No sé si intencionadament o per casualitat, N’Eugeni Casanova, en un article d’avui publicat en la secció “Opinions contundents” d’aquest mateix diari digital, ens recorda l’existència sempre menystinguda dels estúpids, és a dir aquella categoria d’éssers humans que amb les seves accions es perjudiquen a si mateixos i als altres. Com que he tingut la desgràcia de conèixer molt de prop gent amb nivells d’estupidesa notable, i n’he sofert les esgarrinxades de rigor, haig de dir que la tesi de Carlo Maria Cipolla segons la qual es podria dir que la estupidesa es deu a la manca de tota intel·ligència és absolutament errònia, i que és una tesi , la d’En Cipolla, una més que mostraria que la vostra afirmació sobre la insuficient comprensió de l’ànima humana és encertada. No negaré l’existència d’estúpids que ho són per simple abscència d’intel·ligència, però aquests individus són una minoria, car els poc intel·ligents molt sovint tenen suficient intel·ligència per saber-se poc intel·ligents i per tant esdevenen dependents i poc determinats en les seves decisions. Són doncs uns possibles estúpids que s’auto-corregeixen o com a mínim aprenen dels mals que ells mateixos s’infringeixen. El realment incomprensible sense una reflexió acurada són els estúpids intel·ligents, és a dir, els estúpids que generen mals a si mateixos i als altres usant i aplicant molta intel·ligència o al menys tota la que tenen disponible i a més sense cap capacitat d’aprendre del mal que es produeixen a ells mateixos. Reconec que aquest tipus de personal és el que m’ha fet mal, perquè tots els esquemes dels jocs, totes les teories de civilitat, tot el seny que de forma natural hi posis per conviure-hi o per compartir alguna cosa, no serveix de res o de molt poc, quan sense conèixer-ne la natura, et trobes compartint coses amb aquesta classe de persones. Hi ha gent pertorbada. N’hi han masses de pertorbats pels quals el gaudi del dolor infringit els compensa del dolor sofert, i l’observació de tots aquests estúpids intel·ligents posa al descobert que molt sovint estan malalts d’orgull, d’enveja, d’una necessitat de revenja de ves a saber quines ofenses anteriors, i és per aixó que Camus va observar: “l’estupidesa insisteix sempre”, perquè em temo que el plaer morbós del mal dels altres pot esdevenir l’aliment d’aquests pertorbats. I encara si amb paciència us aproximeu a aquests pertorbats estúpids descobrireu en molts casos que el seu comportament no cerca altra cosa que un reconeixement de la seva personalitat i individualitat. Tampoc podem dir doncs que aquestes pertorbacions siguin totes d’ordre patològic i somàtic, sinó que hi han components de valoració social que alteren les escales de valors. Amb la tria del text d’En Plató que feu, hi apareix l’honor, i aquest concepte pot esdevenir terrible, i la major evidència n’és el cas de la Màfia siciliana que justament Cipolla posa com exemple d’organització estúpida, però en canvi no hi va saber veure-hi el desllorigador i el desencadenant históric. És un altre historiador i filòsof, En Pierre Bourdieu, qui ens proposa un camí de comprensió d’aquestes pertorbacions amb el seu concepte de “capital simbòlic”, perquè radera de moltes actuacions aparentment estúpides, és a dir aparentment poc intel·ligents i gens assenyades, hi han unes valoracions personals i també col·lectives, -ai la formació exclusivament apol·línia que hem gaudit!- que se’ns escapen als qui no sense supèrbia ens pensàvem conèixer l’ànima humana. Sense consciència del dolor dels altres, sense fe amb la nostra capacitat individual per comprendre alguna cosa, sense empatia vers els altres, sense determinació per actuar, sense amor, sense el respecte de la llibertat pròpia i la dels altres, sense l’ajuda dels savis i experts, sense passió i sense humilitat, l’equació socràtica de la felicitat és impossible.
Publicat el 17 de desembre de 2013
Cometre injustícia no és profitós.
Només les bones persones poden construir una societat bona.
Igual que la teoria de jocs moderna, expressat en un altre marc teòric, en contra del que afirmava Mandeville, també la filosofia clàssica s’adona que sense superar l’egoisme que porta al “campi qui pugui” no és possible assolir la bona societat, la societat justa. Només les bones persones poden construir una societat bona, a cada forma de govern correspon un tipus d’individu, un tipus d’ànima.
“Hem de seguir el nostre antic pla, que adoptàvem amb vistes a la claredat, d’analitzar primer l’Estat i llavors continuar per l’individu. Començarem amb el govern basat en l’honor. — Per a tal govern no conec altre nom que timocràcia, o potser timarquia. Comparem amb aquest el caràcter de l’individu que s’hi correspon; i, després d’això, considerarem l’home oligàrquic; i llavors una altra vegada girarem la nostra atenció cap a la democràcia i l’home democràtic; i finalment, ens n’anirem i veurem la ciutat de la tirania, i una vegada més posarem la mirada en l’ànima del tirà, i intentarem arribar a una decisió satisfactòria..” Plató. República 545
Aleshores, per la filosofia clàssica, el punt d’arrencada i fonamental es troba dins l’ànima humana i considera que la solució es troba en la resolució de l’equació socràtica: virtut=saber=felicitat. Quins són els valors de les variables que satisfan l’equació?. Què em permet dir que ser bo vol dir també ser savi i feliç, que ser savi vol dir també ser bo i feliç, que ser feliç vol dir també ser bo i savi.
“De totes aquestes coses n’és principi i màxim bé el seny, i per aquest motiu el seny, origen de totes les altres virtuts, és més apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia, sense ser feliç.
Ja que les virtuts són connaturals a la vida feliç, i el fet de viure feliçment va sempre acompanyat de la virtut.” Epicur. Carta a Meneceu §6.
Llavors cometre injustícia no és profitós ja que destrueix interiorment l’ésser humà:
“Doncs bé, a aquell qui afirma que cometre injustícia és profitós per a l’home i que obrar justament no produeix cap avantatge, repliquem-li que no està dient altra cosa que per a aqueix home és de profit alimentar i enfortir la bèstia polifacètica, així com al lleó i el que pertany al lleó, i afeblir en canvi i matar de fam l’home, de manera que aquest sigui arrossegat cap a on cadascuna de les dues parts el dugui, i que, en lloc d’acostumar-les a conviure amigablement l’una amb l’altra, hom els permeti que, lluitant entre elles, es mosseguin i devorin mútuament” Plató. República. Llibre IX. 588e
I aquí és on s’ha perdut el pensament occidental. Ha estat incapaç de resoldre aquesta equació; diria per una insuficient comprensió de l’ànima humana. I els seus models teòrics, per ignorància, parteixen d’una simplificació insostenible de l’individu.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent