DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

MICRORELATS DEL SETGE

Setge Ja fa un any que 17 escriptores i 14 escriptors van publicar 31 microrelats sobre el setge de Barcelona. Un any després, us recordo la seva existència. Si no els vàreu llegir quan es van publicar, ara és un bon moment per posar-s’hi.

La iniciativa va ser coordinada pels escriptors Jordi de Manuel, Jordi Masó Rahola i Anna Maria Villalonga. Els relats van ser publicats al bloc La bona confitura, espezialitzat en microrelats.

Aquí teniu una llista de tots els escriptors i l’enllaç als microrelats corresponents:

1 de setembre

EMPAR FERNÁNDEZ, ANDREU MARTÍN, ANNA MARIA VILLALONGA

2 de setembre

JESÚS M. TIBAU, NÚRIA CADENES

3 de setembre

PAZ MONTSERRAT, ANTONI MUNNÉ-JORDÀ, MARGARIDA ARITZETA

4 de setembre

MARIA CARME ROCA, PEP HOMAR, LLUÍS LLORT

5 de setembre

JOAN PINYOL, BEL OLID, BLANCA BUSQUETS

6 de setembre

JUDIT PUJADÓ, JORDI CERVERA, ELISENDA ROCA

7 de setembre

SÍLVIA ROMERO, SEBASTIÀ BENNASAR, COIA VALLS

8 de setembre

ESPERANÇA CAMPS, JORDI BENAVENTE, RAQUEL PICOLO

9 de setembre

JORDI TOMÀS, MARIA CIRERA, CARLES CASTELL PUIG

10 de setembre

ISIDRE GRAU, CARME TORRAS,

11 de setembre

JORDI DE MANUEL, SHAUDIN MELGAR-FORASTER, JORDI MASÓ RAHOLA

La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga

Anna_LADONADEGRISA la literatura s’hi troben moltes noveŀles on un esdeveniment fortuït desencadena la història. A La dona de gris l’esdeveniment fortuït es produeix quan el mocador d’una dona cau a terra en un bar i un home el recull. Però no li retorna, sinó que la segueix, l’espia, s’obsessiona amb la vida d’aquella dona grisa. I assetjar-la el fa sortir de l’aïllament, l’allunya del psicòpata que cada matí veu al mirall.

L’autora, Anna Maria Villalonga, és professora de literatura a la UB, i avui en dia força coneguda com a investigadora del gènere negre. És l’autora de Les veus del crim, un llibre d’entrevistes a autors de noveŀla negra en llengua catalana, i ha tingut cura de l’antologia de relats Elles també maten, on hi ha, entre d’altres, un relat d’ella. És evident que el gènere negre l’apassiona i, per tant, té lògica que la seva primera noveŀla publicada —no pas escrita, perquè des de joveneta que escriu noveŀles i relats— sigui una noveŀla negra: La dona de gris (2014), un encert de Llibres del Delicte.

La dona de gris és una història que avança amb un encadenament de fets que el lector no podia ni sospitar quan el protagonista de la noveŀla recollia el mocador en el bar. La trama es desenvolupa molt ben pensada, amb un fil narratiu que mai no es trenca, només a voltes fa un corba per deixar espai a alguna retrospecció que enriqueix la història, però sempre amb la justa mesura. A La dona de gris res no és sobrer ni res no hi manca.

En aquest text ens trobem amb una noveŀla psicològica que ens mostra un home sense nom, insignificant i solitari, en un punt de la vida on només les seves lectures, el cinema i les sèries de televisió hi tenen cabuda, i la seva evolució a partir de la caiguda del mocador de la dona grisa, el mòbil que el durà a una metamorfosi. Una bona part del text és narrat per una veu en tercera persona que es fusiona amb la consciència del protagonista; una veu impersonal que observa el que el personatge veu i el que pensa, però que no sap res més enllà de l’home solitari. Una veu molt adient per articular els pensaments d’un personatge que potser seria incapaç d’expressar-ho ell mateix. Situació que canvia avançada la noveŀla, quan l’home solitari ha arribat a un punt on ell i la història han evolucionat prou perquè s’expressi per si mateix i, aleshores, el narrador passa a ser en primera persona, la veu del protagonista.

La dona de gris té una gran qualitat literària i és impecable en la seva construcció, però és important resaltar que, a més, sap apropar-se als lectors. En llegir-la, el lector se sent al bell mig de la història, com si la frontera entre realitat i ficció s’hagués esborrat. Qualitat que deu haver instigat als lectors a votar aquesta noveŀla en grans nombres, perquè La dona de gris tot just acaba de ser guardonada com la Millor Noveŀla a la València Negra de 2015.

El lloc més antic de la Terra és al Canadà

L’Escut Canadenc o Canadian Shield és una zona geogràfica d’uns 5 milions de km2, que comprèn, si fa no fa, la meitat del Canadà —el país té gairebé 10 milions de km2—.

shield1

El Canadian Shield, o simplement Shield, és molt més antic que les muntanyes, les planes, el fons marí o, naturalment, la vida al nostre planeta. Per fer una comparació: les muntanyes de l’Himàlaia es van formar fa 50 milions d’anys, però el Canadian Shield té entre 800 milions i 2.000 milions i mig d’anys, segons la zona del Shield. I la de Nuvvuagittuq té una superfície rocosa tan i tan antiga que se li calculen 4.400 milions d’anys. L’escorça terrestre més antiga del planeta.

Es va formar durant les convulsions de la Terra després de solidificar-se la massa de lava. Va passar per contraccions de l’escorça terrestre i sacsejades de les commocions subterrànees, va ser premsada i esgarrapada per l’edat glacial, i erosionada durant milers d’anys. I tanmateix, ha quedat intacta. Geologicament parlant, el Canadian Shield és d’una solidesa a prova de tot.

C Shield-3

El Canadian Shield és la superfície del Precambrià (més de 600 milions d’anys) més gran del planeta. I així com altres àreas precambrianes de la Terra han estat cobertes per capes de noves roques i terra o amb muntanyes noves, el Shield s’ha quedat gairebé sense muntanyes; les que tenia fa centenars de milions d’anys s’han erosionat fins a quedar planes o simples turonets, tret d’unes poquetes encara de l’època precambriana. Pel que fa a la superfície del Canadian Shield, és gairebé pura roca perquè la capa de terra és primíssima ―hi han crescut arbres i algunes plantes que no necessiten gaire profunditat per a les seves arrels ni gaire humitat, però no s’hi pot cultivar res―. El primer europeu que arribà al Canadian Shield (a la part del Quebec), l’explorador francès Jacques Cartier, va dir que aquelles terres eren les que Déu donà a Caïm.

golden eagle

A les terres més al nord, en el Canadian Shield, hi viuen pocs animals. Són típics l’àguila daurada, la guineu àrtica i un tipus de ren anomenat barren ground caribou. Els hiverns són glacials i els estius poden resultar una meravella si et saps defensar dels mosquits i, sobretot, de les mosques negres que poden arribar a fer embogir i, fins i tot, a matar una persona. artic foxEvidentment en una àrea tan gran hi ha diferències: contrades amb boscos, d’altres només pura roca, contrades més fredes que altres o més habitades o amb més fauna; algunes són tan prístines com fa milions d’anys i en altres hi ha molta extracció de minerals ―el Canadian Shield és una de les àrees amb més minerals de roca del planeta―, però pertot el Shield tenim la capa prima de terra sobre una superfície rocosa de granit que es remonta als principis del planeta. De fet, no és només la roca perquè a sota el Shield s’ha descobert fa dos anys una reserva d’aigua tan antiga que és allí sense que res l’hagi tocat des de fa més de 2.000 milions d’anys i que, per tant, té un ecosistema microbial que ha seguit una evolució independent.

Barren Ground Caribou

El Shield és el Canadà per exceŀlència: llacs d’aigües gelades i netíssimes, viatges amb canoa, rens, solitud i immensitat. Hi ha grans parcs naturals d’una bellesa extraordinària que atrauen gent a l’estiu, i en algunes contrades encara hi viuen pobles de les primeres nacions. A principis del segle XX va néixer el grup canadenc d’artistes anomenat Group of Seven que va pintar el paisatge canadenc i, precisament, el paisatge que més els va atraure fou el Canadian Shield. El Group of Seven volia crear un art canadenc desenvolupat, amb un contacte directe amb la natura, i va resultar en el primer moviment artístic del país.

F. Carmichael

El Shield, com la resta del Canadà, aclapara: la seva extensió, el clima extrem, la immensitat dels seus llacs i boscos, l’omnipresència de la natura. Els humans són éssers minúsculs i desvalguts en unes terres on, realment, no són ningú. Unes terres tan antigues com la Terra mateixa.

El diccionari de Margarida Aritzeta

untitledEntre els nombrosos diccionaris escrits en català n’hi a un d’aparença senzilla, però que és una veritable troballa per a qui li interessi la literatura. Es tracta del Diccionari de termes literaris de Margarida Aritzeta.

Publicat l’any 1996 (primera edició) no és, doncs, de la darrera fornada, i tanmateix és tan rellevant com el dia que va treure el nas i va omplir un buit que tenia la nostra llengua, perquè fins l’arribada d’aquest llibre no existia en català cap diccionari d’aquestes característiques, ni n’hi ha encara cap altre. “Aquest diccionari que teniu a les mans ha nascut sobretot de la necessitat”, comenta l’autora a la introducció —un text deliciós, per cert, la introducció—. La necessitat de l’autora, com a estudiosa de la literatura, la de tothom que s’hi dedica i la de qualsevol que vulgui consultar un terme literari, en llengua catalana, perquè de diccionaris de terminologia literària en altres llengües n’hi ha per triar i remenar, però no en català, i aquesta és la importància del diccionari d’Aritzeta.

S’ha d’aclarir que aquest no és simplement un diccionari de figures retòriques, tot i que també les hi trobem. D’aquesta mena de diccionaris n’hi ha d’altres en català, però la singularitat d’Aritzeta rau en haver confegit un diccionari que inclou, i força, termes de teoria i crítica literàries, com intertextualitat, flux de la consciència o comunicació literària, a tall d’exemple. I en aquest aspecte el diccionari d’Aritzeta és capdavanter. A la introducció d’aquest llibre, Aritzeta ens diu: “Havíem de poder tenir aquesta eina de caràcter plural que ens permetés d’encarar-nos a l’estudi de la literatura amb un repertori bàsic de termes adequats, amb exemples extrets de textos de la literatura catalana per fer-la més pràctica.” Efectivament, els exemples són cabdals per aconseguir l’eficàcia necessaria.

És reconfortant tenir a les mans un diccionari fet amb cara i ulls, i encara n’és més si el diccionari en qüestió ofereix nombrosos exemples. Decep la parquedat d’exemples de molts diccionaris, i els de termes literaris en són notoris. No és pas el cas del diccionari d’Aritzeta perquè, petit i tot com és, està farcit d’exemples molt ben triats, i de la literatura catalana. Aquí en tenim dos que ens ofereix pel terme “metagoge”:

metagoge Tipus de metàfora que es basa en l’aplicació de característiques sensorials a objectes inanimats. Secs arbres a la vora de l’espadat es miren al corrent (Joan Vinyoli, “Hora quieta”, a Les hores retrobades).

Quatre silencis caminen
la teva metàfora.
Tu ets la màgia.
(Magí Sunyer, L’error bellíssim)

Pel que fa a la terminologia de crítica i teoria literaria, el diccionari d’Aritzeta té una tendència molt marcada cap a la narratologia. Malgrat que hi trobem termes de la teoria de la recepció —espai textual, horitzó d’expectativa, etcètera—, la presència de Genette, i d’altres teòrics de la narratologia, es fa sentir força. Al primer cop d’ull es nota l’absència d’altres aproximacions i la seva terminologia específica —la fenomenologia hermenèutica, per exemple—, però s’ha de tenir en compte que l’exhaustiu treball de Genette ha esdevingut una mena de llengua franca en el camp de la crítica i teoria literaries, per tant és lògic que en un diccionari de termes literaris abundin els que tenen origen en la narratologia. I cal recordar que aquest diccionari és un llibre de butxaca; seria impossible incloure-hi la terminologia de totes les procedències. Intentar-ho tindria un resultat caòtic.

El Diccionari de termes literaris de Margarida Aritzeta, ric en termes i exemples, i de gran coherència i professionalitat, és sens dubte un llibre imprescindible en la nostra llengua.

Retallet de Barcelona l’any 1781: un conte de Nadal

Feia calor en aquella sala plena de gent que assistia a la representació. La Margarida intentava no ser aixafada per la tieta Mercè que era al seu costat i ocupava més lloc que la cadira on s’asseia. A l’altre costat, però, hi tenia la mare, més menuda que la tieta. Anava vestida tota fosca i feia cara de cansada, però per a la Margarida la seva mare era la dona més bonica de tota la ciutat de Barcelona. I se l’estimava tant! Feia dos anys que estaven soles, des que la tos aquella s’havia endut el pare, però la confraria dels sabaters s’ocupava que no passessin fam. Tenien, a més, el germà de la mare, l’oncle Josep, que era un prohom del gremi i es preocupava molt d’elles. I s’ho podia permetre perquè el gremi de sabaters era prou important, malgrat el que en digués el cosí Pere. Justament la peça teatral a la que assistia en aquella sala anava d’això, del gremi de sabaters. Examen d’un mestre sabater s’intitulava l’obra que tot just s’estrenava aquell dia i, curiosament, l’examen a l’obra també passava durant les festes de Nadal de l’any 1781 a Barcelona. Es representava en un saló de la seu del gremi, al carrer de la Corríbia, davant de la Catedral. No era estrany, doncs, que la majoria d’aquell públic el formés gent del gremi. En aquell moment, a l’escenari, el personatge de l’aprenent deia:

gremi de sabaters, carrer de la corribia 1915Jo, senyores, a fins ara
he après de sabater,
que és un ofici honrat
i millor que el de ferrer,
pues aquell sols calça bèsties
i jo calçaré senyors;
les obres d’aquell són de f
erro
jo les faré de primor.

La Margarida observà que molta gent del públic assentia complaguda. Es mirà les sabatetes que duia: ben fetes i calentones; un regal de l’oncle Josep. Ella i la mare, a despit de passar-ho magre, sempre anaven ben calçades. I avui, a més, la Margarida estrenava un vestit. Se l’allisà amb la mà sota un somriure de satisfacció; li agradaven totes aquelles flors vermelletes que s’estenien per la roba. La tela estampada amb la que la mare li va fer el vestit havia estat un regal de la tieta Mercè, qui li havia comprat a la mateixa botiga d’indianes on n’era clienta habitual. A la Margarida li agradaven molt les sabates que duia i el vestit estampat que estrenava, però encara li agradava més el gatet negre de la Maria, pensà tot perdent el fil de l’obra que es representava.

El gatet negre ocupava els pensaments de la Margarida des de feia dies. El recordà dins del cistellet, al costat de la Maria, la dona captaire que la Margarida trobava sovint en algun carrer. Era molt vella, la Maria. Potser vella com l’avi Francesc en seria si encara fos viu, pensà la nena, però com la Maria mai no parlava, només allargava el braç amb la mà oberta per si algú li depositava quelcom, la Margarida no sabia si també havia viscut la Guerra de Successió, com l’avi Francesc que havia nascut just al canvi de segle, l’any 1700, i de vegades els explicava coses molt i molt horroroses del setge de Barcelona i la caiguda de la ciutat, quan l’avi era un vailet de 14 anys. Potser la Maria també havia passat per aquell terror quan era joveneta. A la Margarida li hauria agradat que li contés coses de feia molts anys, però la Maria mai no li responia, només li somreia, sense dents, i movia el cap d’una banda a l’altra mentre li cantava al gat: Què li darem a n’el noi de la mare… I aquell gatet encisador que tenia el cor robat a la nena, tot negre i amb uns ullasos verds, s’amansia i feia rom-rom. La Margarida parpellejà i retornà l’atenció a l’escenari.

Així que avançava Examen d’un mestre sabater, s’hi deien coses que, observava la Margarida, feien arrufar el nas a alguns homes del públic, com ara al seu oncle Josep. La majoria de la gent, però, només reia dels acudits sobre el gremi, sobretot el seu cosí Pere. De vegades, quan la Margarida anava a berenar a casa l’oncle i la tieta, havia sentit en Pere riure’s del gremi de sabaters, deia que els gremis ofegaven amb tantes regles i foteses ―la qual cosa molestava l’oncle, i pare i fill acabaven amb unes baralles colossals―. En Pere deia que es dedicaria al lliure comerç amb el mercat de les Amèriques, que allí aniria i faria una fortuna, que ho tenia coll avall. “Valgan’s Déu”, feia la tieta Mercè, però se la veia cofoia d’aquell fill que considerava molt llest. La Margarida no entenia perquè en Pere se’n volia anar a aquelles terres llunyanes, ni perquè deia aquelles coses dels gremis. A ella li agradava Barcelona, i l’ofici que havia estat sempre el de la família. Però potser no entenia bé les coses. Ella no havia après de lletra com el seu cosí Pere. Tanmateix, en Marc, l’altre fill de l’oncle i la tieta, sí que havia anat a escola i deia que seria mestre sabater. Ara era aprenent i aviat hauria de passar l’examen, tal com l’acabava de passar el noi de l’obra teatral que feia:

Dono gràcies a vostès
que m’han examinat
i en lo gremi m’han posat
de los mestres sabaters.

En un tres i no res es va acabar Examen d’un mestre sabater i tothom aplaudí. A l’obra es comentava molt sovint que després de l’examen farien un àpat de celebració i, com si obra i realitat fossin una sola cosa, el públic es preparà per fer un àpat de final d’obra.

Era fosc quan la Margarida i la seva mare sortiren al carrer. Tenien la panxa plena i estaven contentes perquè la tieta els havia donat un cistell tot ple de queviures on fins i tot hi havia una llonganissa! La nena es tancà bé la capa, ja que el vestidet estampat no l’abrigava gaire, i agafà la mà a la mare. Els oncles i els cosins les durien fins a casa, per si de cas es trobaven amb trinxeraires, i de passada pairien l’àpat. La Margarida es preguntava si es trobarien la Maria i el seu gatet. Quan anaven a veure la peça teatral, van trobar-se la Maria sota el pòrtic d’una botiga tancada i la Margarida va córrer a veure el gatet. La mare li donà una monedeta a la dona i va haver d’arrossegar la nena o farien tard; la Margarida mai no en tenia prou amb aquell gatet negre que feia el ronquet quan la Maria li cantava “El noi de la Mare”. Ara, mentre tornaven a casa, la Margarida va escoltar amb deteniment per si sentia la cançó enmig el silenci que amarava la ciutat, però només la van sobtar les campanes de la catedral. Potser la Maria dormia, pobra dona, allí arraulida sota el pòrtic, i tan velleta com era! Aviat ho sabria perquè havien de passar per aquell carrer. Una cantonada, unes passes i ja eren gairebé al pòrtic de la botiga. La Margarida va premer la mà de la mare i la mirà. La dona la va entendre i la deixà anar . La nena va córrer fins a la figura arraulida sota el pòrtic. La Maria estava com congelada i tenia els ulls oberts. Tothom ja era allí i l’oncle apartà la Margarida i examinà de prop la dona.
―És morta ―va fer―. S’ha d’avisar les autoritats. Ja me n’encarregaré quan  tothom sigui a casa.

La Margarida se sentí una suor freda. Per uns moments es quedà paralitzada. La mare i la tieta la van estirar per endur-se-la, però ella es resistí.
―El gatet ―va dir.

gat negreFeia estona que la Margarida i la seva mare havien arribat a casa. A la nena li havia costat molt que la deixessin endur-se el gat. A l’oncle i a la tieta els semblava un despropòsit i els cosins li deien que si es quedava el gat negre l’anomenarien Margarida la Bruixota. Fins i tot amb la mare no va ser fàcil, però a la fi va cedir. El gatet era molt petitó i tremolava, potser de fred o de gana o bé tenia por. La Margarida li donà pa sucat amb llet i la mare li va dir que quan es fes gran el gat s’hauria d’espavilar amb els ratolins. La nena li deia que sí a tot sense treure els ulls d’aquella cosa peludeta i tendra. Quan van anar a dormir la Margarida va haver de convèncer la mare que deixés estar el gatet a la cambra que compartien.
―La seva mare és morta, pobrissó ―va insistir la nena.
―Què dius? La Maria no era la seva mare!
―No, però… Deu ser al cel, la Maria, mare?
―Sí que hi deu ser. Era una bona dona.

La mare ja s’havia adormit quan la Margarida es llevà i agafà el gat que encara era al cistellet, esporuguit, i no dormia perquè la mirà amb aquells ulls tan verds que resplandien a les fosques. Se’l posà al costat, en el llit, i l’amanyagà a poc a poc, tot esperant el rom-rom de l’animaló, però el gatet només tremolava. La nena es preguntà si el gat enyorava la Maria.
―La teva mare ara és al cel ―li va dir.

A la Margarida li va semblar sentir la Maria que cantava i, sense gairebé adonar-se’n, la nena començà a cantar, molt fluixet: Què li darem a n’el noi de la mare, què li darem que li sàpiga bo… El gatet feu el ronquet que anà pujant de to mentre s’arraulia sota el braç de la nena que ni respirava de tan iŀlusionada com estava. Així s’estigueren una bona estona fins que el gat es quedà tot adormidet. La Margarida recordà la dona captaire i se sentí molt trista; tan velleta i vivint al carrer; però ara devia ser feliç al cel, contenta que el gatet fos amb amb la Margarida i no mort de gana o d’una garrotada. Ja s’adormia que se sentiren les campanes de la catedral. “Toquen per la Maria”, va pensar abans de adormir-se del tot. Plena de nit, la ciutat de Barcelona també dormia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El 9 de novembre des del Canadà

Espanya mai no podrà redreçar tot el mal que ha fet a Catalunya ―el mínim que pot fer és no posar obstacles quan Catalunya se’n vol anar.  (Estudiant universitari canadenc)

Fa un any d’aquest comentari. El va escriure un dels meus alumnes del curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat del Canadà. En aquest enllaç trobareu d’altres comentaris d’aquell curs, comentaris que deixen ben clar què pensen diversos joves canadencs universitaris sobre la situació en que es troba Catalunya. Un any després, continuen interessats pel tema; busquen les últimes notícies, m’escriuen i em fan preguntes, en parlen en altres classes, fins i tot hi ha un estudiant de ciències polítiques que fa tots els treballs sobre Catalunya. Però no són només els estudiants de l’any passat, perquè rebo missatges d’alumnes de fa anys. Tots volen saber què passa i si la independència de Catalunya ja és a tocar, la qual cosa desitgen d’allò més. I, és clar, els alumnes que tinc enguany es troben ben immersos en tot el procés.

P1060218

Recordo que durant la primera classe d’enguany alguns estudiants s’estaven molt callats ―segons m’han dit, els semblava increïble que Espanya es pogués comportar d’una manera tan primitiva, tan poc democràtica, tan surrealista―. Són joves ciutadans d’un país democràtic que no s’oposa als referendums del Quebec, per tant, alguns no s’acabaven de creure que les bestieses que feia el govern espanyol, de les quals jo els parlava, poguessin ser possibles. Tanmateix, després de la primera setmana de classes, de veure la manifestació de l’11 de setembre i de començar a esbrinar i a aprendre sobre Catalunya, tothom se sentí molt interessat. Acabaven de descobrir un poble captivador i civilitzat, capaç de manifestacions multitudinàries, alegre, amb una cultura magnífica. Es van engrescar de seguida, i continuen engrescats. Quan demanes als alumnes que et facin assatjos de mínim tres pàgines, cada setmana, i tothom t’escriu cinc, sis i, fins i tot, de vegades deu pàgines, saps que el tema els interessa molt.

En aquest curs estudien la nostra història, cultura i tot el procés cap a la independència. I ens admiren. Es evident quan llegeixes el que escriuen i el que comenten a les discussions a la classe. El govern d’Espanya el veuen com un bully, un pinxo, i es fan creus de les seves reaccions tan i tan poc democràtiques. Com el govern d’un estat de la Unió Europea pot procedir com una colla de barbars? I com Catalunya ho pot aguantar? Com ha pogut aguantar tants segles de menyspreu, d’opressió, de desitjos imperialistes i de genocidi cultural per part d’Espanya? I quan veuen documentals, i senten el que diuen molts espanyols sobre Catalunya, es queden amb la boca oberta. Una estudiant m’escrivia l’altre dia:

The Spaniards simultaneously assert that Catalonia must not be allowed to separate from Spain while insisting that Catalans are not real Spaniards. From an outside perspective this seems illogical and on par with Orwellian doublespeak.

I una altra deia:

Considering how badly Spain treats Catalonia, there should be no further need of reason or justification as to why Catalonia wants to have independence.

Tinc tota la classe, a més d’estudiants d’altres anys, pendents del 9 de novembre. I els seus amics i els seus familiars. I estudiants d’altres classes que imparteixo. Centenars i centenars de canadencs tots plegats. Tothom, pel que en sé, convençut que la participació a les urnes serà històrica. I el Sí-Sí guanyarà amb una gran majoria. Com podria ser d’altra manera després de veure les manifestacions? Assabentats, com n’estan, de l’actitud del govern espanyol envers Catalunya, de l’antipatia esgrimida per una gran part dels espanyols cap als catalans, de tots els segles que fa que aguantem pallisses de tota mena, no tindria cap lógica que, ara que podrem dir a les urnes (encara que sigui una consulta) que volem anar-nos-en, diguéssim que ens quedem. Seria incomprensible per tots aquests canadencs que ens admiren.

Com diu una de les meves estudiants:

With all the information I have now about Catalonia, I am completely for Catalonia
being an independent state.

O com va dir un estudiant de l’any passat:

Ara em sento molt proper al poble català . . . Tinc un gran desig de veure el dia que aquest poble correrà pels carrers cridant: Finalment tenim independència!

Mary Pickford: una canadenca de molta empenta (segona part)

maryp

Mary Pickford, inteŀligent, responsable i capaç, decidí convertir la seva professió, i el cinema en general, en un art de gran volada. I quan arribà el moment no va dubtar a desafiar els homes poderosos de Hollywood. Era molt jove i era una dona, però va enfrontar-se als homes prepotents dels grans estudis, alhora que donava una gran embranzida al cinema. I tanmateix, la gent s’encaparra a recordar-la només com la noieta dels tirabuixons.

