La Tafanera de Saltamartí

Saltamartí llibres. La llibreria de C/Canonge Baranera 78, a Badalona www.saltamarti.cat

9 d'abril de 2010
0 comentaris

Reunió familiar

Ahir es va presentar a la Sargantana del divertidíssim últim llibre de la Sílvia Soler Una família fora de sèrie. Es va parlar de famílies: de les de tota la vida i de les famílies menys convencionals. La Sílvia Soler, de la que parla el llibre, en diu XXL, per allò de les talles súper grans. I l’Eva Santana va fer riure a tota l’audiència amb la descripció de la seva família XXL, que no té res a envejar a la de l’Oriol i la Maria, els protagonistes del llibre, pel que fa a complexitat.

Se m’acut que potser ara, enlloc de dibuixar arbres geneològics, a les escoles demanaran als nens que dibuixin els seus bosquets, o boscassos, geneològics (de la mateixa manera que ja està passant de moda això de parlar del “color carn”, i em pregunto quina és la fórmula políticament correcta d’anomenar aquest color: “color carn de persona blanca”? “color crema catalana descolorida i una mica passada”?).

El fet és que es van acabar els parlaments, de l’Iu Forn, l’Eva Santana i l’autora, i va començar la festa. Els de la Sargantana van treure un pica-pica i cava (era difícil fer-se pas entre tanta gent però tot és qüestió de determinació i somriures, i l’esforç valia la pena). La Soler es va posar a atendre una a una la pila de persones que es van posar a fer cua educadament per obtenir una dedicatòria al seu llibre, després de passar per caixa a la parada que els de Saltamartí tenien al fons de la sala.

La resta de gent, molta, es va dedicar, copa a la mà, a parlar amb altres assistents: a comentar el llibre i a posar-se el dia de què fa la mare, els fills, en Martí, la Núria, i com va anar l’altre dia, i saps allò que et vaig explicar, i aquesta no és… i anireu aquest dissabte a… I de cop ho vaig veure: és clar, allò era una reunió familiar! Potser no hi havia gaire consanguinitat, però era evident que allò era una XXXXXL com una casa, un autèntic bosquet de relacions embolicadíssim però autèntic.

Un bosquet amb gent que et cau bé i amb el típic pesat; amb parelles, exparelles, fills formals i d’altres que no saps on paren; el que s’amorra a l’ampolla de cava (no el vaig veure, però segur que hi era); els que apareixen després de molts anys i encara els estimes, i altres que no recordes ben bé de qui eren parents, i que oblides quan tornen a sortir per la porta. Els que fan veure que s’avenen molt, els que et fa ràbia no haver trucat abans, el que ho sap tot i et diu on pots trobar les cadires de color caoba que fa anys que estaves buscant…

Feia molta calor però s’hi estava bé, a la Sargantana. I és que, mirant-ho bé, s’ha convertit d’alguna manera en la casa pairal d’aquesta estranya família.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!