intervencions humanes en la història petita dels pobles. Cal emmarcar-lo en les xarxes d’ajut familiar que funcionen arreu.

Les VeP poden ser considerades com un moviment migratori puntual que aporta, també, béns materials a les famílies dels xiquets. Uns xiquets que també porten, en les maletes regals i béns materials.

En tot cas, és una disfunció menor que no trastocarà l’estructura social i econòmica sahrauí.

D’altra banda, les famílies sahrauís són molt amples, i tenen molt interioritzat el lligam solidari de repartiment del que hi ha, de l’ajuda que els arriba. No és gens rar que el mateix xiquet vaja distribuint (i explicant-ho a la família acollidora), entre els familiars, les coses que porta a la maleta que s’endú d’ací.

 

  • ·         És cert també, que hi ha veus crítiques des de dins del moviment solidari. Hi ha diferents plantejaments sobre alguns objectius secundaris de les VeP. Són diferències de visió sobre les diverses motivacions que porten les famílies a acollir un xiquet sahrauí.

Motivacions que van des de la caritat cristiana a la implicació política.

Hi ha crítics que pensen que les VeP es queden en la superfície, perquè hi ha famílies que no són sensibilitzades per la injustícia i es queden en el gest caritatiu, el d’ajudar (és possible que hi haja gent que s’hi vulga guanyar el cel, però, ja hem parlat de la transversalitat del programa).

Molt bé, tots no pensem igual, ni els membres de l’arc solidari amb el Sàhara, ni les famílies acollidores, ni les famílies sahrauís…

Amb tot, un fet innegable és que la immensa majoria dels membres de les associacions de solidaritat amb el Sàhara han passat per l’estadi de família acollidora. Així ocorre en l’associació de la Safor, per exemple: de les persones que estan actives en l’associació i que no han acollit mai un xiquet, una enguany volia ser família acollidora i se’ns va acostar amb aquest objectiu; hi ha una parella es va acostar a nosaltres per obrir-nos les portes del seu restaurant, perquè era la manera com podien col·laborar, ja que no tenien temps per dedicar a un xiquet acollit.

És a dir, les VeP són, en la immensa majoria de les ocasions, la palanca per acostar-se a l’associació, al moviment solidari amb el poble sahrauí. Han estat i són la clau que han donat repercussió, visibilitat, a les associacions solidàries amb el poble sahrauí, al poble sahrauí, en definitiva.

Que hi ha famílies que volen guanyar-se el cel amb la seua acció d’acolliment d’un xiquet sahrauí? Fantàstic! Jo els redacte i signe el certificat d’haver superat l’experiència!

 

  • Ací també hi ha molta gent que necessita ajuda. Sense dir “nosaltres primer”, els nostres primer… (o afirmant-ho), ajudem els d’ací primer, i després ja ajudarem els altres.

És cert, això. Dissortadament les injustícies no són monopoli de cap zona geogràfica, tot i que hi ha zones on la crisi és més que permanent, i des d’on es mira amb enveja la nostra crisi.

També és ben cert que nosaltres no podem ajudar tot el món. Que la nostra aportació és un minúscul granet d’arena. Tan minúscul que només aspira a una part d’aquell 0’7% mític i passat (i oblidat?) que va pretendre establir una quantitat d’ajuda sobre els pressupostos dels organismes públics.

Un percentatge que no pot amagar el 97’3% restant que va dedicat, hauria d’anar dedicat “ací”, a atendre les necessitats dels nostres veïns, les nostres, a través dels serveis de benestar social, salut pública, educació, infraestructures… i programes solidaris que, dissortadament, els governs no atenen, i deixen aquesta responsabilitat en mans d’associacions de voluntaris, d’associacions de solidaritat.

Vaja per davant la inqüestionable solidaritat de tots els membres del moviment d’amistat amb el poble sahrauí amb la gent -d’ací, d’allà i de més enllà- que pateix tota mena d’injustícies.

El fet que ens organitzem per catalitzar i canalitzar ajudes en un sentit determinat no vol dir que les bloquegem en cap altre sentit! D’altra banda, molts de nosaltres, també som membres o col·laboradors actius en d’altres causes.

La nostra causa és tan digna com qualsevol altra, d’ací i d’allà. Nosaltres vam ser sensibilitzats per aquesta, i per d’altres.

A tu quina et mou?

 

  • Hi ha xiquets que no compleixen les característiques marc del programa: provenir dels campaments de refugiats sahrauís, tindre entre vuit i dotze anys…

És cert, ens hem trobat, al llarg de la nostra experiència, amb xiquets que no complien les característiques que descriuen les bases del programa. I això és contraproduent per al nostre treball, i per al programa.

D’una banda, hi ha xiquets que no vénen dels campaments de refugiats, millor dit que no resideixen durant tot l’any als campaments: n’hi ha que viuen a Tinduf, la població algeriana veïna als campaments, per tant no són, residents als campaments, però, no se’ls pot negar la condició d’exiliats. Ells i els seus familiars no estan al seu país. És un detall menor, tot i que, efectivament, se n’ix del marc VeP.

D’altres xiquets vénen des dels mateixos territoris alliberats: són xiquets que viuen amb les famílies, nomadejant; aquests, estrictament no han abandonat el seu país, ja que viuen pel territori oriental del Sàhara, el fragment de país que no va poder ser ocupat pel Marroc. Però viuen en una zona de guerra.

D’altra banda, ens hem trobat amb xiquets que han sigut incorporats al programa de manera fraudulenta. Sí, han “substituït” un xiquets a qui corresponia participar en les VeP.

Una disfunció com la de la compra de bitllets: una família col·loca el seu xiquet -que inicialment no està a la llista dels que viatgen- perquè ha pogut pagar per baix mà algú que hi ha introduït el nom del seu xiquet.

Són pràctiques, fraudulentes, afortunadament minoritàries, que fan mal al programa, però que tractem de corregir. Els xiquets són innocents, però no podem tolerar aquestes pràctiques. Quan les hem detectades, les hem denunciades a les autoritats sahrauís i hem posat les bases perquè no es tornen a repetir.

 

  • Hi ha xiquets que es comporten (molt) mal, que fan patir les famílies.

Al llarg dels nostres vint anys d’experiència en les VeP, ens hem trobat amb un ventall de xiquets que van del més “bons xiquets” als més “rebels”.

Hi ha xiquets que es comporten mal, com els nostres, per motius diferents, perquè no volen vindre, perquè han de cridar l’atenció, perquè… hi ha molts motius, els mateixos que podem trobar entre els nostres xiquets, i, a més, el de l’adaptació a un nou món! Una adaptació que volem que siga exprés! De dues setmanes com a molt! Però és que són xiquets, no programes informàtics, ni mobles que podem dissenyar segons les nostres necessitats, o característiques.

El treball de l’associació és, ací, també, el d’atendre els casos que generen conflicte i resoldre’ls de la manera més convenient possible per a les dues parts, la família acollidora i el xiquet.

Però, no sempre hem sabut, o hem pogut, dur a bon terme la nostra tasca de mitjancers. Són ocasions, casos, en què la situació no s’ha pogut resoldre de manera satisfactòria i la família acollidora pateix una experiència negativa, frustrant, i no tornarà a contactar amb nosaltres, no repeteix. Això ens ha passat, sí; massa vegades per al nostre gust!

No sempre ho hem fet bé.

Ho lamentem i demanem les nostres excuses!

Però, el còmput global continua sent positiu. I, mentre calga, mentre siga una aportació als xiquets, per al poble sahrauí, mentre el “cos de l’arc solidari resistisca”, ací seguirem organitzant les VeP.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari