DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: Cinema

Mary Pickford: una canadenca de molta empenta (segona part)

maryp

Mary Pickford, inteŀligent, responsable i capaç, decidí convertir la seva professió, i el cinema en general, en un art de gran volada. I quan arribà el moment no va dubtar a desafiar els homes poderosos de Hollywood. Era molt jove i era una dona, però va enfrontar-se als homes prepotents dels grans estudis, alhora que donava una gran embranzida al cinema. I tanmateix, la gent s’encaparra a recordar-la només com la noieta dels tirabuixons.

Aquell nou art dels moving pictures anava endavant a gran velocitat, s’obrien més companyies cinematogràfiques i es feien nombroses peŀlícules. Un empresari teatral de Nova York, Adolph Zukor, un visionari però per damunt de tot un home de negocis a qui res no deturava, tingué una idea: fer peŀlícules més llargues amb històries més complexes. L’any 1913 Zukor havia esdevingut un home poderós al capdavant d’uns estudis cinematogràfics que aviat es traslladarien a Hollywood i es convertirien en la coneguda Paramount Pictures. Mary Pickford fou la primera actriu a signar-hi un contracte i protagonitzar la peŀlícula dramàtica Tess of the Storm Country (1914), sobre una noia que lluita contra les injustícies de l’amo d’un poble. Zukor, un home llest, s’havia adonat que la majoria dels espectadors dels moving pictures era de la classe obrera, immigrant en gran part, i s’identificava amb aquella mena de temes. Per la seva part Pickford sempre se sentí orgullosa a pertànyer a la classe obrera; al cap i a la fi, tot i que ara guanyava una enormitat de diners, des dels set anys mai no havia deixat de treballar, i sabia prou bé que era passar privacions, l’angoixa que produeix la manca de recursos i haver de lluitar constantment contra l’explotació. Per tot plegat, a Pickford sempre la interessà interpretar personatges en aquesta situació. A Tess of the Storm Country la seva actuació resultà superba. Si fins llavors era l’actriu de més èxit a l’Amèrica del Nord, a partir d’aquesta peŀlícula Pickford es convertí en l’acriu més famosa de tot el món. Fou la primera estrella internacional del cinema ―segons diversos historiadors de cinema, cap no l’ha superat.

Rags

Van seguir d’altres peŀlícules i l’any 1915 s’estrenà Rags, on també interpretava una noia de recursos minsos. Fou llavors que Mary s’adonà que les seves peŀlícules tenien grans audiències, però no les altres que produia Zukor. Li demanà a Zukor que li mostrés els llibres de comptabilitat, els rebuts i els documents sobre la distribució de les seves peŀlícules. Va descobrir que Zukor no només guanyava moltíssim amb les peŀlícules que ella interpretava, sinó que a més a més les usava per vendre totes les altres que produia. I ella no tenia part dels beneficis. Quan va haver de renovar el contracte (1916), ella i Zukor van entrar en una llarga disputa ―Mary trobava una vergonya haver de passar per tot allò per reclamar els seus drets―. Va aconseguir el que volia, però, i no només pel que feia a la qüestió monetaria sinó també pel que més la interessava: tenir cert control sobre l’aspecte creatiu de les peŀlícules que interpretaria. Mary Pickford tenia 22 anys, i les seves peŀlícules les veia diariament una audiència internacional de 12 milions de persones.

Les primeres peŀlícules que interpretà amb el nou contracte, Poor Little Rich Girl and Rebecca of Sunybrock Farm, eren còmiques i Mary feia de nena, aprofitant que era molt baixeta. Li agradava molt fer aquestes intrepretacions de nenes perquè la feien viure una infancia que mai no havia tingut. El seu talent per la comèdia era indiscutible, però Mary volia explorar d’altres rols i, ara que tenia control sobre l’aspecte creatiu amb el nou contracte, decidí interpretar un doble paper a Stella Maris, el de la noia rica i el de la seva criada. Zukor pensava que seria un desastre quan els espectadors veiessin Mary fent el paper d’una noia lletja, però s’equivocà perquè tant el públic com els critics la van trobar magnífica.

stella maris

Tanmateix, la relació fins aleshores força bona entre Pickford i Zukor s’acabà l’any 1918 quan Mary signà un contracte amb un altre estudi, més petit, que li oferia total llibertat creativa. No s’esperava que Zukor es venjaria comprant tots els petits estudis, alhora que creava un nou model. A partir de llavors els grans productors, Zukor i d’altres, controlarien els sous dels actors, dels directors i dels guionistes, i els dictarien què fer, sense cap llibertat creativa.U.A. Mary no es va estar de braços plegats. Immediatament es posà en contacte amb Douglas Fairbanks, Charles Chaplin i D. W. Griffith. L’any 1919 tots quatre van anunciar la creació de la seva propia corporació de cinema, la United Artists, per vetllar pels seus interessos sense haver d’estar subjugats als poderosos estudis comercials. Fou una bufetada als grans productors que havien volgut tiranitzar-los. La United Artists esdevingué una companyia de prestigi, el model per futurs estudis cinematogràfics independents, que ja l’any 1920 produí El maquinista de la General amb Buster Keaton.

