La Tafanera de Saltamartí

Setmana d’abstinència de Saltamartí. No tinc més remei que fer-los el salt, és més fort que jo. Així que mentre espero uns amics amb qui he quedat faig temps en una llibreria que, providencialment, hi ha allà davant. En surto triomfant amb aquest 2X1 que ha fet Anagrama (si compres un llibre d’Anagrama, et regalen una antologia de textos escrits per humoristes anglesos –per cert, a la Bertrand feien un 3X2 enlloc de 2X1, per què?).

I també un altre llibre que es diu Esta noche no, querida. A veure si hi llegeixo que per fi els homes han decidit alliberar-se d’alguns dels tòpics que pesen damunt d’ells com una llosa i no semblen adonar-se’n. Si m’agrada, el deixaré com qui no vol la cosa sobre el coixí de l’Àlex. O al costat de la tassa del vàter, després de fer-hi desaparèixer tots els dominicals, catàlegs de l’Ikea dels últims cinc anys i Wireds pendents de llegir.

I parlant d’homes, aquests dies estic enganxada com un una paparra al segon disc de l’Estanislau Verdet, L’all ho és tot pels anglesos. Les lletres són gairebé totes absurdes, verborreiques, en la línia d’algunes de l’Adrià Puntí. I si no, mireu:

“Seria plusquamperfecte que un noi es digués Nascle,
per allò que si macho és mascle, doncs Nacho és Nascle.”

(No us perdeu el seu web, www.estanislauverdet.com).

Un altre a qui li agrada l’escriptura automàtica i es nota a les lletres de les seves cançons, és en Joan Miquel Oliver, que ahir va actuar a Badalona i va estar fantàstic. Quin luxe, aquests concerts d’estiu gratuïts amb artistes tan bons a ca l’Arnús (en diria “un marc incomparable”, però després m’agafaria urticària). A mi, el llibre que l’Oliver va publicar a Empúries (El misteri de l’amor) no em va fer el pes. Però com a músic i lletrista m’entusiasma.

I ara ho deixo aquí, que me’n vaig a veure en Miquel Gil i en Manel Camp. Quina vida més dura!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!