L'Argonauta
A la recerca del velló d'or
27 de març de 2007
0 comentaris
Visca les calçotades i que mori la intel·ligència !
Fart, ja vaig quedar de la classe política catalana durant la negociació de l’estatut. Tants incompetents junts barallant-se per a veure si hi havia algú capaç de fer-ho encara pitjor era indigne d’un país amb més de mil anys d’història.
Com que amb això no n’hi vam tenir prou, ara al resultat d’aquella magnífica gestió, estatutet en van dir, se’l volen carregar uns jutges fonamentalistes que creuen estar més enllà del bé i el mal. Bé, per acabar de carregar-se’l no costarà gaire, per què ja el van deixar net com una patena.
Quan ja em pensava que com a català podria començar a sortir al carrer, fins ara la veritat és que em queia la cara de vergonya, resulta que es celebren eleccions i és elegit un senyor mediocre. I no voldria que en la meva crítica ningú hi veiés un retret pel seu origen.
Aquest president no sap parlar, és tan o més nacionalista, espanyol per suposat, que qualsevol "castellano viejo" de Castella i a sobre té el cinisme d’exclamar als quatre vents que defensarà Catalunya fins a les últimes conseqüències. Doncs xato, jo personalment m’estimo més que s’ho estalviï, per què com continuem així Catalunya es convertirà en un xiuxiueig llunyà, perdut en el record.
D’ençà de l’ascens al poder d’aquest senyor l’apatia m’ha entrat al cos, n’hi que l’anomenen l’efecte Montilla, i m’ha deixat d’interessar la política catalana (ara mal anomenada espanyola).
Després del desastre d’aquest cap de setmana només em queda dir a tots els catalans: us acompanyo amb el sentiment.
Tant que a m’agraden les calçotades i a partir d’ara no podré estar de recordar que en un moment d’eufòria calçotera, provocada per ves a saber que, alguns catalans indignament representats ens vam sentir idiotes.
A algú se li acut un entorn menys propici per a fer segons quines proclames ? Tan de temps esperant una declaració clarament a favor de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i el senyor Vendrell decideix que el millor moment per fer-ho és amb un pitet tot brut de salsa de calçot. Per favor !
No hi ha res a fer, però bé el mal ja estava fet. Després d’això només esperava que fossin una mica intel·ligents i portessin el tema amb una mica de dignitat. La jugada era bona, obligar a CIU a respondre de forma clarament sobiranista, sabent com tots sabem que el sobiranime i CIU són dos conceptes antagònics era fer callar d’una vegada les veus provinents d’aquests partit unionista reclamant gestos nacionals a Esquerra.
Però res, en comptes de tenir una mica de paciència surten al cap de poc els senyors d’ERC dient que ara ja no valia, que s’havia passat el temps, segons ells, per què CIU encara no havia contestat. Bravo ! M’agrada veure com feu el ridícul ! Després només falta sentir als sociates dir que vés que no cal fer-los-hi cas. Els d’Esquerra són així. És humiliant, i a més és que tenen raó !
Em sap greu aquesta contundència, però és que he passat dos dies al·lucinant. No em podia creure que es fessin les coses de manera tan poc intel·ligent. Ara tinc un diversos dilemes:
Aquest president no sap parlar, és tan o més nacionalista, espanyol per suposat, que qualsevol "castellano viejo" de Castella i a sobre té el cinisme d’exclamar als quatre vents que defensarà Catalunya fins a les últimes conseqüències. Doncs xato, jo personalment m’estimo més que s’ho estalviï, per què com continuem així Catalunya es convertirà en un xiuxiueig llunyà, perdut en el record.
D’ençà de l’ascens al poder d’aquest senyor l’apatia m’ha entrat al cos, n’hi que l’anomenen l’efecte Montilla, i m’ha deixat d’interessar la política catalana (ara mal anomenada espanyola).
Després del desastre d’aquest cap de setmana només em queda dir a tots els catalans: us acompanyo amb el sentiment.
Tant que a m’agraden les calçotades i a partir d’ara no podré estar de recordar que en un moment d’eufòria calçotera, provocada per ves a saber que, alguns catalans indignament representats ens vam sentir idiotes.
A algú se li acut un entorn menys propici per a fer segons quines proclames ? Tan de temps esperant una declaració clarament a favor de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i el senyor Vendrell decideix que el millor moment per fer-ho és amb un pitet tot brut de salsa de calçot. Per favor !
No hi ha res a fer, però bé el mal ja estava fet. Després d’això només esperava que fossin una mica intel·ligents i portessin el tema amb una mica de dignitat. La jugada era bona, obligar a CIU a respondre de forma clarament sobiranista, sabent com tots sabem que el sobiranime i CIU són dos conceptes antagònics era fer callar d’una vegada les veus provinents d’aquests partit unionista reclamant gestos nacionals a Esquerra.
Però res, en comptes de tenir una mica de paciència surten al cap de poc els senyors d’ERC dient que ara ja no valia, que s’havia passat el temps, segons ells, per què CIU encara no havia contestat. Bravo ! M’agrada veure com feu el ridícul ! Després només falta sentir als sociates dir que vés que no cal fer-los-hi cas. Els d’Esquerra són així. És humiliant, i a més és que tenen raó !
Em sap greu aquesta contundència, però és que he passat dos dies al·lucinant. No em podia creure que es fessin les coses de manera tan poc intel·ligent. Ara tinc un diversos dilemes:
a) Estripo el carnet i m’oblido de tot (viuré més tranquil)
b) No vaig a votar per primera vegada a la meva vida (total, sembla que cada vegada hi ha més inútils que porten el país a la ruïna i jo no en vull ser partícip)
c) O renuncio a esperar algun gest que denoti certa intel·ligència i emigro cap a un país amb ambició nacional.
No tinc clar el que faré però no sé si resistiré gaire més aquesta mediocritat !
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!