Jacint Verdaguer. Xerrada a càrrec de Xavier Sierra i Tomàs M. Porta.

El passat vint-i-dos de gener vàrem tenir el gran plaer d’assistir i gaudir de la xerrada que van oferir-nos en Xavier Sierra  i en Tomàs Maria Porta sobre en Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 – Vallvidrera 1902).

Us fem un resum de l’acte amb una selecció dels poemes que s’hi van llegir.

En Tomàs M. Porta va iniciar l’acte compartint el record de la predilecció del seu pare per la poesia de Mossèn Cinto Verdaguer i va explicar que un dels primers llibres que li havia regalat era l’Obra completa de Verdaguer publicada per Editorial Selecta.

Sobre la biografia de Verdaguer, molt breument, va ressaltar que el poeta, fill de pagesos, va fer de capellà amb una vocació profunda pel sacerdoci, va gaudir d’una enorme popularitat, incomparable a l’època, de mica en mica va ser defenestrat, va patir problemes amb la burgesia, i encara més amb la jerarquia eclesiàstica. Morí en la misèria i en el seu funeral la gent de totes les classes socials sortiren al carrer en senyal de dol en una de les manifestacions multitudinàries per la mort d’un poeta com poques vegades s’havia vist a Barcelona.

En Tomàs M. Porta va destacar el llibre en prosa de Verdaguer En defensa pròpia que narra la lluita del poeta contra l’oligarquia del seu temps, i que és considerat per Josep Pla el millor llibre en prosa catalana del segle XIX.

Va posar de relleu que els estudiosos afirmen que Verdaguer és l’escriptor fonamental que possibilita la Renaixença i la literatura catalana moderna. D’alguna manera podríem dir que la literatura catalana neix amb Ramon Llull i que, després de molts anys de decadència, reneix amb Verdaguer. En aquest sentit, va manifestar l’opinió que la figura de Verdaguer és una síntesi genial d’allò que hi havia hagut prèviament a ell i crea una nova obra a partir de la qual es desenvolupa la literatura catalana del futur. Tot i la seva importància, va dir que Verdaguer conrea una llengua minoritària i això fa que no sigui a bastament conegut per altres cultures, com passa també, no cal dir-ho, amb Llull, March, Martorell, Pla o Rodoreda.

Porta va aprofundir en la importància de Verdaguer en la literatura catalana analitzant els diferents gèneres literaris que havia conreat i els registres que s’hi troben en la seva obra.

De l’extraordinària prosa de Mossèn Cinto Verdaguer va ressaltar el periodisme autobiogràfic (el recull d’articles publicats a la premsa i que posteriorment conformen el llibre En defensa pròpia), els llibres de viatges (Dietari d’un peregrí a Terra Santa i Excursions i viatges) que el mostren en la seva vessant excursionista i com excepcional captador de paisatges, i finalment un aplec de rondalles, a més de discursos, epistolari, una obra de teatre i traduccions, algunes de les quals es van publicar pòstumament.

Jacint Verdaguer, tot i la seva extraordinària prosa, va indicar Toma M. Porta, és més reconegut com a poeta. L’obra poètica de Verdaguer es pot dividir en tres temàtiques:

Èpica:  El punt àlgid de la seva obra, de factura romàntica, i per la qual és més reconegut: “L’Atlàntida” i “El Canigó”, poesia amb la qual es marca la fita d’omplir el buit de poesia èpica a la literatura catalana i ho fa amb eminència.

Religiosa: voldria ser un poeta místic i atansar-se a San Juan de la Cruz, però el tremp poètic de Verdaguer és molt diferent. En el llibre “Idil·lis i cants místics” trobem més aviat recreació de la poesia popular que no pas estrictament uns poemes d’un misticisme teològicament dens. Porta va assenyalar que Verdaguer era un poeta molt terrenal i, per tant, poc dotat per a la mística. Malgrat això, la difusió que han aconseguit els seus poemes religiosos és extraordinària, molts es consideren gairebé cançons populars.

Patriòtica: manifesta l’amor i l’orgull per la catalanitat en els seus diversos aspectes, lloa les belleses de la terra i les tradicions del país. El poema “L’emigrant” potser seria l’exemple més conegut, inclòs en el llibre “Pàtria”.

Porta va destacar, en general,  tres aspectes de l’obra poètica de Verdaguer:

Una gran ambició literària (L’Atlàntida i el Canigó potser són les dues obres més ambicioses de la literatura catalana).

Una impecable perfecció formal ( Narcís Garolera, un dels millors estudiosos del poeta, diu que en tota l’obra de Verdaguer no hi ha ni un sol vers mal fet).

I finalment una voluntat de ser el poeta nacional de Catalunya (i, per tant, d’esdevenir un poeta popular).

