On és el meu llibre?

Aquesta tarda he anat a Saltamartí llibres a demanar consell i a comprar alguns llibres.

Abans d’entrar, m’he aturat a veure l’aparador, lluïa molt!.

Es tracta d’un aparador dedicat a Josep Carner. Presideix l’aparador una gran maleta i acompanyen als llibres exposats, una pipa, un barret, una màquina d’escriure, diverses fotografies del príncep dels poetes i un bonic vers   per bandera “el nostre enyor ens ve de quan no érem”.

Just travessar la porta he trobat a la Sílvia feinejant amb unes piles de llibres, en veure’m m’ha fet una lleu d’inclinació de cap que substitueix el somriure, el petó o l’abraçada d’abans del 13 de març.

Quan li he dit que m’agradava molt l’aparador, ha fet un esbufec inflant la mascareta, i m’ha comentat que no feia ni cinc minuts havia rebut una trucada d’una editorial que li transmetia la queixa d’un autor que havia passat davant la llibreria i no havia vist el seu llibre; i més i tenint en compte que era un autor badaloní!

Tafanera com sóc, he intentat que la Sílvia em digués qui era, com a bona professional, no ha volgut dir-m’ho.

He recordat que Francisco Umbral fa molts anys va fer famosa la frase: “yo he venido ha hablar de mi libro“.

No és nou aquest comportament, potser és normal?. Un autor es passa temps i temps sol davant l’ordinador, capficat, interioritzat, sol molt sol, i ho vol compartir amb tothom, i fins i tot com tothom, vol guanyar-se la vida.

Estic convençuda que l’autor en comptes del rampell de trucar a l’editorial queixant-se, hagués entrat a saludar als de Saltamartí, hauria trobat el llibre exposat a les taules, i també podria haver reflexionat que no podia compartir un aparador dedicat a en Josep Carner, perquè qui gosa compartir espai amb el príncep dels poetes?

El sorprenent és que a hores d’ara una editorial pugui trucar a Saltamartí a dir-los com han de fer la seva feina.

La Sílvia m’ha aconsellat i recomanat uns quants llibres i al final de la tria li he preguntat si algun dels llibres que m’havia recomanat eren de l’editorial que es queixa. M’ha garantit que cap d’ells ho era. (tampoc he aconseguit que em digui el nom de l’editorial, la meva tafaneria està dolguda amb la Sílvia).

Me n’he anat contenta amb la tria de llibres que m’ha proposat la Sílvia: Els nois de la Nickel, també m’ha recomanat Homes en la meva situació i el darrer llibre d’en Pep Coll L’any que va caure la roca; de tots tres autors he llegit llibres anteriors.

Ara que he tornat a Badalona després de llargues peripècies gens vinculades a la literatura, em comprometo a explicar-vos més tafaneries de Saltamartí i els seus llibres.

I sobretot escriptors i escriptores solitàries i incompresos recordeu, recordem que: és molt fàcil no fer una mala novel·la.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *