La Tafanera de Saltamartí

Un cop vaig llegir que, quan som petits, patim neofòbia, una bonica paraula que algú es va inventar per dir que algú no vol provar coses noves. Qui va escriure això no coneix el meu fillol, fanàtic del curri en totes les seves variants i a qui he vist com es llepava els dits menjant-se una amanida d’api amb poma o un plat de sashimi, o el que és el mateix: peix cru amb arròs avinagrat. Que hi ha nens –almenys un– que tenen bon gust, criteri, i de tant en tant els agafen otitis o angines, però no pas neofòbies!

Dit això, he de confessar que a mi sí que a vegades m’agafa mandreta i em poso conservadora… No vull dir que em vinguin ganes de votar el PP (Déu mos en guard), sinó que em quedaria amb els discos dels meus grups de sempre i els llibres d’autors que són una garantia per a mi, i els meus plats de col i patata amb botifarra (de can Margenat o de Ca l’Albert).

La meva amiga editora diu que és cosa de l’edat, que em faig vella i ja no estic per segons què. Quina barra! (Júlia: et recordo que tu ets del febrer mentre que jo vaig néixer al juliol, o sigui que, maca, sempre seré més jove que tu.) El cas és que quan fa massa dies que dura l’atac (etapes en les quals estalvio molts cèntims, per cert), sempre hi ha alguna cosa que me’l cura de cop. Com em va passar ahir a la llibreria.

Hi vaig entrar amb la intenció innocent de recollir el quadern de vacances per al meu fillol, perquè sa mare, la meva ingrata amiga, s’ha fet mal al peu i no hi podia passar. I devia haver-hi una mena de conspiració contra el meu estat mandrós, perquè mentre esperava que en Gerard em dugués el quadern, vaig assistir a una de les recomanacions de la Sílvia, dedicada a una clienta que ja es veia que tenia ficada a la butxaca abans de començar (per quan un grup del Facebook de “Jo també faig cas de les recomanacions de la Sílvia i sempre l’encerto”?).

Ahir el llibre afortunat era Una luna, d’en Martin Caparrós (Anagrama), i el que vaig sentir era més o menys això:
 
“És un diari de viatges, un quadern personal que l’autor va escriure i va regalar als seus amics quan va fer 50 anys (ara en fa dos). El protagonista que és, doncs, el mateix autor, explica el viatge que va fer per encàrrec d’una agència de les Nacions Unides. Un viatge que dura un cicle lunar i que el porta a diferents llocs, entre ells Moldàvia, Amsterdam, París, Madrid, Barcelona, una població de Líbia, Johannesburg…, tot això en un sol mes, entrevistant a emigrants en situacions molt extremes, des de dones traficades, a nens soldat, integrants de bandes, víctimes del sida, veritables viatgers que creuen l’oceà amb pasteres… Però aquest llibre no es sols un recull d’entrevistes, és un llibre ple de reflexions, que m’ha fet sentir ràbia per les injustícies, dolor pel dolor dels altres, consol per ser qui sóc i estar on estic.”

Us juro que vaig fer esforços per a resistir-me. El conservadorisme s’enganxa com una paparra, com és ben sabut, i ja tenia a les mans un llibre que m’encaixava perfectament: El quart reicht, ara editat per Labutxaca. Un llibre tipus bestseller escrit per un home que de tant fer de negre i tota la resta de papers de l’auca per a altres escriptors, editorials i agències literàries, ja en sap més que ningú, i ara tant et pot fer una ficció històrica com un llibre d’autoajuda creïble, i estic segura que se’n sortiria igual de bé amb un recull de poesia, un receptari o una guia turística del Baix Moianès.

Però no hi va haver res a fer: al final, a la meva bossa, els nazis de Montserrat van fer companyia als alegres protagonistes del quadern de vacances… i al final, també al llibre del tal Caparrós, grrr!

A veure si n’aprenc: el dia que em senti neofòbica, hauria de respectar una distància sanitària de Saltamartí i de Jocar, posem per cas, i freqüentar, com a màxim, els quioscos (i només per fer-me amb una revista per restaurar mobles o  una on surtin receptes de l’àvia Remei). Bon juliol!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!