En primer lloc, si hem de parlar de les paraules, cal fer-ho amb propietat.
Llenguatge és la facultat humana de parlar, entra d’altres coses, però no és el codi. Els diferents codis, llengües o idiomes, són els que distribueixen d’una manera aleatòria -arbitrària, més aviat- el gènere de les coses i dels animals (persones incloses).
És ben cert que cada idioma és una manera de veure el món. Que els idiomes conformen ?relativament- la nostra manera de veure el món. Jo ho exlique als meus alumnes amb l’exemple dels xiquets nòrdics que, quan pinten l’arc de Sant Martí, i Iris, ho fan distribuint-lo en deu colors; o que els inuit -esquimals- no tenen la noció del blanc; perquè ells hi veuen (per necessitat de supervivència, o adaptació al medi) molta més varietat de colors que nosaltres en el seu món completament nevat i blanc (per a nosaltres, és clar).
Una altra cosa és la distribució dels gèneres. Com sabem, l’anglés té un gènere neutre per a les coses inanimades. Però la distribució dels gèneres en les llengües romàniques presenta curiositats, com ara espia, que en italià és femení.
O, sense eixir de la nostra llengua, el mot guia, que malgrat la seua aparença de femení, segons l’article, que serveix per actualitzar el mot, pot ser femení o masculí.
Per evitar l’aparença sexista de la llengua, circulen propostes d’ús, més o menys conegudes de tots, segons les quals cal usar hiperònims genèrics, com professorat, en comptes de professors. O les farragoses “els professors i les professores”.
(No recordaré el fet que professorat és un mot masculí; però ho és. Què en fem, doncs?)
Podríem trobar molts exemples per il·lustrar les febleses d’aquesta intervenció, artificial, com totes, sobre l’idioma.
Però, voldria argüir un exemple que crec que serveix per relativitzar el poder de l’idioma sobre el pensament.
En àrab, una llengua parlada per uns pobles molt heterogenis entre ells, el respecte “al femení” passa per l’existència de femení en la segona persona dels verbs. Així, el conegut “salam aleikum” és per a un col·lectiu. Però, si ens adrecem a una dona cal dir “salam aleiki“, i si és a un home “salam aleik“. Nosaltres només diferenciem el masculí del femení en la tercera persona (ell/ella). Són per això menys masclistes els araboparlants que els catalanoparlants?
Crec que errem el tret si ens centrem en reformar l’idioma. Una reforma que, en no sorgir del poble que el parla, té relatives possibilitats d’èxit. I que, d?altra banda, s?enfronta de pla a una de les lleis de qualsevol idioma: la de l?economia.
La tasca dels professors, ho dic per experiència, és la de lluitar amb granets d’arena contra murs d’acer. Si bé és clar que l’erosió, i la pluja fina, és un factor molt potent, hem de convenir que la televisió té molta, infinitament molta més força que la nostra, o, fins i tot més que, si fóra el cas de tots els representants polítics. O les persones públiques.
Així, mentre continuen havent programes de televisió on el galliner és el model de discussió; on el masclisme, en les seues múltiples facetes, continue sent viu, per moltes guies de “llenguatge no sexista” que s’editen, es distribuïsquen (i acaben a la paperera una vegada arribades a casa), la nostra societat continuarà sent majoritàriament masclista. Encara que tot el món diga “els alumnes i les alumnes”, per posar un cas.
Com deia adés, els idiomes configuren la manera de veure el món; però no és menys cert que els idiomes han estat configurats per les comunitats que els parlen. Així, seria perfectament possible una societat no masclista que tinga una llengua amb una distribució de gèneres com la nostra. De la mateixa manera que, al llarg del món, trobem llengües amb una estructura gramatical més “igualitària”, que també són parlades per societats amb tics masclistes.
No oblidem que una cosa és el gènere i una altra, ben diferent, el sexe. D?ací la barbaritat de parlar de violència de gènere, quan volen parlar de violència contra la dona. No veieu, ací una mostra més de la hipocresia que ens regeix?
El masclisme no serà vençut des de la reforma de l’idioma. Calen accions en d’altres àmbits de la societat. No veure (tolerar) la discriminació salarial, per exemple, i fixar-se en el masculí genèric com a cap de turc és errar el tret.
I el tema és massa seriós, crec jo, com per anar jugant amb foc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense moure’ns d’Europa: el finès, l’hongarès, el turc i el basc no tenen gènere. I estenent-nos a l’àmbit mundial, no coneixen el gènere ni el xinès, ni el japonès, ni el coreà, ni moltes llengües africanes i ameríndies.