Mary Pickford entrà en una nova etapa de la seva vida. Es casà amb Douglas Fairbanks, l’actor de més èxit dels moving pictures, i ambdós van crear la seva pròpia productora, tot i que era Mary qui la duia endavant, com també la United Artists. Mary distribuia les seves pròpies peŀlícules i escollia els directors, actors, guionistes i cinematògrafs per treballar-hi ―cap altra dona en tota la història del cinema ha arribat a tenir aquest poder―. Triava sempre la gent de més talent i pagava amb gran generositat a tothom que treballava per ella. L’adoraven perquè els donava molta llibertat; només els exigia que fossin competents. Mary sabia que si vols qualitat has de dedicar-hi temps, per tant no escatimava gens el temps que requeria cada escena per ser bona. Ella mateixa actuava en menys peŀlícules per no saturar el mercat, i volia que cada peŀlícula aconseguis nous nivells de creativitat. Com amb Little Lord Fauntleroy (1921) on tornava a interpretar dos papers, en aquest cas el d’una mare i el del seu fill, un nen. S’aconseguí un gran avenç tècnic amb l’escena on el nen fa un petó a sa mare, és a dir que Mary es fa un petó a ella mateixa. Ningú no entenia com alló era possible.

little-l-f

Amb la United Artists i amb la seva pròpia productora, Mary havia aconseguit la llibertat de creació que volia, però es trobaria que qui li prendria la llibertat seria el públic.

L’any 1922 Mary va contractar el prestigiós director alemany Ernest Lubitch ―fou Pickford qui el va dur a Hollywood― i van fer Rosita (1923), molt diferent a les peŀlícules que Mary havia fet fins llavors. El públic la rebutjà. La peŀlícula era massa sofisticada i Mary no era la Mary a la qual tothom estava acostumat. Per aplacar el públic va fer una altra peŀlícula on interpretava una nena de 12 anys, però sabia que allò no podia continuar. Mary tenia 31 anys.

L’any 1928, la seva mare, que sempre havia estat la seva millor amiga, morí de càncer. Mary quedà devastada. Tres mesos després, quan va aparèixer en públic d’ençà la mort de sa mare, Mary havia canviat el seu aspecte. S’havia tallat el tirabuixons, dels quals n’estava fins al capdamunt, i el públic no li perdonà. En veure la reacció tan hostil, Mary va dir: “qualsevol diria que he matat algú”. Per acabar-ho d’adobar, arribà el so, l’adéu a les peŀlícules mudes que ella adorava. Tanmateix, fou la primera actriu del cinema mut a fer el pas a una peŀlícula sonora, Coquette (1929). Tot i que fou un gran èxit de la crítica, les audiències continuaven rebutjant l’actriu, ara amb els cabells curts i que parlava. Aquella acrtiu no era la Mary Pickford de sempre. On era la noieta dels tirabuixons? Qui era aquella dona que no feia més que arrufar les celles? Perquè fins i tot això li retreien, que arrufava les celles, i que no somreia prou.

L’any 1933, amb 41 anys, interpretà Secrets però, tot i la seva esplèndida interpretació, fou rebuda amb tal rebuig pel públic que Mary no tornà a fer cap més peŀlícula. Després de treballar sense pausa durant 34 anys, ara s’havia acabat, el públic no la volia, la trobava una antiguitat, la va abandonar Maryp(2)com si mai no hagués existit. El seu germà va morir i poc després sa germana. Douglas Fairbanks s’havia retirat del cinema i se n’havia anat a viatjar pel món sense ella. El 1936 es van divorciar i el 1939 Fairbanks morí d’un atac de cor.

Per bé que l’any 1940 Mary Pickford fou una de les fundadores de la Society of Independent Motion Pictures Producers, la qual tenia l’objectiu de millorar els interessos dels productors independents en una indústria tremendament controŀlada pels grans estudis, Pickford s’anà distanciant del món del cinema, fins a pràcticament desparèixer de la memòria de la gent.

Cap al final de la seva vida, va demanar al Canadà recuperar la seva ciutadania, que havia perdut en casar-se amb Douglas Fairbanks i esdevenir americana, perquè desitjava “morir com a canadenca”. I com a canadenca va morir.

Mary Pickford: una canadenca de molta empenta (I)

Molta gent creu que Mary Pickford era dels Estats Units. I que era força bleda. Tanmateix, l’actriu més adorada del cinema mut era del Canadà, i de bleda no en tenia ni una engruna. Era una dona molt valenta, a més de ser inteŀligent i innovadora. I fou ella qui, amb Douglas Fairbanks, Charles Chaplin i D. W. Griffith, va crear la United Artists, l’any 1919, per tal de poder controlar la seva feina i defugir l’explotació salarial i creativa a la qual els grans estudis els tenien sotmesos.

Mary Pickford (Gladys Louise Smith, 1892-1979) va néixer a la ciutat de Toronto (Canadà). Es quedà òrfena de pare als cinc anys i no va tardar gaire a posar-se a treballar com a actriu per ajudar a la subsistència de la seva mare, dels germans i d’ella mateixa. El seu debut fou en el Toronto’s Princess Theatre quan només tenia set anys, i el teatre, i més endavant el cinema, foren ja per sempre els mitjans que tingué per guanyar-se la vida.

mary pickford youngD’ençà d’aquell debut a Toronto, Mary Pickford treballà en una companyia de teatre canadenca que feia tours per tot el país. En un principi la seva mare i germans l’acompanyaren, però no es podien permetre aquella despesa monetària i Mary, o Gladys, encara una nena petita, va haver d’anar sola i travessar amb tren les grans extensions canadenques. Foren anys de grans privacions, de treballar sense parar i d’espavilar-se. Als deu anys ja mantenia la seva família. I discutia tota sola els contractes amb la companyia de teatre i el preu dels hostals on dormia. Mai no havia pogut anar a l’escola, però tenia una claredat de cap envejable i no estava disposada a deixar-se explotar per ningú. Ara bé: l’estrès d’haver de ser el cap de família en una edat tan tendra li causava una gran angoixa. La responsabilitat era enorme. Sabia que havia de ser molt forta i anar endavant perquè la mare i els germans depenien d’ella. Per això l’assetjava un malson: sortia a l’escenari i no hi havia públic. Un malson que l’acompanyà tota la vida.

Amb només quinze anys se’n va anar a Nova York per tal de probar sort a Broadway. Li calia sortir de la misèria i formar-se millor com a actriu. Volia entrevistar-se amb David Belasco, l’empresari més important del moment, però els dies passaven i la feien esperar i esperar sense que pogués veure aquell home. Un dia va decidir acabar amb aquella presa de pèl; cridà que la seva vida depenia d’aquella entrevista, que li calia la feina per menjar i no estava disposada a esperar més, que volia veure David Belasco d’una vegada per totes. Va aconseguir l’entrevista. I va aconseguir feina a Broadway. Fou llavors quan canvià el seu nom a Mary Pickford. La mare i els germans es traslladaren a Nova York. No van tornar a viure al Canadà i probablement per això se sol desconèixer que Mary Pickford era canadenca.

Mary Pickford

El contracte que tenia amb Belasco era bo, però només guanyava mentre treballava; els mesos que es tancava el teatre, Mary Pickford no podia guanyar res. I ella i la seva família havien de subsistir d’alguna manera. Va decidir probar sort amb el cinema, amb els moving pictures que tot just treien el nas. En aquell moment a Nova York s’hi trobava un innovador, un director que intentava fer dels moving pictures un nou art, donar-los prestigi. El director era D. W. Griffith. Mary Pickford aconseguí trobar-se’l i que li fes una prova. Griffith la contractà perquè li va agradar l’expressió inteŀligent de la noia. Començà a treballar amb ell tot seguit. Feia tres peŀlícules a la setmana, treballava a tota hora i acceptava qualsevol paper. La noia es va interessar per aquell nou art: es fixava en tot el que feia el director, estudiava els moviments de la càmera, com es feien els enquadraments, el procés d’edició. I va decidir aportar una innovació a la manera d’actuar. Deixà de fer aquelles expressions exagerades del cinema mut i passà a actuar amb naturalitat. En un principi Griffith es posà furiós, però aviat s’adonà que la naturalitat amb que Pickford actuava feia millorar la peŀlícula i era molt ben rebuda pel públic. A partir de llavors tots els actors copiaren el mètode Pickford. Havia inventat la manera d’actuar pel cinema.

Mary Pickford només tenia setze anys, però estava acostumada a lluitar perMaryP millorar els seus contractes. Va exigir que Griffith li doblés el sou,  perquè allò que guanyava era una explotació. Ho va aconseguir. S’oblidà de Broadway i va continuar fent peŀlícules per aquest director. Tanmateix, les demandes de la noia no es limitaven a l’aspecte monetari. Ja havia aconseguit canviar el mètode d’actuar i ara requeria d’altres canvis. Griffith volia una Mary Pickford que interpretés noies vulnerables, etèries, dolces, però ella era tot el contrari i estava ben tipa d’interpretar sempre heroïnes insípides, tal com li va dir al director. Griffith la deixà actuar com volgués en una peŀlícula: Wilful Peggy (1) (2) (1912). La seva actuació fou inesperada: no només era còmica, sinó que no era gens convencional. La seva interpretació d’una dona forta i enginyosa obtingué l’aclamació de la crítica i de les audiencies, les quals la van convertir en l’actriu de cinema més valorada del moment, i amb un sou per fer joc. Ella i la seva família van llogar un pis esplèndid ―s’havien acabat les privacions―. Mary Pickford tenia 19 anys.

(continua aquí)