Classes de català a Toronto (Canadà)

M’he decidit a explicar els últims divuit anys de la meva vida amb les classes de català al Canadà. Més endavant, en un altre escrit, parlaré d’una cosa que s’hi relaciona. Seran dos escrits sobre el mateix tema. Per tant, per entendre’l bé, cal saber el contingut d’aquest primer per tal de fer la relació més endavant. El d’avui l’he escrit com una mena de relat.

Indestriable

En saber que el Parlament de Catalunya havia aprovat el document de la declaració de sobirania em vaig quedar una bona estona mirant la neu que queia. L’emoció no em deixava fer res més.

Me’n vaig assabentar després d’arribar a casa i entrar a la xarxa. Tot i que visc al Canadà, entre les classes que imparteixo de llengua i cultura catalana i llegir totes les notícies que trobo a la xarxa sobre els Països Catalans, visc immersa a les terres catalanes.

Quan em vaig assabentar d’aquesta notícia, ja feia molts anys que vivia a la ciutat de Toronto, inclosos els divuit anys d’ensenyament del català a les universitats canadenques. El 16 d’octubre passat es van complir 35 anys d’ençà que vaig arribar a aquestes terres a l’altra banda de l’Atlàntic; aniversari que vaig haver de celebrar a la universitat en una reunió per defensar les classes de català. Res insòlit. La defensa de les classes de català es reprodueix cada any en tot un ventall de variacions, i la raó de fons és, sempre, per no tenir un Estat propi.

Aquesta reunió per defensar el català a la universitat va acabar com les altres vegades: continuïtat de les classes un any més –o uns mesos més; mai no se sap perquè res no es concret– i jo tipa de discutir per tal que se’ns tingui en compte.

La defensa de les classes de català el darrer 16 d’octubre s’esdevingué després de deu anys d’ensenyament al campus de Glendon de la Universitat de York on, encara que hagi d’estar sempre a l’aguait per tal que no eliminin el català, les meves classes són força conegudes i respectades pels estudiants, la qual cosa ajuda a anar endavant.

Hi ha un abans del campus de Glendon, però, pel que fa a les meves classes: els tres anys que el català i jo ens vam estar a la Universitat de McMaster. I fins i tot hi ha un abans de la Universitat de McMaster: cinc anys d’impartir classes de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Toronto.

Temps era temps jo estudiava a la Universitat de Toronto. Acabada la llicenciatura, i mentre feia estudis de màster i després de doctorat, ensenyava assignatures de castellà i literatura. Les classes de català eren impartides pel professor Joseph Gulsoy, lingüista col·laborador de Joan Coromines i guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull, el Premi Catalonia de l’IEC i la Creu de Sant Jordi. Però per a mi Joseph Gulsoy era el professor pacient, senzill i d’una generositat poc comú. Amb ell vaig estudiar l’evolució de la llengua catalana, l’assignatura de català de doctorat que s’ensenyava a la universitat. I és gràcies a aquest professor que a la biblioteca principal de la Universitat de Toronto hi ha llibres catalans per triar i remenar, la qual cosa era magnífica per a mi quan hi estudiava perquè tenia a l’abast molts llibres de literatura catalana.

Durant els seus últims anys d’ensenyament, el professor Gulsoy es limitava a impartir classes de màster i doctorat, atès que ja era molt gran i que les classes de llicenciatura eren a càrrec de lectors que enviava un departament de la Generalitat (anys després substituït per l’Institut Ramon Llull).

I vet aquí que a finals d’agost de l’any 1995, quan tot just anava a començar el curs, el lector que havia d’impartir les classes de català va retornar sobtadament a Catalunya. A les assignatures de català hi havia alumnes matriculats, però no tenien professor. La universitat es va posar ràpidament en contacte amb la Generalitat i amb mi. Se’m va oferir ensenyar català i cultura catalana, tot d’una, uns dies abans de començar el curs, sense cap llibre de text disponible i, a més a més, quan només faltaven dos mesos per la defensa de la meva tesi doctoral. Amb tot, vaig acceptar il·lusionada, però també força esverada: què en sabia, jo, d’ensenyar català? I sense cap llibre de text a mà! Encara bo que havia estudiat amb el professor Gulsoy i que estava acostumada a emprar el català; al cap i a la fi va ser la primera llengua que vaig aprendre, no només a parlar sinó també a escriure i a llegir. D’altra banda…, d’altra banda i per fer-ho curt: mai no havia ensenyat català ni estudiat com cal la gramàtica catalana bàsica. No sabia si me’n sortiria. I ni de bon tros sabia que a partir d’aquell moment la meva vida professional seria indestriable de les classes de català, que aquestes classes i jo aníriem endavant sense separar-nos durant anys i panys.

Vaig ensenyar les classes de català cinc anys a la Universitat de Toronto. Encara recordo la primera classe de llengua: el cap fet un batibull –el professor Gulsoy m’havia deixat una pila de fulls amb anotacions seves sobre el català; massa complex per enfrontar-me a una primera classe amb estudiants que gairebé ni sabien de què anava tot allò del català– i les cames que em feien figa. Me’n vaig sortir, però, ensenyant-los a dir, entre altres coses, allò de “setze jutges d’un jutjat…”. Pobrissons. L’endemà li va tocar a la classe de cultura catalana, que s’impartia en anglès. La vaig començar amb la prehistòria de les terres catalanes d’acord a Miquel Tarradell i, en un tres i no res, em vaig embalar a parlar de la Nova Cançó, acompanyada d’un tocadiscs portàtil, cançons d’en Raimon i d’altres, i fotocòpies de les cançons que havia traduït a l’anglès. La Nova Cançó va ser un èxit i m’indicà el camí a seguir. Els estudiants mai no havien tingut classes amb cançons ni havien sentit mai cançons com aquelles; estaven entusiasmats. A partir d’aquell dia, a la nit traduïa cançons per a la classe de cultura, copiava cançons per a la classe de llengua i, també, escrivia dos llibres de text: l’un en anglès, per a la classe de cultura, amb un resum de tota la història de Catalunya; l’altre amb la gramàtica bàsica del català comparada a l’anglesa, per a la classe de llengua. Els estudiants van aprendre un munt. I jo també.

Els quatre anys que van seguir a aquell primer any d’ensenyament de la meva llengua i cultura, les assignatures de català van atraure molts estudiants i jo em sentia tranquil·la i feliç impartint-les. Els llibres de text que havia ideat ja tenien cara i ulls, i les classes eren complexes, interessants, estimulants. Passava totes les hores lliures preparant-les: nits, caps de setmana, vacances. Fins que arribà el dia fatídic en que la meva felicitat se n’anà en orris.

Les assignatures de català tenien molt d’èxit entre els estudiants, però el departament d’espanyol, on pertanyien, no tenia el més mínim interès pel català, tret del professor Gulsoy, és clar, però ell s’havia jubilat i poc podia fer. El cert és que aquelles classes li feien nosa al departament (d’allò més espanyolista, per cert, i no em refereixo al futbol), així que, de cop i volta, les va eliminar. I les classes de català, que havia iniciat el professor Gulsoy l’any 1962, van passar a ser només un record a la Universitat de Toronto.

Les classes de català i jo vàrem ser adoptades per la Universitat de McMaster, gràcies a que una amiga meva, professora d’aquesta universitat, havia aconseguit convèncer el departament de llengües. Foren tres anys molt difícils perquè jo vivia a Toronto i la ciutat de Hamilton, on hi ha la Universitat de McMaster, és a més d’una hora amb tres autobusos i caminar força per la neu i el gel a 30 graus sota zero. Malgrat tot, em sentia feliç de poder continuar amb el català.

Els estudiants de McMaster estaven interessats pel català, però els interessos de l’administració universitaria anaven per una altra banda; les classes de català li eren indiferents –què és això del català?–, indiferents fins al punt d’eradicar-les de la universitat després de tres anys de tenir-les. I vet aquí, doncs, que un altre cop el català i jo vàrem haver de fer la maleta.

Encara bo que coneixia el degà del campus de Glendon de la Universitat de York, Kenneth McRoberts, a qui havia ajudat quan escrivia el seu llibre Catalonia: Nation Building without a State. Vaig preguntar-li si voldria tenir classes de català a Glendon i de seguida li va semblar una idea excel·lent. Així que el català i jo vam anar a parar al campus de Glendon que es troba a la ciutat de Toronto.

Tant el degà McRoberts de Glendon com els professors del departament d’Estudis Hispànics, on ens han acollit al català i a mi els últims deu anys, han estat sempre a favor de tenir les assignatures de català; pel que fa a ells no en volen pas la seva eliminació, però a la gent de l’administració de la Universitat de York el català li és tan indiferent com li era a la Universitat de McMaster. A més, el català, una mena de ventafocs amb l’aportació minsa de l’Institut Ramon Llull, ha de competir amb l’espanyol que té un suport monetari considerable de l’Instituto Cervantes, de l’ambaixada espanyola, del govern de Mèxic i d’alguns països sud-americans. En conseqüència, a la universitat tenen el català amb unes poques assignatures i al darrere un govern anomenat Generalitat de Catalunya que no se sap ben bé d’on ha sortit, i l’espanyol amb un programa de llicenciatura i el suport d’uns quants Estats amb l’autoritat que això suposa. Aquest és el raonament de l’administració de la universitat. Per això he d’estar constantment a l’aguait i anar a reunions per salvar les classes de català. I els anys passen i res canvia. Moltes vegades em sentia esgotada de lluitar, però les classes de català em deien: “no ens abandonis!” I què havia de fer? Eren tants anys sense separar-nos. Per tant, havia d’agafar forces i continuar la lluita.

Amb l’exemple del professor Gulsoy, jo també aconsegueixo llibres catalans per a la biblioteca de la universitat, cada any uns quants. Als estudiants els agrada molt saber que a la biblioteca poden trobar alguns llibres dels quals els parlo, i se senten molt cofois quan veuen que n’hi ha fins i tot dedicats pels autors als estudiants de Glendon.

A les classes els parlo dels nostres autors i també de la nostra llengua, història, arts, tradicions. Els parlo d’una terra mediterrània amb muntanyes, rierols i boscos que a l’estiu fan olor de sol, i d’un mar farcit d’històries que es perden en el temps. Els parlo d’una lluita constant per sobreviure com a poble, de reis antics i d’homes no tan antics que aplegaven rondalles, d’una llengua comuna que ens agermana, de dones d’aigua i de follets, de dites expressives i de pronoms que anomenem febles però que es mantenen ferms, de manifestacions grandioses i admirables, d’un poble que ja diu “no”, de poemes, de cançons… La Nova Cançó, que m’assenyalà el camí a seguir a les classes, ara va acompanyada de moltes altres cançons catalanes, de “El Comte Arnau” fins a les d’Obrint Pas, i de vídeos i tota mena d’informació que es troba a la xarxa.

Tinc molts estudiants que segueixen de prop tot el procés cap a la independència; estudiants que expliquen a familiars i amics la nostra història i la importància de la nostra llengua; estudiants que, amb bons arguments, discuteixen a la classe de cultura espanyola i fan saber a tothom que la història oficial no sempre és la de debò. Els meus estudiants són els millors ambaixadors que tenim al Canadà anglès.

Tanmateix, com va passar a la Universitat de Toronto i a la de McMaster, tot d’una les meves classes poden quedar eliminades. Tenim pressa, aquí i allà, tots plegats tenim molta pressa.

Torna a nevar. Per la finestra només veig flocs de neu. Ja fa dies de la notícia del Parlament de Catalunya, i fa mesos de l’última defensa de les classes de català, el dia que feia 35 anys que vaig arribar al Canadà. I han passat molts anys des que vaig entrar a l’aula on impartiria la meva primera classe de català. Ha nevat molt d’ençà d’aquell dia.

Visc envoltada d’anglès, de gent de molts origens, d’hiverns blancs i d’estius que tot ho emplenen de verdor. A vegades em sento com tothom que ha emigrat, que no sabem ben bé d’on som, qui som. Però jo tinc les classes de català que han estat amb mi tants i tants anys; tinc la història i la llengua d’un poble que, en ensenyar-les, em recorden d’on vinc i qui sóc. Les classes de català i jo hem esdevingut indestriables. I ara, amb l’aprovació del document de la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya, em sembla que, ben mirat, sóc indestriable de tot plegat.

Quant a Shaudin

Sóc catalana i canadenca. Vaig néixer a Barcelona i fa més de 30 anys que visc a Toronto (Canadà). Ensenyo llengües, literatura i cultura catalana al campus de Glendon de la Universitat de York. He publicat tres noveŀles i diversos relats, en català, naturalment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Ensenyament. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*