Finalment Tomàs M. Porta va parlar de L’Atlàntida, poema èpic, però descrit amb molt d’encert com un poema geològic perquè les forces de la natura retronen en uns versos terribles, que semblen més infernals que els de Dant. Narra les aventures d’Heracles a la península ibèrica, l’esfondrament del continent dels atlants, la creació de la mar Mediterrània, l’Espanya naixent i el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom. Amb l’Atlàntida Verdaguer guanyà els Jocs Florals en els àmbits de fe, pàtria i amor i esdevingué Mestre en Gai Saber. Per una altra banda, l’obra fou font d’inspiració per a Antoni Gaudí i Manuel de Falla.

Porta va llegir fragments dels Cants III i IV, en què s’expliquen com Déu s’enutja amb els atlants i el càstig que reben.

En Xavier Sierra, per la seva part, va introduir la xerrada remarcant la importància de Verdaguer com la gran figura de la poesia romàntica catalana del s. XIX. Assenyala que viu en l’etapa de la consolidació de la Renaixença, i que triomfa juntament amb Àngel Guimerà als Jocs Florals de l’any 1877. Com és sabuda, la gran transcendència en l’àmbit de la llengua rau en què Verdaguer es considera el creador de la llengua catalana literària. El poeta empra nombrosos vocables i expressions populars, el seu llenguatge literari és de gran riquesa lèxica i aporta nombrosos elements cultes (elements mitològics). Amb aquest bagatge construeix els grans poemes èpics catalans i eleva la llengua catalana a un idioma de cultura.

“Verdaguer va agafar una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i la va convertir en un mitjà d’expressió culte…” (Josep Pla, 1918)

En la temàtica de les obres de Verdaguer sobresurt la incorporació d’elements del folklore i llegendes populars, elements cultes i històrics (lectures d’autors clàssics), una gran imaginació i la mentalitat Romàntica: al·lusió a la natura i exaltació de la sensibilitat individual. Això, juntament amb les directrius ideològiques, el patriotisme (catalanisme conservador), i la fe religiosa de Jacint Verdaguer, conformen les bases de la seva obra literària. Una obra que li proporcionà grans reconeixements, tal com va apuntar en Sierra: Verdaguer és coronat pel bisbe Morgades (1886) com el Poeta de Catalunya i va ser qualificat per Torras i Bages com a Príncep dels poetes catalans.

En Xavier Sierra va dedicar el temps restant de la xerrada a parlar i recitar fragments representatius del Canigó (1885), que va qualificar d’obra mestra de Jacint Verdaguer, de la Renaixença i de tota la Literatura Catalana.

Breument va parlar de la composició, l’estil, la mètrica i l’argument de l’obra, dedicant una explicació final a l’epíleg del Canigó.

Va argumentar la relació entre el format mètric diferenciat en els dotze cants i l’epíleg que componen l’obra, i la temàtica narrativa, ja sigui guerrera, fantàstica i religiosa, de cadascun dels cants. Així, Verdaguer empra formes de la poesia popular autòctona com el romanç popular i les corrandes, formes de la tradició medieval com la cançó de gesta i el romanç heroic  i finalment l’estrofa mistralenca, l’octava i les estrofes de cinc versos pròpies de l’èpica culta.

L’argument, explícit en el subtítol de l’obra: “Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista el va desenvolupar breument a partir d’aquesta síntesi:

  • Història de guerrers protagonitzada pels comtes de Cerdanya i de Besalú.
  • Història d’amor entre Gentil, fill del comte de Besalú, i Griselda, una pastora.
  • Història màgica: el món de les fades amb la reina Flordeneu, i les seves llegendes.
  • Història religiosa: l’abat Oliba, que profetitza el naixement de la nació catalana.

En quant a la tècnica narrativa de l’obra va insistir en la combinació d’èpica i lírica i en la documentació tant geogràfica (recorregut i coneixement dels Pirineus), com històrica, del folklore i les llegendes de la zona on es desenvolupa la narració.

 Cant I (fragment)

 Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.

Lo sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor, d’un colp d’espasa talla,
per abrigar a un pobre, son rivetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
–Mon pare –diu–, voldria ser cavaller com ell.  //

No he feta amb vós contra Almansor la guerra?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donàreu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negàreu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?

–Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
–És hora tanmateix –diu l’altre comte–,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlle anit les armes, jo l’en faré al matí.–

 Cant I (fragment) 

LO RAM SANTJOANENC

Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, malhaja la brossa!;
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.

Cant V (fragment)

 Lo comte Tallaferro va com lo vent
volant per les altures del Pirineu.
Tan bon punt ahir vespre deixà l’aplec,
seguiren-lo els fallaires en reguitzell;
són fills d’eixes garrotxes, tots cepadencs,
germans de les alzines i dels avets.
Per la porta forana baixa a Castell,
se’n puja a Merialles i collet Verd;
tot faldejant la serra de Tretzevents,
s’atura a l’ermitatge de sant Guillem.

Sant Guillem s’està dintre, pregant a Déu,
en creu alçats los braços, los ulls al cel.
Trau lo cap a la porta tantost lo sent:
–Oh comte Tallaferro, no us atureu,
que els sarraïns saquegen Elna i Ceret!

Cant VI (fragment)

Muntanyes regalades

 UNA GOJA VOLANT

Jo veig una rosa vera,
una rosa i un clavell;
ditxosa la primavera
que pot fer-se’n un ramell.
Llur test d’or és la muntanya,
quin gerro tan grandiós!

ALTRA GOJA

No volem gaire, companya,
ara que parlen tots dos.
Mira allí la de Mirmanda.
Què farem a l’arribar?

LA GOJA DE MIRMANDA

Voltem lo cim en garlanda
i posem-nos a cantar.

COR DE GOGES, FENT LA SARDANA

Muntanyes regalades
són les de Canigó,
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.

Sobre l’Epíleg del Canigó, en Sierra va posar de relleu que Verdaguer va afegir a la segona edició del llibre (1901) el poema elegíac Els dos campanars. El poema va ser escrit amb anterioritat al Canigó i havia estat premiat en un concurs de poesia a Perpinyà. El dedicà al bisbe de Perpinyà i Elna, Juli Carsalade du Pont, qui va emprendre la reconstrucció d’ambdós monestirs; el Monestir de Sant Martí del Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà i qui va ser enterrat, per voluntat pròpia, a Sant Martí del Canigó.

En aquest poema, que confereix una lectura diferent a tota l’obra, es produeix un salt temporal des dels inicis del segle XI al XIX, un temps contemporani al poeta. Hi ha un diàleg poètic entre els campanars derruïts dels dos monestirs de muntanya (personificació)

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res: 
caigueren les imatges d’alabastre 
i s’apaga sa llàntia com un astre 
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada 
sols encara hi ha drets dos campanars: 
són los monjos darrers de l’encontrada, 
que ans de partir, per última vegada, 
contemplen l’enderroc de sos altars.

El poema mostra una reflexió profunda sobre el pas del temps, l’enyor dels monjos, la pèrdua de valors (abandó del monestir) i sobre la fugacitat de les obres humanes. Utilitza contrastos: nit/dia, mort/vida, decadència/ressorgiment, per posar en valor l’eternitat i grandesa de l’obra de Déu: la muntanya. Les primeres estrofes són d’un marcat pessimisme i contrasten amb l’esclat de llum, joia i esperança de l’estrofa final. Com a conclusió aplega els ideals de Pàtria i Fe: tot i que els símbols del cristianisme quedin soterrats sempre quedarà viva l’obra divina: la muntanya, i per extensió tota la Pàtria catalana de la mar al Pirineu.

 Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu

Us transcrivim una selecció dels poemes que varen ser llegits pels membres del grup:

Cançó del raier

Só fill del Noguera,
dins un rai nasquí;
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

El bon temps del fadrinatge
el passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D’eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a la ribera
vaig dient: ‘Pas al raier!’

Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada
s’esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.

De cinc trams els rais avio
de la Pobla a Balaguer,
els empenyo i els arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint el rai s’apunta;
quin treball si es desconjunta,
trabucant aquell que el munta
com cavall al cavaller!

Un matí la gent d’Esterri
m’alça el coure tot cridant,
que m’enduia cap a Gerri
el feixuc Mall de Rol•lan.
Jo, veient que al meu darrera
la vall tota s’esparvera,
part damunt de la ribera
el llancí del rai estant.

De les bigues que he enraiades,
se’n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions;
pins i faigs duc cada dia,
d’avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons.

Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
en té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.

Pàtria, 1888

L’emigrant

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes, ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh!, si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Pàtria, 1888

Lo cego d’Alhama

Tot ho ha perdut
lo cego d’Alhama,
son hort sempre verd,
son hort i sa casa,
son pare estimat,
sa mare i germana,
sa esposa i sos fills,
lo niu i niuada,
i ai!, l’enteniment,
finestra de l’ànima.
Tot ho ha perdut,
sinó la guitarra.
Quan pensa en los seus,
amb ella s’abraça,
i ploren tots dos,
i ploren i canten,
com dos cors malalts
de mal d’enyorança.
Ma esposa a on és?
lo cego demana:
– a on són mos fills?,
a on són mos pares?,
me faltaven ulls,
ara tot me falta…
–Ella, gemegant,
respon a ses llàgrimes;
mes en sos gemecs,
lo cego d’Alhama
creu sentir lo plor
d’aquells que tant aima.

