La Tafanera de Saltamartí

Veig que a la Saltamartí, durant les Festes de Maig, dedicaran un dia a Poe i un dia als rangolis de l’Asha Miró.

Això d’en Poe pinta molt bé, encara que només per a valents. Des que els Contacontes de Badalona (Jaume Oliveras, Dolors Sabater, Laura Garcia i companyia) em van recordar com és de fantàstic que t’expliquin contes, sempre que veig que algú n’explica per a adults, m’hi apunto.

Però és que a mi les coses de por em fan… por.
Vull dir que no sóc de les que m’agrada patir. No aniria a l’hotel
Krueger del Tibidabo ni per tot l’or del món, ni tan sols em vaig
oferir voluntària per acompanyar el meu fillol a la casa de la por que
munta l’escola Artur Martorell per Sant Jordi. Per tant, ja es pot
imaginar que em vaig perdre, vergonyosament, el muntatge de Dagoll
Dagom Poe.

Vaig
llegir la primera frase de presentació de l’espectacle (“Vosaltres els
que llegiu encara sou entre els vius; però jo, el que escriu, hauré
entrat des de molt temps, a la regió de les ombres”) i ja em va entrar
suor freda. Després, en Bozzo definia Edgar Allan Poe com el “poeta i
visionari que ens va iniciar en el misteri i el plaer de l’angoixa”.
Plaer de l’angoixa? Ai, mare. Vaig decidir quedar-me a casa a escoltar
la cançó “Annabel Lee” de Radio Futura, que també té lletra d’en Poe i
a pensar, no en la nena enterrada sinó en el cantant, que em semblava
una visió més agradable.

En resum: que m’agrada que m’expliquin
contes però sóc de les molt patidores, i en Poe fa molta, molta por. Ja
m’ho explicarà algú.

L’Asha Miró
és tot el contrari que en Poe. La seva és una història amb final feliç
i lluminós. Aquest cop, pel que veig, no ens presenta un llibre sobre
la seva infantesa, sinó que ens porta rangolis.

Deu ser
que tinc gana perquè el primer que m’ha suggerit aquest nom és
una varietat de pasta italiana que no devia tenir controlada (al costat
dels bucatini, trucioli, saccottini i agnollotti,
que trobo a la carta del Miranapoli que tinc penjada a la nevera i que
segur que són deliciosos però no tinc ni idea de quina forma tenen).

Però
no! Es veu que els rangolis són el que jo, ignorant en les cultures
orientals, anomenaria mandala. Potser és que els mandales són budistes
i els rangolis hinduistes? O hi ha altres diferències importants que se
m’escapen? Ho hauré de preguntar a l’Asha Miró el dia 21.

De
moment, agraeixo la idea dels saltamartisos? Saltamartencs?
Sartamartins? …bé, de la Sílvia i en Gerard d’enviar un rangoli per
email a tothom, perquè grans o petits ens relaxem una mica pintant-lo.

També
ens informen que si ho pengem a casa, ens espantarà els mals esperits.
No ens aclareixen si és necessari posar-hi fe perquè funcioni. 

(Decidit:
avui menjarem espaguetis per dinar, plat inspirat involuntàriament per
la Miró. I en honor a en Poe faré una salsa de tomàquet de color ben
sanguinolent, que és la màxima relació amb les pel·lis i obres de
teatre de por que puc tolerar.
Per ser sincera, d’espaguetis en faig
més o menys cada setmana, però avui representarà que és un plat
superintel·lectual i literari. Bon profit!).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!