Entre les llengües que no tenen gènere, n’hi ha que fan una altra mena de distincions, per exemple animat / inanimat, o distincions basades en la forma i altres atributs. Les llengües bantús, com ara el swahili, tenen un gran nombre de classes. I en el fons l’anglès tampoc no té gènere tal com nosaltres l’entenem, ja que l’única distinció es troba en els pronoms personals i possessius, i amb un criteri estrictament semàntic, que fa que tot el que no és humà sigui ‘it’ (amb l’excepció curiosa de referir-se als vaixells com ‘she’).
Un tret comú a totes aquestes distincions és l’arbitrarietat i la inexactitud que se’n deriva. Sembla inscrit en la natura de les coses que ‘home’ sigui masculí i ‘dona’ sigui femení, però per què ‘sol’ és masculí’ i ‘lluna’ és femení? Per què ‘jirafa’ és femení i ‘ós’ és masculí? Remuntant-se a la història de les llengües indoeuropees s’ha postulat la correspondència entre masculí i ‘fort’, ‘enèrgic’, ‘actiu’ i femení, ‘dèbil, ‘vacil·lant’, ‘passiu’, però la teoria dista d’ésser concloent: ‘la rata’ / ‘el ratolí’.
Entre les llengües amb gènere, n’hi ha algunes que no en tenen dos, sinó tres: masculí, femení i neutre. En són exemples l’alemany, el grec (clàssic i modern), el llatí i les llengües eslaves (rus, txec…) Incidentalment: les llengües eslaves barregen el criteri de sexe amb el d’animacitat, i així distingeixen entre masculins animats i masculins inanimats.
El fet hi hagi un gènere neutre fa malbé l’esquema simplista. Tots els estudiants d’alemany coneixen la broma fàcil de quan s’assabenten que una ‘senyoreta’ (Fräulein) és neutra…
Moltes paraules neollatines femenines ho són simplement per qüestions fomals. Procedents d’una paraula neutra llatina, en perdre’s el gènere neutre van passar al femení o al masculí simplement per raons de similitud fonètica.
Per acabar-ho d’adobar, hi ha llengües que inicialment tenien tres gèneres i en què el masculí i el femení s’han refós i ha quedat diferenciat només el neutre: en són exemples el neerlandès i el suec, que tenen els gèneres comú (antics masculí i femení confosos) i neutre.
Dit tot això, no és estrany que d’una llengua a l’altra hi hagi grans discrepàncies, que refermen el caràcter arbitrari de la distinció (‘la tardor’ / ‘el otoño’).
Per a l’home i per als animals més ‘propers’ gairebé totes les llengües tenen paraules diferents: la distinció és semàntica, amb gènere o sense (basc: gizon / emakume = home / dona; aita / ama = pare / mare).
A la vista de tot això l’únic problema d’ús és el de la denominació de les professions. Avui sembla clar que ‘la doctora’ no és la dona del doctor, com era d’ús fa cent anys. Com que aquesta confusió ja no és viva ni tan sols en els pobles petits, una part del problema és clarament artificial. Subsisteix el problema dels plurals; el sentit de la llengua, adaptat a l’època actual, ja fa entendre que quan es diu ‘els metges’ o ‘els ciutadans’ és sobrera la puntualització ‘els metges i les metgesses’, ‘els ciutadans i les ciutadanes’, que introduïda sistemàticament fa el discurs inaguantablement farragós. Vist des d’avui, el masculí aplicat als oficis és un veritable epicè, amb tanta arbitarietat – però també amb tanta naturalitat – com ‘jirafa’ és femení i ‘arbre’ és masculí.
Queda el problema del valor connotatiu de les paraules. Ja sabem que ‘un home públic’ no equival al masculí d”una dona pública’. Vaig conèixer una secretària general de la Generalitat de Catalunya que signava ‘la secretari general’, perquè deia que dir ‘la secretària’ feia ‘mecanògrafa’. La millor manera d’evitar aquestes confusions és justament la contrària: generalitzar l’ús indistint i equivalent.
El sexe sempre ha estat un entrebanc o almenys la incògnita a aillar de l’equació per alguns, alhora d’aconseguir la plena igualtat entre persones, més enllà de l’àmbit legal. I la igualitat no només en el sexe i tanmateix des del respecte a la diversitat i el dret a la diferència per no ser atrapats sota els rodets del món.
On alguns han volgut resoldre aquesta incòginita de l’equació eliminant les relacions sexuals o el sexe de la equació on es podria aconseguir la plena igualitat real al marge de la legal, encara que no deixarien de estar tanmateix psíquica com fisiologica influenciats pel sexe o una orientació sexual determinada.
On les pomes i les peres mai han sumat juntes, i sovint les ‘x’ han sumat sempre amb les ‘x’, les ‘y’ sempre han sumat amb les ‘y’ i les ‘z’ sempre han sumat amb les ‘z’.
Menys quan la incògnita ha estat conjunta ‘xyz’ és a dir persones humanes, sense cap diferenciació sexual, psicologica, emocional o fisiològica per causa de la genètica i els seus cromosones.