Caritat (1885)

La mort de l’escolà

A Montserrat tot plora,
tot plora d’ahir ençà,
que allí a l’Escolania
s’és mort un escolà.
L’Escolania, oh Verge,
n’és vostre colomar:
a aquell qui ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa,
mirau que hermós que està:
n’apar un lliri d’aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l’esquerra
que solia tocar;
lo violí a l’esquerra,
l’arquet a d’altra mà.

Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar.
Lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà;
quan veu l’Escolania
calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen d’entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar;
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va;
les fonts ja són rieres
i les rieres, mar.

Oh patges de la Verge,
bé teniu de plorar,
al que millor cantava
venint de soterrar.
Los monjos també ploren;
sols canta un ermità,
sentint cantar los àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell d’ales obertes
que cap al cel se’n va.

Mentre ell canta pels aires
lo violí sonà.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos u palau:
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raig vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient;
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen,
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum;
Rosa del cel que els serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat lo nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Del llibre Al cel es van llegir tres poemes i es va assenyalar que que el llibre es va publicar el 1905, després de la mort de Verdaguer, bo i que l’autor ja l’havia acabat quan va morir. Forma una unitat amb Flors del Calvari (1896), “germà d’aquelles aspres queixes, i fills d’aquelles penes i dolors”, segons Verdaguer explica en el pròleg del llibre. Segons en Narcís Comadira, “aquests poemes representen el cim més alt de la poesia verdagueriana més personal, no servicial, més moderna.” 

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Al cel, 1905

Anem

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem’s-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
¡Ai!, en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfees
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.
Enmig de l’esgranall
lo bon Jesús m’espera.
Anem-hi tot seguit;
anem-hi, barca meva.

Al cel, 1905

Amor

Vindran l’estiu i l’hivern,
no se’n veurà cap en terra,
sinó la del meu Amor
que de totes és la reina.

Si giro los ulls al cel
la comparo amb les estelles;
boniques són les que obir,
mes totes les senyoreja,
com lo lliri als galdirons,
com l’avet a les ginestes;
elles duraran mil anys,
la mia amor és eterna.

Al cel, 1905

L’acte el va cloure en Xavier Sierra amb la lectura d’un fragment d’Oda a Barcelona,  poema èpic de Jacint Verdaguer premiat als Jocs Florals de Barcelona (1883).

Avant, ciutat dels Comtes, de riu á riu ja estesa,
avant, fins hont empenga ta nau l’Omnipotent:
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reyna encara, ton ceptre es lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrinte Suez y Panamá:
quiscun ab tota una India rienta te convida,
ab l’Assia, les Amèriques, la terra y l’Occeá.

La mar no te l’han presa, ni’l pla, ni la montanya
que s’alsa á tes espatlles per ferte de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni’l geni, aqueixa estrella que’t guía, ni eixes ales,
l’industria y l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolsa flayre de caritat que exhalas,
ni aqueixa fè… y un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pátria té sos hèroes, ses lires los amors:
Clemencia Ysaura encara de roses y englantines
fa cada primavera present als Trobadors.

Lo teu present esplèndit es de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluyta, mes creu, espera y ora.
Qui enfonza ò alsa’ls pobles es Deu, que’ls ha creat.

Pàtria, 1888

Agraïm als nostres convidats, Tomàs M. Porta i Xavier Sierra la magnífica sessió dedicada a Verdaguer que van oferir a un públic que es va mostrar molt interessat durant tot l’acte, amb aportacions enriquidores en el col·loqui que es va entaular. També donem les gràcies molt especialment a l’Aureli Ruiz pel reportatge fotogràfic sense el qual aquesta publicació no tindria la potència gràfica i el valor de record que per a nosaltres té.

Text: Empar Sáez

Jacint Verdaguer. Xerrada a càrrec de Xavier Sierra i Tomàs M. Porta.

El nostre grup de poesia alterna sessions sobre poesia actual amb sessions dedicades a poetes de diferents èpoques, d’aquí i d’arreu. En el proper acte es parlarà de la vida i l’obra de Jacint Verdaguer, el gran poeta català del segle XIX, constructor de la llengua literària catalana moderna.
Comptarem amb la participació d’en Xavier Sierra i Valentí, metge i Llicenciat en Humanitats i en Tomàs Maria Porta i Calsina, advocat i escriptor, qui també conduirà l’acte.
Al final de la sessió es llegirà una selecció de poemes de Jacint Verdaguer.
Hi sou tots convidats!