Solidaritat a Oliva 1936-1939. Una exposició per al futur

Hui he visitat l’exposició Solidaritat a Oliva, 1936-1939, que es pot veure, tranquil·lament, al Museu Etnològic d’Oliva.
I no puc fer més que recomanar-vos que hi aneu a fer-hi un volt. Hi aprendreu molt, entre moltes altres coses, de la capacitat de l’home d’organitzar-se front a l’adversitat. De la brutalitat, en aquest cas.
Teniu fins el 4 de març.
 


He de dir que vaig tractar d’assistir a la inauguració; però que, per un excés d’èxit de convocatòria i d’altres raons de caire sociolingüísitc, per una mostra d’autoodi, vaig estimar-me més deixar per una altra ocasió la visita a aquesta mostra.
El dia de la inauguració l’espai de la mostra el local era ple de gom a gom. Hi havia protagonistes de la història, i descendents de protagonistes.
La mostra té, entre d’altres, el gran interés de recordar-nos uns fets que han passat quasi desapercebuts, que han estat quasi esborrats de la nostra memòria local, i fins i tot nacional.
El fet que els nostres veïns s’organitzaren per acollir tota aquella gent, i especialment, tots aquells xiquets que fugien de la barbàrie. i ho feren tan exitosament, hauria de figurar en els registres de la història viva del nostre poble. Hauria d’estar reflectit en el nomneclàtor urbà; hauria d’estar present indefectiblement en la nostra memòria.
Però ja se sap que tenim el caràcter oblidadís, meninfot, del nou ric, que ens porta on ens porta.
La visita a la mostra ens duu a un passat recent i ens mostra detalls de la vida quotidiana d’uns xiquets que havien perdut, o estaven a punt de perdre, molts dels referents del seu món més immediat -familiars, llars, amics…-, i d’uns adults que tenien molt clar que el futur del nostre poble passava per la salut integral d’aquells, i de molts altres, xiquets.
La mostra ens transporta a un passat que no podem ignorar, perquè si l’ignorem el repetirem, ja se sap.
Però, passejar entre els panells de la mostra és passejar entre els records d’unes vivències de solidaritat, de confiança en el futur; entre uns panells, i unes vitrines, que sumen emocions per tots els racons.
És d’agrair la tasca de gent com Joan Ramon, en la recuperació de la nostra memòria.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari