Conversa amb Gemma Gorga sobre el llibre “Indi visible” i la poesia índia contemporània en anglès

El passat cinc de novembre vam tornar a rebre a la Gemma Gorga a l’espai VilaWeb. L’havíem convidat el 2014, i en aquella ocasió vàrem parlar especialment de la seva poesia, que apreciem i admirem.
En la primera sessió que va compartir amb nosaltres la Gemma va mencionar el seu darrer llibre, la traducció de Vint esmorzars cap a la mort, del poeta indi Dilip Chitre; va expressar com n’era, d’enriquidora, la feina de traductor de poesia i va manifestar el desig de continuar desenvolupant aquest vessant literari.

Posteriorment a la nostra trobada ha publicat el llibre de poesia Mur (Meteora, 2015), li han traduït a l’anglès Llibre dels minuts (Book of Minutes, 2019, Traducció de Sharon Dolin) i ha escrit Indi visible (Tushita Edicions, 2018).

Indi visible es troba en la frontera entre diferents gèneres literaris: assaig en forma de dietari, llibre de viatge i poesia (inclou la traducció d’una mostra representativa de poetes indis contemporanis que escriuen en anglès, un total de deu autors).

Gorga ha fet diferents estades a l’Índia; durant la primera, el 1997, pren contacte amb el país, en el 2011 fa una segona estada de tres mesos i en la darrera, el 2016, s’hi està dos mesos a la Sanskriti Foundation de Nova Delhi amb el projecte d’enllestir una antologia de poetes contemporanis indis en anglès. En la xerrada, la Gemma va explicar que aquest propòsit es va truncar per la impossibilitat d’aconseguir que cap editorial catalana publiqués la traducció ja acabada.

Així, tot i que no tenia, a priori, el desig de publicar un llibre sobre l’Índia, segons ens va aclarir la Gemma, el material del seu dietari, escrit sense cap voluntat de publicació, i algunes de les traduccions que havia fet van ser la base per a l’elaboració del llibre.

D’altra banda se’l va plantejar amb tres estratègies clares: la primera era posar el focus en el detall, en les coses petites, defugir, per tant, de la generalització. La fragmentació n’era la segona estratègia; hi ha un cert ordre cronològic en els fragments, amb alguns salts temporals, però la concepció del llibre s’allunya del bloc unitari, tancat i rodó. I l’humor, com ens va explicar la Gemma, és la tercera estratègia que va adoptar per tal d’aportar una mirada més fresca sobre l’Índia.

Del llibre Indi visible destaca l’enorme qualitat de la prosa de la Gemma Gorga. Un altre atribut remarcable de l’obra és la riquesa de pensament; hi reflexiona sobre nombrosos aspectes de l’Índia sense dogmatismes (no resol la paradoxa, sinó que la mostra); la convivència entre les diferents llengües, les identitats, la cultura… I finalment una altra part essencial del llibre, perfectament imbricada amb el dietari, són els poemes traduïts que permeten al lector descobrir un bon grapat de poetes indis que possiblement desconeixia.

La Sujata Bhatt és una de les poetes traduïdes per la Gemma Gorga, inclosa en el llibre Indi visible i, precisament enguany, en el Festival Barcelona Poesia, a través de la Gemma, la poeta d’origen indi va ser convidada a un acte al Museu Marès en què dialogaven les dues autores.

Bhatt és nascuda a Ahmedabad que té el gujarati com a llengua materna, l’anglès com a llengua literària i l’alemany com a llengua quotidiana. Es van posar sobre la taula nombroses qüestions interessants sobre poesia, però també el conflicte i la riquesa que suposa moure’s entre diferents identitats.

Nombrosos temes relacionats amb la cultura, la literatura, la poesia, les llengües de l’Índia van sorgir en el col·loqui posterior a la xerrada de la Gemma, tots ben interessants. Per acabar l’acte vàrem llegir una selecció de fragments i poemes del llibre Indi visible. A continuació us en transcrivim una mostra.

Finals de febrer. El sol encara es pon d’hora. M’estimo més seguir treballant sense encendre els llums de l’estudi. M’agrada la tonalitat ataronjada que va adquirint el vespre -tonalitat de papaia madura a punt de malmetre’s- i que de mica en mica es confon amb el vernís vermell de l’escriptori, tenyeix la llibreta i m’encén la pell.
A fora, la vegetació s’enfosqueix, les ombres es densifiquen. Amb la caiguda definitiva del sol, la mosquitera de la finestra s’humiteja sobtadament i els mosquits busquen maneres eficaces i massives d’esmunyir-se a través de la retícula de niló. D’això es tracta, en la vida: passar de fora a dintre, trencar la barrera de l’alteritat i dipositar petits ous a la sang d’un estrany. I la sang els acull, amb la seva acidesa exacta, sense saber què li espera. Exactament igual que l’amor.

Cada idioma té una paraula comodí, una paraula que els nadius usen en un ventall tan ampli de circumstàncies que resulta gairebé impossible reduir-la a un significat unívoc i traduïble. Penso, per exemple, en l’expressió catalana Déu n’hi do. O en el rai. O en el you know de l’anglès nord-americà.
Llàstima que hagi trigat tant a esbrinar que, per als indis, la paraula comodí és yes. Eventualment, yes pot significar sí. Més sovint, yes significa no en tinc ni idea.
La comprensió d’aquest país passa per saber destriar el primer yes del segon.

Una història diferent

El gran Pan no ha mort:
simplement ha emigrat
a l’Índia.
Aquí, els déus vagaregen lliures,
disfressats de serps o de micos;
cada arbre és sacre
i és pecat
ser groller amb un llibre.
És pecat enretirar un llibre
amb el peu,
pecat estampar els llibres
bruscament sobre la taula,
pecat llançar-ne un amb descurança
a través de l’habitació.
Cal que aprenguis a passar-ne les pàgines delicadament
sense destorbar Saràsvati,
sense ofendre l’arbre
d’on prové la fusta amb què es va fer el paper.

Sujata Bhatt

Quina llengua

no ha estat la llengua de l’opressor?
Quina llengua
pretenia en veritat assassinar algú?
I com és possible
que, després de la tortura,
després que l’ànima hagi estat segada
amb una llarga falç que cau vertiginosa
de la cara del conqueridor,
els nets encara no nascuts
arribin a estimar aquella llengua estranya?

Sujata Bhatt

Espai viu

Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la verticalitat.
Els claus s’arrapen a juntures que es baden.
L’estructura sencera s’inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre vores fosques
d’un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Imtiaz Dharker

“Udaylee”

Només el paper i la fusta estan segurs
del tacte de la dona menstruant,
Així que van construir aquesta habitació
per a nosaltres, al costat de l’estable.
Aquí se’ns permet escriure
cartes, llegir, i els nostres dits masegats
de tanta cuina tenen l’oportunitat de sanar.

Aquesta nit no puc deixar estar les estrelles.
I quan no puc dormir, vaig amunt i avall
de la petita habitació, vaig
del llit estret de cordes a la prestatgeria
amb els diaris que descansen empolsegats
sota conquilles d’un marró lluent i un cargol de mar.
Quan no puc dormir, m’atanso
el cargol de mar a l’orella
per sentir l’empenta de la meva sang,
una cançó palpitant,
un tamborinejar lent al cap, als malucs.
Aquest dolor és la meva sang que flueix contra,
que s’apressa contra alguna cosa
-grumolls nuosos de la meva sang-
i em vénen al cap grapats d’algues esquinçades
pujant amb l’escuma,
pujant. I després caient, caient damunt la sorra
escampades sobre ous de tortuga acabats de pondre.

Sujata Bhatt

Una altra paraula polisèmica és tomorrow, paraula que en aquesta terra es dilata amb matisos insospitats. En boca d’un indi, tomorrow sol designar una franja temporal d’algun futur més o menys proper, com ara demà, demà passat, d’aquí quatre dies o a finals de setmana. Però cal comptar amb l’eventualitat que aquest futur proper s’ajorni de manera contínua i acabi transformant-se en un futur llunyà. Tan llunyà com mai.
Petites paradoxes que farien les delícies dels físics, però que exasperen els  occidentals.

Cada vespre després de sopar travesso a les fosques el campus de la residència fins al meu estudi, el número 7. Que em conegui els camins no m’estalvia algun ensurt.
Avui he ensopegat amb un gripau de la mida d’un príncep. Després de l’ai inicial, ens hem quedat l’un al costat de l’altre, cada cop més tranquils i confiats. Tant, que he gosat allargar la mà i tocar-li l’esquena amb el dit índex. És el primer cop a la vida que toco un gripau. La pell sembla més vegetal que animal, eixuta com l’escorça de pi. Un rosari de bonys distorsionen la curvatura de l’esquena, on duu gravat un mapa misteriós de líquens i tresors. La hipòtesi del petó no l’he contemplada en cap moment, no perquè dubti del seu potencial com a príncep, sinó perquè dubto del meu talent com a princesa.
Finalment, com dues criatures il·legibles, ens hem separat per sempre, ell en direcció a la bassa, jo en direcció als poemes. A submergir-nos en les nostres respectives fondàries.

