La Tafanera de Saltamartí

Tornant en el metro de la manifestació d’avui contra la reforma laboral, he acabat el llibre de Jordi Coca En caure la tarda.  Quan he tancat el llibre, de cop m’han vingut al cap una cançó i unes altres lectures relativament recents.

La cançó era una de Raimón que els meus pares sempre posaven al cotxe quan anàvem de vacances. Sembla que només tenien tres “cassettes”: un de “nova Cançó”, un de la Trinca i un de contes que la meva germana i jo odiàvem… La cançó d’en Raimon que em venia al cap era aquella de “La nit que llarga és la nit”, com la del protagonista del llibre de Jordi Coca en Miquel Gironès, una llarga nit d’insomni que serveix per explicar la seva monòtona i trista vida.

M’ha agradat molt el llibre. L’excusa de l’insomni no és nova, però el retrat del personatge; extremadament normal, amb les seves quotidianitats, les febleses -que en son moltes- les tristors, les soledats… fan que el protagonista prengui tot l’interès del relat. Crec que l’autor ha estat molt honest presentant-nos un personatge capaç d’expressar sentiments abastament contradictoris i alhora molt sincers. A estones aprecies al personatge per la seva debilitat, en altres moments et distancies, fins i tot el detestes.

Crec que en Jordi Coca ens fa entendre molt be el que és una nit d’insomni: Quantes coses es poden pensar, repassar analitzar fins i tot avergonyir-te. També ens proposa una altre tema: l’entrada a l’hivern, a la vellesa ,el protagonista en Miquel Gironès, te 64 anys i en aquesta nit d’insomni també es planteja un balanç de final d’una etapa.

En Caure la Tarda també m’ha recordat el darrer llibre de Paul Auster Diari d’Hivern que com el protagonista d’en Jordi Coca, fa un repàs a la vida fins arribar a l’edat de 65 anys: tan Paul Auster com Miquel Gironès (protagonista de En caure la tarda) caminen sobre les rajoles fredes amb els peus descalços i senten el fred físic, però també el de l’hivern dels anys que se’ls hi arrapa a l’ànima.

Recordo també un altre llibre de Paul Auster que ens parla de la nit i l’insomni: un Home a les fosques, un avi amb la seva neta una nit inventen una trista historia, alhora que van recordant episodis tristos de la seva vida. I encara em ve una diferent lectura de la nit la de After dark de  Murakami, una noia que perd el tren i es manté tota la nit desperta en un bar per no perdre el primer tren del matí.

Certament la nit és llarga, la nit ens remou.

Val la pena llegir el llibre de Jordi Coca, sense arribar a l’insomni. És un llibre trist, és un llibre de poca esperança, però la seva lectura fa apreciar moltes de les nostres coses quotidianes i el sentit d’estar viu. 

La nit, per molt infinita que se’ns faci, després de la foscor, s’aixeca el dia i tenim una nova oportunitat per canviar allò que de nit ens feia mal.