Aquell nou art dels moving pictures anava endavant a gran velocitat, s’obrien més companyies cinematogràfiques i es feien nombroses peŀlícules. Un empresari teatral de Nova York, Adolph Zukor, un visionari però per damunt de tot un home de negocis a qui res no deturava, tingué una idea: fer peŀlícules més llargues amb històries més complexes. L’any 1913 Zukor havia esdevingut un home poderós al capdavant d’uns estudis cinematogràfics que aviat es traslladarien a Hollywood i es convertirien en la coneguda Paramount Pictures. Mary Pickford fou la primera actriu a signar-hi un contracte i protagonitzar la peŀlícula dramàtica Tess of the Storm Country (1914), sobre una noia que lluita contra les injustícies de l’amo d’un poble. Zukor, un home llest, s’havia adonat que la majoria dels espectadors dels moving pictures era de la classe obrera, immigrant en gran part, i s’identificava amb aquella mena de temes. Per la seva part Pickford sempre se sentí orgullosa a pertànyer a la classe obrera; al cap i a la fi, tot i que ara guanyava una enormitat de diners, des dels set anys mai no havia deixat de treballar, i sabia prou bé que era passar privacions, l’angoixa que produeix la manca de recursos i haver de lluitar constantment contra l’explotació. Per tot plegat, a Pickford sempre la interessà interpretar personatges en aquesta situació. A Tess of the Storm Country la seva actuació resultà superba. Si fins llavors era l’actriu de més èxit a l’Amèrica del Nord, a partir d’aquesta peŀlícula Pickford es convertí en l’acriu més famosa de tot el món. Fou la primera estrella internacional del cinema ―segons diversos historiadors de cinema, cap no l’ha superat.

Rags

Van seguir d’altres peŀlícules i l’any 1915 s’estrenà Rags, on també interpretava una noia de recursos minsos. Fou llavors que Mary s’adonà que les seves peŀlícules tenien grans audiències, però no les altres que produia Zukor. Li demanà a Zukor que li mostrés els llibres de comptabilitat, els rebuts i els documents sobre la distribució de les seves peŀlícules. Va descobrir que Zukor no només guanyava moltíssim amb les peŀlícules que ella interpretava, sinó que a més a més les usava per vendre totes les altres que produia. I ella no tenia part dels beneficis. Quan va haver de renovar el contracte (1916), ella i Zukor van entrar en una llarga disputa ―Mary trobava una vergonya haver de passar per tot allò per reclamar els seus drets―. Va aconseguir el que volia, però, i no només pel que feia a la qüestió monetaria sinó també pel que més la interessava: tenir cert control sobre l’aspecte creatiu de les peŀlícules que interpretaria. Mary Pickford tenia 22 anys, i les seves peŀlícules les veia diariament una audiència internacional de 12 milions de persones.

Les primeres peŀlícules que interpretà amb el nou contracte, Poor Little Rich Girl and Rebecca of Sunybrock Farm, eren còmiques i Mary feia de nena, aprofitant que era molt baixeta. Li agradava molt fer aquestes intrepretacions de nenes perquè la feien viure una infancia que mai no havia tingut. El seu talent per la comèdia era indiscutible, però Mary volia explorar d’altres rols i, ara que tenia control sobre l’aspecte creatiu amb el nou contracte, decidí interpretar un doble paper a Stella Maris, el de la noia rica i el de la seva criada. Zukor pensava que seria un desastre quan els espectadors veiessin Mary fent el paper d’una noia lletja, però s’equivocà perquè tant el públic com els critics la van trobar magnífica.

stella maris

Tanmateix, la relació fins aleshores força bona entre Pickford i Zukor s’acabà l’any 1918 quan Mary signà un contracte amb un altre estudi, més petit, que li oferia total llibertat creativa. No s’esperava que Zukor es venjaria comprant tots els petits estudis, alhora que creava un nou model. A partir de llavors els grans productors, Zukor i d’altres, controlarien els sous dels actors, dels directors i dels guionistes, i els dictarien què fer, sense cap llibertat creativa.U.A. Mary no es va estar de braços plegats. Immediatament es posà en contacte amb Douglas Fairbanks, Charles Chaplin i D. W. Griffith. L’any 1919 tots quatre van anunciar la creació de la seva propia corporació de cinema, la United Artists, per vetllar pels seus interessos sense haver d’estar subjugats als poderosos estudis comercials. Fou una bufetada als grans productors que havien volgut tiranitzar-los. La United Artists esdevingué una companyia de prestigi, el model per futurs estudis cinematogràfics independents, que ja l’any 1920 produí El maquinista de la General amb Buster Keaton.

Mary Pickford entrà en una nova etapa de la seva vida. Es casà amb Douglas Fairbanks, l’actor de més èxit dels moving pictures, i ambdós van crear la seva pròpia productora, tot i que era Mary qui la duia endavant, com també la United Artists. Mary distribuia les seves pròpies peŀlícules i escollia els directors, actors, guionistes i cinematògrafs per treballar-hi ―cap altra dona en tota la història del cinema ha arribat a tenir aquest poder―. Triava sempre la gent de més talent i pagava amb gran generositat a tothom que treballava per ella. L’adoraven perquè els donava molta llibertat; només els exigia que fossin competents. Mary sabia que si vols qualitat has de dedicar-hi temps, per tant no escatimava gens el temps que requeria cada escena per ser bona. Ella mateixa actuava en menys peŀlícules per no saturar el mercat, i volia que cada peŀlícula aconseguis nous nivells de creativitat. Com amb Little Lord Fauntleroy (1921) on tornava a interpretar dos papers, en aquest cas el d’una mare i el del seu fill, un nen. S’aconseguí un gran avenç tècnic amb l’escena on el nen fa un petó a sa mare, és a dir que Mary es fa un petó a ella mateixa. Ningú no entenia com alló era possible.

little-l-f

Amb la United Artists i amb la seva pròpia productora, Mary havia aconseguit la llibertat de creació que volia, però es trobaria que qui li prendria la llibertat seria el públic.

L’any 1922 Mary va contractar el prestigiós director alemany Ernest Lubitch ―fou Pickford qui el va dur a Hollywood― i van fer Rosita (1923), molt diferent a les peŀlícules que Mary havia fet fins llavors. El públic la rebutjà. La peŀlícula era massa sofisticada i Mary no era la Mary a la qual tothom estava acostumat. Per aplacar el públic va fer una altra peŀlícula on interpretava una nena de 12 anys, però sabia que allò no podia continuar. Mary tenia 31 anys.

L’any 1928, la seva mare, que sempre havia estat la seva millor amiga, morí de càncer. Mary quedà devastada. Tres mesos després, quan va aparèixer en públic d’ençà la mort de sa mare, Mary havia canviat el seu aspecte. S’havia tallat el tirabuixons, dels quals n’estava fins al capdamunt, i el públic no li perdonà. En veure la reacció tan hostil, Mary va dir: “qualsevol diria que he matat algú”. Per acabar-ho d’adobar, arribà el so, l’adéu a les peŀlícules mudes que ella adorava. Tanmateix, fou la primera actriu del cinema mut a fer el pas a una peŀlícula sonora, Coquette (1929). Tot i que fou un gran èxit de la crítica, les audiències continuaven rebutjant l’actriu, ara amb els cabells curts i que parlava. Aquella acrtiu no era la Mary Pickford de sempre. On era la noieta dels tirabuixons? Qui era aquella dona que no feia més que arrufar les celles? Perquè fins i tot això li retreien, que arrufava les celles, i que no somreia prou.

L’any 1933, amb 41 anys, interpretà Secrets però, tot i la seva esplèndida interpretació, fou rebuda amb tal rebuig pel públic que Mary no tornà a fer cap més peŀlícula. Després de treballar sense pausa durant 34 anys, ara s’havia acabat, el públic no la volia, la trobava una antiguitat, la va abandonar Maryp(2)com si mai no hagués existit. El seu germà va morir i poc després sa germana. Douglas Fairbanks s’havia retirat del cinema i se n’havia anat a viatjar pel món sense ella. El 1936 es van divorciar i el 1939 Fairbanks morí d’un atac de cor.

Per bé que l’any 1940 Mary Pickford fou una de les fundadores de la Society of Independent Motion Pictures Producers, la qual tenia l’objectiu de millorar els interessos dels productors independents en una indústria tremendament controŀlada pels grans estudis, Pickford s’anà distanciant del món del cinema, fins a pràcticament desparèixer de la memòria de la gent.

Cap al final de la seva vida, va demanar al Canadà recuperar la seva ciutadania, que havia perdut en casar-se amb Douglas Fairbanks i esdevenir americana, perquè desitjava “morir com a canadenca”. I com a canadenca va morir.

Mary Pickford: una canadenca de molta empenta (I)

Molta gent creu que Mary Pickford era dels Estats Units. I que era força bleda. Tanmateix, l’actriu més adorada del cinema mut era del Canadà, i de bleda no en tenia ni una engruna. Era una dona molt valenta, a més de ser inteŀligent i innovadora. I fou ella qui, amb Douglas Fairbanks, Charles Chaplin i D. W. Griffith, va crear la United Artists, l’any 1919, per tal de poder controlar la seva feina i defugir l’explotació salarial i creativa a la qual els grans estudis els tenien sotmesos.

Mary Pickford (Gladys Louise Smith, 1892-1979) va néixer a la ciutat de Toronto (Canadà). Es quedà òrfena de pare als cinc anys i no va tardar gaire a posar-se a treballar com a actriu per ajudar a la subsistència de la seva mare, dels germans i d’ella mateixa. El seu debut fou en el Toronto’s Princess Theatre quan només tenia set anys, i el teatre, i més endavant el cinema, foren ja per sempre els mitjans que tingué per guanyar-se la vida.

mary pickford youngD’ençà d’aquell debut a Toronto, Mary Pickford treballà en una companyia de teatre canadenca que feia tours per tot el país. En un principi la seva mare i germans l’acompanyaren, però no es podien permetre aquella despesa monetària i Mary, o Gladys, encara una nena petita, va haver d’anar sola i travessar amb tren les grans extensions canadenques. Foren anys de grans privacions, de treballar sense parar i d’espavilar-se. Als deu anys ja mantenia la seva família. I discutia tota sola els contractes amb la companyia de teatre i el preu dels hostals on dormia. Mai no havia pogut anar a l’escola, però tenia una claredat de cap envejable i no estava disposada a deixar-se explotar per ningú. Ara bé: l’estrès d’haver de ser el cap de família en una edat tan tendra li causava una gran angoixa. La responsabilitat era enorme. Sabia que havia de ser molt forta i anar endavant perquè la mare i els germans depenien d’ella. Per això l’assetjava un malson: sortia a l’escenari i no hi havia públic. Un malson que l’acompanyà tota la vida.

Amb només quinze anys se’n va anar a Nova York per tal de probar sort a Broadway. Li calia sortir de la misèria i formar-se millor com a actriu. Volia entrevistar-se amb David Belasco, l’empresari més important del moment, però els dies passaven i la feien esperar i esperar sense que pogués veure aquell home. Un dia va decidir acabar amb aquella presa de pèl; cridà que la seva vida depenia d’aquella entrevista, que li calia la feina per menjar i no estava disposada a esperar més, que volia veure David Belasco d’una vegada per totes. Va aconseguir l’entrevista. I va aconseguir feina a Broadway. Fou llavors quan canvià el seu nom a Mary Pickford. La mare i els germans es traslladaren a Nova York. No van tornar a viure al Canadà i probablement per això se sol desconèixer que Mary Pickford era canadenca.

Mary Pickford

El contracte que tenia amb Belasco era bo, però només guanyava mentre treballava; els mesos que es tancava el teatre, Mary Pickford no podia guanyar res. I ella i la seva família havien de subsistir d’alguna manera. Va decidir probar sort amb el cinema, amb els moving pictures que tot just treien el nas. En aquell moment a Nova York s’hi trobava un innovador, un director que intentava fer dels moving pictures un nou art, donar-los prestigi. El director era D. W. Griffith. Mary Pickford aconseguí trobar-se’l i que li fes una prova. Griffith la contractà perquè li va agradar l’expressió inteŀligent de la noia. Començà a treballar amb ell tot seguit. Feia tres peŀlícules a la setmana, treballava a tota hora i acceptava qualsevol paper. La noia es va interessar per aquell nou art: es fixava en tot el que feia el director, estudiava els moviments de la càmera, com es feien els enquadraments, el procés d’edició. I va decidir aportar una innovació a la manera d’actuar. Deixà de fer aquelles expressions exagerades del cinema mut i passà a actuar amb naturalitat. En un principi Griffith es posà furiós, però aviat s’adonà que la naturalitat amb que Pickford actuava feia millorar la peŀlícula i era molt ben rebuda pel públic. A partir de llavors tots els actors copiaren el mètode Pickford. Havia inventat la manera d’actuar pel cinema.

Mary Pickford només tenia setze anys, però estava acostumada a lluitar perMaryP millorar els seus contractes. Va exigir que Griffith li doblés el sou,  perquè allò que guanyava era una explotació. Ho va aconseguir. S’oblidà de Broadway i va continuar fent peŀlícules per aquest director. Tanmateix, les demandes de la noia no es limitaven a l’aspecte monetari. Ja havia aconseguit canviar el mètode d’actuar i ara requeria d’altres canvis. Griffith volia una Mary Pickford que interpretés noies vulnerables, etèries, dolces, però ella era tot el contrari i estava ben tipa d’interpretar sempre heroïnes insípides, tal com li va dir al director. Griffith la deixà actuar com volgués en una peŀlícula: Wilful Peggy (1) (2) (1912). La seva actuació fou inesperada: no només era còmica, sinó que no era gens convencional. La seva interpretació d’una dona forta i enginyosa obtingué l’aclamació de la crítica i de les audiencies, les quals la van convertir en l’actriu de cinema més valorada del moment, i amb un sou per fer joc. Ella i la seva família van llogar un pis esplèndid ―s’havien acabat les privacions―. Mary Pickford tenia 19 anys.

(continua aquí)

Una castellana es disculpa

Durant dinou anys he impartit un curs de cultura catalana en una universitat del Canadà. Fa uns mesos us vaig enllaçar un article del meu bloc personal on vaig traduir algunes coses que havien escrit sobre Catalunya els meus estudiants canadencs de cultura catalana de l’any passat. Si no ho vàreu llegir llavors, els trobareu aquí, i em sembla que us interessaran força, especialment pels moments que vivim ara mateix. Ho van escriure quan acabaven el curs i ja havien estudiat tota la història i diverses manifestacions culturals de Catalunya, per tant entenien força de què anava tot plegat.

Glendon Campus, York University
Glendon Campus, York University

Enguany torno a impartir el mateix curs i, pel que fa a la història, tot just han estudiat el setge de Barcelona i el Decret de Nova Planta. Tot i això, atès el que succeix a Catalunya en aquests moments, dedico una part de classe a explicar el que està passant ara mateix. És a dir, doncs, que estudiem la història i, aleshores, saltem a avui en dia. Els resulta força curiós. La classe sobre el setge de Barcelona la vaig acabar amb un salt de 300 anys exactes en aterrar a la l’última manifestació de l’11 de setembre (vídeo inclós). Van aŀlucinar perquè tot just havíen après tot el que va passar l’any 1714 i el que vingué després amb el Decret de Nova Planta, i en veure la manifestació no es podien creure que aquell poble copejat, i que havia sofert un genocidi cultural horrorós feia 300 anys, era el mateix que ara feia onejar estelades, reclamava votar i cridava per la independència.

Em van escriure uns treballs sobre tot allò que s’havia tractat a la classe. Per fer-ho curt: tots els estudiants estaven indignats i repetien que els semblava impossible que Espanya no s’hagués disculpat mai pel que va passar fa 300 anys, i que ara no ens deixessin votar. Em va cridar l’atenció un treball en particular. És d’una noia ara canadenca però nascuda a Castella i de família castellana. Al final del seu treball va escriure un paràgraf que us tradueixo de l’anglès:

El que més m’horroritza és que Espanya mai no s’hagi disculpat. Jo em disculpo. Sóc castellana i sento molt que vàrem fer tot això. És vergonyós que Catalunya hagués de suportar tant sofriment per culpa d’Espanya, i mai no s’hauria d’haver deixat que Espanya s’escapés de pagar per tot aquest dolor. Ara ja no es pot fer res per esmenar tot el mal que va fer a Catalunya, però Espanya hauria de fer tot el possible per disculpar-se. I hauria de deixar que Catalunya fos lliure, que se n’anés, en comptes de comportar-se vers Catalunya d’una manera tan desagradable i gens civilitzada. Estic profundament horroritzada de saber com es va tractar Catalunya i com se la tracta. Ho sento de debò, i torno a dir que em disculpo, des del fons del meu cor.

Microrelats del setge

D’ençà de l’1 de setembre i fins al dia 11, en el bloc especialitzat en microrelats, La bona confitura, es publiquen cada dia dos o tres microcontes inspirats en el Setge de Barcelona (1714), com a homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant aquest setge.

La iniciativa ha estat coordinada pels escriptors Jordi de Manuel, Jordi Masó Rahola i Anna Maria Villalonga.

Hi participem 17 escriptores i 14 escriptors.

No us els perdeu! Cada dia de l’1 a l’11 de setembre en aquest enllaç:

La  bona confitura: Microrelats del setge (1714-2014)

Setge 1

Dotze llunes a Saskatchewan, d’August Bover

dotze-llunes-a-saskatchewan-9788499753669Dotze llunes a Saskatchewan: Impressions des de la Gran Praderia canadenca ens fa copsar molt bé el Canadà. Escrit per August Bover, catedràtic emèrit de filologia catalana de la UB i president de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística, el llibre ens conta l’estada d’aquest l’escriptor i professor a la Universitat de Saskatchewan. Partint d’un dietari i les cartes que setmanalment enviava a la família mentre era al Canadà, August Bover ens fa viure la seva experiència del curs 1976/1977 ―l’experiència d’un català enmig de les grans extensions canadenques.

Dotze llunes a Saskatchewan és molt informatiu pel que fa al Canadà, la seva història i el seu tarannà, però alhora és també ple d’anècdotes divertides. Un text que llegim amb interès i amb el somriure als llavis. Només començar, l’episodi a l’aeroport de Nova York ens obre les portes a un llibre que pressentim irònic, amb un bon ritme i escrit per algú molt observador. I no ens equivoquem. S’ha d’afegir, tanmateix, que l’autor no es limita al seu coneixement empíric del Canadà, sinó que, a més, ens facilita una immersió molt acurada a la seva història, geografia, pobles… ; amb fets que els lectors catalans (i no només catalans) desconeixen força. Hi ha gaire gent que estigui assabentada de qui era Louis Riel i la revolta dels métis, a tall d’exemple? Doncs no es pot entendre bé el Canadà sense saber-ne res. Com no es pot entendre sense tenir ni una idea de qui van ser els artistes del Group of Seven o qui són els inuit o que el Canadà té el 60% dels llacs del món. Pero tampoc sense entendre de debò que vol dir la paraula “fred”.

L’autor, un August Bover llavors molt jove, va passar un any a la província de Saskatchewan ―d’aquí el títol: dotze mesos, o les dotze llunes dels indis cree, en que es divideix el llibre―, com a ajudant de recerca del professor Curt J. Wittlin, especialista en l’obra de Francesc Eiximenis i professor de la Universitat de Saskatchewan. Com s’esmentava més amunt, Dotze llunes a Saskatchewan és ple d’anècdotes interessants (i gairebé sempre humorístiques) de l’estada al Canadà d’August Bover i la seva dona, tant a la ciutat de Saskatoon com als diversos indrets del país per on van viatjar. I per damunt de tot s’han de resaltar els comentaris constants sobre el temps, el clima. He de dir aquí que jo fa 36 anys que visc al Canadà i, efectivament, el temps domina les nostres vides. Les temperatures extremes d’aquest país fan que el temps sigui el tema més comú de qualsevol conversa, i saber quin temps fa pot estalviar-te una hipotèrmia o quedar-te glaçat per sempre més. No és estrany, doncs, que per uns catalans com August Bover i la seva dona, els quals tot just havien arribat d’un clima mediterrani, el temps brutal canadenc els sobtés.

Un altre dels atractius d’aquest llibre és l’assortiment d’ocurrències i la seva disposició. L’autor té l’habilitat d’aplegar en unes poques pàgines ―a voltes només uns pocs paràgrafs― temes distints, i aconseguir un resultat òptim. Com ara començar a parlar d’una sessió de cinema amb peŀlícules dels Beatles, canviar a una peŀlícula de Robert Altman, passar a explicar el resultat de la batalla de Little Big Horn i l’arribada al Canadà del líder dels sioux, concretament a Saskatchewan, anar a parar a Barcelona i acabar amb una caminada pels carrers nevats de la ciutat de Saskatoon tot recordant la “Cançó del lladre”. Aquest moviment d’una cosa a l’altra, dut a terme amb gran fluïdesa, és constant al llarg del llibre i fa que la seva lectura sigui amena i captivadora.  Dotze llunes a Saskatchewan és un llibre de bon llegir i d’aquesta manera facilita al lector tota l’erudició que l’amara.

Bioko, de Marc Pastor

biokoEn aquesta noveŀla, Bioko (l’antiga Fernando Po) se’ns mostra com la devien veure els europeus del segle XIX que hi anaven (representats per molts dels personatges del llibre): una illa de vegetació obsessiva, humitat i calor inaguantables, i malalties per triar i remenar. I hostilitat. Hostilitat i malfiança de tohom envers tothom: espanyols, anglesos, alemanys, africans ―bubis, canivals fangs i gent del continent africà― i fins i tot presoners polítics cubans. Una illa de costes salvatges i selves profundes, la qual allotja ―és un dir perquè més aviat anihila― gent de diverses ètnies. Ningú no se salva d’una violència sempre latent, com si el cor de l’illa bategués a un ritme ferotge que demana sang. Ara bé: Bioko no és un enaltiment a la violència. Bioko és, per damunt de tot, una esplèndida noveŀla d’aventures.

El personatge principal de la noveŀla és l’illa de Bioko, com molt bé indica el títol. Els altres personatges hi viuen i hi moren (sobretot n’hi moren) i ens teixeixen una trama complexa, amunt i avall i entrecreuant-se com insectes, fins a configurar una història on res no és el que sembla. I l’illa, el gran personatge de la història, inamovible i omnipresent, els contempla des del cim del Pico Basilé tot amagant-los un gran secret. Perquè Bioko és també l’illa misteriosa; potser no la de Jules Verne però el seu secret és tant o més intrigant. Cal recordar que la literatura d’aventures està farcida d’illes. Entre d’altres en tenim algunes de ben emblemàtiques: l’illa de Robinson Crusoe, la ja esmentada illa misteriosa o la inigualable illa del tresor. I el segle XX ens en regala una de força inquietant: l’illa del senyor de les mosques. És indutable que sentim atracció per les illes obscures i amb secrets, i Bioko s’afegeix a l’imaginari literari amb una illa difícil d’oblidar.

Tanmateix, la sensació de desassossec que ens produeix Bioko ens arriba en gran mesura des d’El cor de les tenebres. Aquesta noveŀla de Conrad té una presència assenyalada a Bioko ja que ambdues noveŀles tenen lloc al segle XIX i a l’Àfrica negra, exploren paratges tèrbols, físics i mentals alhora, i el crit de Kurtz ―“The horror! The horror!”― sembla sacsejar-nos cada dues pàgines. L’horror, el salvatgisme que impregna l’illa de Bioko a la noveŀla de Marc Pastor, esperona el sentit de l’ordre d’un Moisès Corvo molt jove ―anys abans que trobem aquest personatge a La mala dona―. Amb uns valors morals de pa sucat amb oli i insuperable a l’hora d’atraure antagonismes, l’infant de marina Moisès Corvo es dut a l’illa de la mort, com també s’anomena Bioko. Allí descobrirà un món pertorbador i barbàric que l’empenyerà a tasques inaudites, des de detectiu privat per trobar una esposa desapareguda, fins a investigador de crims inconcebibles, i també a Bioko potser es trobarà ell mateix.

Malgrat la foscor que l’amara, Bioko està salpebrada d’humor, i en grans dosis. A voltes és un humor una mica rude i d’altres, fins i tot, té una certa tendresa, com en el cas del soldat jovenet i innocentot que s’ha allistat per poder veure elefants. Podríem dir que a Bioko s’hi troba de tot, i un aspecte que ens crida l’atenció és la intertextualitat constant: explícita o amb picades d’ullet o bé per les nombroses influències que hi trobem de la literatura i del cinema. Amb tot plegat, Marc Pastor ens ha confexit una noveŀla que exceŀleix per la seva singularitat.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Pell de gat, de Maria Victòria Lovaina

pell de gatAquesta noveŀla atreu el lector des de les primeres pàgines. La imatgeria i el discurs literari ens captiven mentre la trama ens empeny. Heus aquí un fragment: “El circ Manfredy arribà a Vilamoix la primavera d’abans de la guerra arrossegant feres, carruatges i sospirs que vetllaven una diversió estranya en un temps també estrany. Fou aquella una primavera plujosa, humida, que omplí els carrers de fang i les paraules de ràbia”.

Com a Macondo, a Vilamoix arriba el circ. I com passa amb el poble colombià, també Vilamoix se’ns presenta com una vila que no se sap ben bé on és, però els detalls aquí i allà fan prou palesa la seva situació. Vilamoix és, al primer cop d’ull, una vila com moltes altres, però alhora és intangible, gairebé mítica. Tota la història de Pell de gat està assaonada de misteri i d’una certa irrealitat que el lector no aconsegueix capturar. Deixa que, hipnotitzat, la vagis acaronant, però s’escapoleix quan sembla que la vols atrapar.

S’ha dit que aquest llibre es compon de 17 històries que es poden llegir independentment. És cert que el llibre està dividit en 17 narracions, però cal llegir-les totes, i en ordre, per copsar-les com cal i gaudir de tota la història que és Pell de gat. Perquè aquest text és una història feta de històries, una noveŀla estructurada amb un recull de narracions, enfocades en personatges diversos, que dialoguen entre elles i s’acoblen fins a formar una història perfectament homogènia.

Pell de gat (Premi Soler i Estruch 2012) és una noveŀla que intriga. Ja de bon principi, la Nonetta, la noia contorsionista del circ, ens produeix un cert torbament. I al llarg de la història la inquietud no ens abandona i ens manté encuriosits. És potser per tots aquests gats que ronden per les pàgines de la noveŀla? S’ha de llegir per descobrir-ho.

Lovaina, Maria Victòria. Pell de gat. Edicions del Bullent, 2013.

Per Sant Jordi…

sant-jordi-2014-1-638

I si entre aquests llibres voleu les meves noveŀles, són aquestes: El secret de L’oreneta, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món. Us enllaço un parell de ressenyes (només heu de clicar-les):

Ressenya d’Andreu Sotorra

Ressenya d’Anna Maria Villalonga

Resideixo al Canadà i, per tant, no puc anar a signar llibres, però les meves noveŀles les tenen a la Llibreria Montseny, al cor del barri de Sants, Barcelona, prop de l’estació Plaça de Sants. Carrer del Guadiana 46 (cantonada amb Ferreria).

Feliç Sant Jordi 2014!

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb | Deixa un comentari