Ja és tard per canviar-ho però crec que els electes no haurien d’anar a les llistes electorals per tres motius:
Sí, ja sabem que la imputació pels delictes de rebel·lió i sedició en base a l’ús de violència per part de gent com els Jordis és una broma de mal gust sense fonament legal, i també sabem que la justícia espanyola està contaminada i polititzada de dalt a baix, però el titular segueix sent que hi ha persones imputades a les llistes.
Amb quina força podrem assenyalar els imputats per corrupció del PP (que ja en té) i Ciutadans (és qüestió de temps que en tingui) que figurin a les seves llistes? No dubteu que algú ens dirà que a les dels independentistes també hi havia imputats i es quedarà tan ample, i creieu-me, pel votant no polititzat, aquesta resposta serà suficient per anul·lar la validesa de la nostra denúncia.
Durant una temporada el “chivo expiatorio” era Artur Mas (“a la cámara de gas”, recordes?) com si tot això de la independència fos un invent seu i de Convergència per tapar la corrupció (tot i que els anés de fàbula, tot sigui dit), i després ha estat Puigdemont (“a prisión!” rimen ara).
Liderar el procés d’independència desgasta a tots els nivells, físic, emocional i de salut, per descomptat, d’exposició, de risc personal i familiar, de denúncies, de querelles, de presó, de cap de turc… que els hi diguin als que han patit condemna i als seus familiars i amics, o als que la compleixen encara.
Puigdemont i tot el seu entorn tenen informe propi al CNI, telèfons punxats, rutines monitoritzades, cases vigilades, contactes seguits… no ho dubtis, si l’Estat ho ha fet amb activistes de moviments socials, no ho farà amb el líder d’un moviment d’independència?
El pas al costat de Mas va ser un salt qualitatiu enorme, ens va deslliurar d’una cadena i un pes mort per tot el passat del personatge, que malgrat el seu entusiasme de convers no aconseguia deslligar-se dels seus errors. Molts creien que sense ell no aniríem enlloc i crec que hem fet un bon tros de camí, no trobes?
El martiri d’uns i altres es percep de moltes maneres des del punt de vista que es vulgui mirar. Estic segur que els mateixos consellers/es empresonats es van mirar amb recel els companys que marxaven a l’exili, i així també ho han fet diferents àmbits i posicionaments del sobiranisme. És normal i fins i tot és comprensible, perquè és humà.
Hem de valorar els candidats per la seva condemna? Pel seu patiment? Pel seu sacrifici? O per la seva capacitat?
Alguns consellers ja han tastat la presó, altres l’exili, fins i tot la presidenta del Parlament! És allò que el Gobierno de España va dir “off the record” d’individualitzar el patiment i el dolor, primer amb les amenaces i les coaccions al patrimoni, (recorden la baixada del carro d’alguns consellers fa menys d’un any?) i ara ha tocat la presó en carn viva.
No és casualitat que ara les víctimes directes de la repressió judicial parlin d’un alentiment del procés, de la necessitat de pacte, del “anar-hi anant” (les víctimes de l’1 d’octubre el que volem és apretar l’accelerador) … és comprensible que ara que han provat en pròpia carn el pa que s’hi dóna, els propis polítics encausats siguin ara els que refredin els desitjos i la força de la gent que va defensar també amb els propis cossos les urnes que consagraven la República.
Per Puigdemont i els consellers, exiliats o empresonats, la condició d’aforats és una garantia legal que els seguirà protegint pel que hagi de venir. Per bé que no és un salvoconducte, no et deixa als peus dels lleons com sí que hi serà Jordi Cuixart, com a ciutadà comú, a qui s’acusarà com si fos un líder rebel tumultuari i no un càrrec polític escollit.
Entenc aquest posicionament, entenc també que no es deixi de banda a persones que s’han jugat (i han pagat) tant per assolir la República, i entenc encara que tots ells constitueixen un capital polític important de cara a la campanya desigual que afrontem ara, però des del meu punt de vista:
Per tot això i molt més, considero honorable la postura del Jordi Cuixart, lleial i fidel a la República en el seu conjunt, sense partidismes, únicament amb el seu compromís indestructible amb el poble a qui representa, pagant el preu que calgui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!