Dimecres 11 i dijous 12, demà i despús demà, tindran lloc, a la seu de la Audiencia Nacional, unes sessions en què, Aminetu Haidar, i tretze víctimes més de la repressió patida pel poble sahrauí, declararan, davant dle jutge Pablo Ruz, com a testimonis de la causa que investiga el genocidi i les tortures comeses, entre 1976 i 1987, pel Marroc. Es tracta d’una causa que va obrir el jutge Baltasar Garzón, l’any 2007.
El govern espanyol, a través del Ministeri de Justícia, és l’encarregat de comunicar al govern marroquí l’encausament a què estan sotmesos diversos membres de les forces armades i del govern d’aquest país. No hi ha constància, però, d’aquesta gestió, ni de cap resposta.
Es tracta d’un cas paral·lel al que va produir-se, a Londres, amb la causa que incoava el jutge Garzón contra el general Pinochet. Entre els querellats es troba el general Hosni Benslimane, cap de la Gendarmerie Royale marroquina (guardonat per Espanya amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, l’any 2005), i que formava part de la delegació que va visitar, a primers de febrer, Espanya, junt al ministre de l’interior marroquí Taieb Cherkaoui.
Però, la justícia espanyola ha actuat de manera diferent a com ho va fer l’anglesa: el senyor Benslimane no va ser retingut a Espanya arran d’aquella visita. Ni tan sols va ser “informat” de la causa que pesava contra ell.
Un altre element d’aquest cas és que hi ha persones de nacionalitat espanyola entre les víctimes.
No sóc jurista, per això em permetreu una puntualització llega: la nacionalitat espanyola afectava tots els sahrauís, ja que el Sàhara Occidental era una província espanyola. D’una altra banda, hi ha casos de persones nascudes a la península, d’origen “no sahrauí” que van ser, també, víctimes d’aquest genocidi.
Per tant, estem, clarament, davant d’un cas dels que contempla, encara, la -retallada- legislació de la justícia universal. I, se suposa que un govern ha de vetllar per la sort dels seus ciutadans.
Ara bé, dissortadament, la idea de justícia universal, o, simplement, de justícia, és una quimera que es dissol en la mar com un terròs de sucre en quan es toquen els drets de determinades persones. Especialment si xoquen contra un interés general que esgrimeixen alguns polítics que posen en marxa el rulo de la real politik.
Quan els drets humans estan subordinats als interessos comercials és que alguna cosa no funciona en el nostre sistema social.
Ara veiem com el govern espanyol participa en guerres per uns motius -suposadament- humanitaris. Uns motius que, però, no li serveixen per donar suport a unes causes judicials en casos directament relacionats amb ciutadans espanyols.
Indignant!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!