La fuga de l’home cranc

No fa ni dos minuts que he acabat el llibre de Guillem Sala, La fuga de l’home cranc.

El vaig comprar la setmana passada a Saltamartí llibres. Vaig veure el llibre a lleixa de les novetats que hi ha a l’entrada de la llibreria. No vaig demanar opinió ni parer als amics llibreters; simplement el vaig agafar perquè es complia un binomi d’èxit: estar destacat per la meva llibreria i ser un llibre publicat per l’altra editorial, és difícil que la tria no surti bé… Recordo els dos darrers llibres que he llegit de la mateixa editorial El viatger i Persecució i que m’han agradat molt.

Just arribar a casa vaig llegir la contraportada i em vaig dir “penso que aquesta vegada no l’he encertada, no sembla que sigui un tema que m’interessi…”

Vaig començar el llibre amb prevenció, passava les pàgines amb una cella aixecada pensant i ara que m’espera?, i ara que em trobaré…?  però anava avançant amb interès, amb algun somriure de complicitat, o amb un petit riure per l’humor subtil que trobes en les descripcions d’uns personatges increïbles, que de vegades són entranyables i de vegades repulsius, altres còmics i també entendridors.

Bé però de què va el llibre?, per què és interessant? Vull evitar etiquetar el llibre i inscriure’l dins d’una categoria. Al final de la lectura del llibre tens la temptació de fer comparances i aproximacions. Busqueu als diaris i les revistes, busqueu a les crítiques, allà trobareu comparatives i etiquetes, em nego a fer-ho. Perquè inscriure aquest llibre en un gènere li pot restar lectores i lectors.

Penso que el llibre és fruit de moltes hores de reflexió sobre l’existència, la vida, el plaer i el dolor;  també estic convençuda que hi ha llargues hores de treball amb les paraules i amb les formes expressives. La novel·la  lluiex un gran esforç d’imaginació i  descriu unes formes impossibles que explicades per Guillem Sala prenen forma, volum, color i sentiments. En la narració de l’autor a on arriba la física, acaba la religió, a on comença el temps, es doblega la voluntat… I tot explicat de manera fresca; amb paraules planeres i amb una brillant guspira d’ironia i humor.

M’ha agradat el fons, però també la forma; el treball creatiu, la cerca de noves formes d’explicar històries, certament crec que en Guillem Sala ens diu que la novel·la està viva i que hi ha molts recursos per explicar i explicar-se.

Ah de què va el llibre? Llegiu-lo.

No n’hi ha prou amb el que diu la contraportada…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *