celebrant l’alliberament d’Ainhoa, d’Enric i de Rossella
Hola a tots,
Amics i amigues que ens heu acompanyat durant les trenta-sis concentracions que hem realitzat des que Ainhoa, Enric i Rossella van ser segrestats; des del 23 d?octubre del 2011.
Han estat nou mesos d?angoixa, de por, de ràbia, però també d?esperança en allò que finalment s?ha produït.
Durant aquests dies que hem, heu, mantingut encesa la flama del record, que ens hem reunit ací per fer visible, cada setmana, el segrest dels nostres companys, hem viscut moments d?esperança, -ens feien saber que els cooperants estaven ?bé?-; però sobretot han estat moments de desesperança ?des dels primers dies, on tot era molt estrany (amb comunicats reivindicatius que eren desmentits seguidament; que si eren AQMI, que si eren una escissió…); després, els llargs períodes de silenci, i, pitjor encara, falses notícies sobre l?alliberament de la cooperant sarda, Rossella; moments d?interrogants, d?estranyesa: com la visita secreta del president del govern espanyol a Mali, per parlar amb el president del país; els moments del colp d?estat al mateix Mali; i al consegüent guerra que ha dut la independència al nord de Mali (el territori on eren retinguts els cooperants segrestats); les relacions entre els tuaregs i els islamistes ?aliats en la declaració d?independència, però oposats en el tema de la laïcitat /religiositat; moments de por, d?angoixa, com quan van amenaçar de matar Enric.
Han estat nou mesos en què hem volgut expressar la nostra solidaritat amb els familiars.
Uns mesos de silenci, de penúria informativa, que podíem entendre en raó de la discreció amb què conduir aquestes situacions, en els quals hem expressat la preocupació, l?angoixa, la inquietud per la sort dels cooperants.
He de confessar que, en més d?una ocasió se m?ha fet difícil vindre ací a dir-vos que no hi havia res, que no se sabia res, a contar-vos el no res, els dubtes, els interrogants. Però el més important era que continuàvem mantenint erta la nostra flama de record i de reivindicació de la llibertat per als nostres companys.
Dimecres, quan vaig rebre el primer missatge que anunciava l?alliberament, vaig tindre certs dubtes. Però el vaig rebotar, estàvem en les activitats de la jornada dels xiquets a Gandia, anàvem a visitar el parc de bombers. La primera resposta que vaig tindre va ser de la incredulitat d?un company; però, seguida d?una immediata alegria, d?un goig que es va convertir en un bullir de missatges de felicitacions.
Tots ens felicitàvem.
Tots ens hem de felicitar, US HEM DE FELICITAR perquè, des d?ací, gràcies a vosaltres, si bé no hem ajudat a la resolució efectiva del segrest, sí que hem fet una cosa molt important, mantindre viva l?esperança de l?alliberament, enviar, cada setmana un missatge d?ànim i de confort als familiars i amics dels segrestats. Un acte simbòlic demostració d?una solidaritat que no entén d?interessos generals.
No vull acabar sense tindre un record per a Blanca i Montserrat, de Metges sense Fronteres que estan en algun lloc de Somàlia, i desitjar el seu ràpid alliberament.
Finalment, crec que hem de denunciar, una vegada més, aquest segrest com una acció que va més enllà de la simple captura d?unes persones a canvi d?uns determinats beneficis.
Amb aquest segrest, els autors ideològics tenien un objectiu ben clar, el de minar la resistència del poble sahrauí, el d?afeblir els lligams solidaris que ens enllacen amb els refugiats sahrauís.
NO HO HAN ACONSEGUIT
Els cooperants ja han expressat la seua voluntat de tornar.
Nosaltres, els amics del poble sahrauí, expressem la nostra voluntat de continuar treballant perquè aquesta ignomínia desaparega del mapa, perquè els sahrauís no hagen de continuar lluitant per recuperar la llibertat. Perquè, els xiquets de les Vacances en Pau, que ara ens acompanyen no hagen de vindre mai més des d?uns campaments de refugiats, sinó que siguen ells els qui acullen els nostres fills al seu país del Sàhara Occidental.
Hui llegirem un poema, un últim poema, de Saleh Abdalahi
Las huellas
Ya sé que esquivo las adversidades
del exilio,
Que cierro los ojos y cultivo el desierto
en mis caminos con paisajes de jardines
y respiro fragancias inexistentes
con el polvo de mis huellas.
Sé que estoy aquí y que mis huellas deambulan
en un pretérito quizás nostálgico en busca
de un futuro quizá incierto.
Sé que me niego a las costumbres para
no acostumbrarme a nada.
Prefiero las noches desnudas de rostro
que un sol resplandeciente envuelto sólo en ojos.
Voy desenterrando mis caminos en busca de las
huellas que se perdieron
porque a veces el espejismo engaña al beduino.
Yo soy beduino, y como beduino soy gavilán
de altas alturas, pero qué le voy a hacer,
hasta en el cielo fronteras trazaron
y yo en la tierra soy exiliado.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!