L’àvia

L’àvia tenia catorze anys
quan es va casar.
Hem perdut aquella fotografia on apareix
amb tot de pintetes d’or als cabells.
Era bonica,
va criar set fills
i sovint s’escapava
a ca la mare.
Ella i el servei
parlaven el mateix llenguatge
del silenci.

Eunice de Souza

De nit s’escriu diferent. Fins i tot es pensa diferent. De dia soc més anecdòtica i fragmentària. De nit, més íntima i reflexiva.
Fa gairebé tres mesos que sóc aquí, sense rentadora, sense televisió, sense família, sense classes, sense català, sense assumpcions, sense conviccions, Aviat hauré d’afegir sense xocolata. He d’admetre que, com menys coses tinc a mà, amb més eficàcia resolc la supervivència: unes poques peces que rento, estenc i em vesteixo de nou; un grapat de llibres que llegeixo i, arribat el cas, rellegeixo; dues arracades que m’estalvien de dubtar cada matí entre vint opcions possibles.
Sense ha acabat significant amb. Amb més temps, amb més pau, amb més jo.

Avui he acompanyat la Naomi a l’hospital. De manera cíclica, li agafen febrades que remeten al cap de pocs dies. No ho diem en veu alta, però ens temem que sigui malària, encara que les analítiques semblen descartar aquesta possibilitat. Davant la incertesa, no sabem a què atenir-nos ni què fer.
Arribem a l’hospital. Però aquest hospital no és un lloc, sinó un temps. Sense haver-los viscut, em venen al cap els anys quaranta, el blanc i negre de la postguerra i la misèria. Perquè l’hospital d’avui era en blanc i negre.
De seguida hem entès que el passadís on ens han convidat a seure no era la sala d’espera, sinó la sala-d’espera-i-la-consulta. Després d’una estona sota la llum indecisa dels fluorescents, ha aparegut un infermer vestit amb bata “blanca” (cometes necessàries) i s’ha tret una xeringa d’una butxaca i un tros de cotó fluix de l’altra. Aleshores li ha “desinfectat” (com m’ho faria per parlar d’aquest país sense cometes?) la zona del braç que es disposava a punxar, i s’ha tornat a desar la borla de cotó a la butxaca. Acabada l’extracció de sang, el cotó ha estat rescatat del fons de la butxaca per tapar la ferida.
Però a l’infermer encara li quedava la sorpresa d’una butxaca inèdita a la part superior de la bata, el fons de la qual era del tot desconegut. Amb gest ràpid de prestidigitador, n’ha extret un potet de plàstic i li ha demanat a la Naomi que li retornés ple d’orina. Per les vores recargolades de l’etiqueta hem decidit que aquell potet era un fidel adepte a la filosofia del reaprofitament universal.

Una dona gran

Una dona gran se t’arrapa
a la màniga
i se’n ve amb tu.

Vol una moneda de mitja rupia.
Diu que et durà
al santuari de la ferradura de cavall.

Ja l’has vist.
Així i tot, et segueix pota-ranca
i t’engrapa la camisa amb les urpes.

No et deixarà anar.
Ja saps com les gasten, les dones grans.
Se t’enganxen com un zumzeig.

Et gires i t’hi encares
amb aire irrevocable.
Vols posar punt i final a la farsa.

Quan la sens que diu
“Quina altre cosa pot fer una dona gran
en aquests turons tan miserables?”

Mires directament al cel
a través dels forats de bala
que té per ulls.

I mentre te la mires
les esquerdes que li neixen al voltant dels ulls
se li escampen més enllà de la pell.

I els turons s’esquerden.
I els temples s’esquerden.
I el cel s’esfondra

amb un estrèpit de vidre
al voltant de la vella bruixa a prova de trencadissa
que s’està dreta, sola.

I tu quedes reduït
a un grapadet de xavalla
en la seva mà.

ARUN KOLATKAR

Agraïm a la Gemma Gorga la gran vetllada de poesia que ens va oferir, va ser un enorme plaer tornar a gaudir de la seva categoria humana i literària.

Crònica: Empar Sáez
Fotografies: Ferran d’Armengol



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Gemma Gorga, POETES CONVIDATS per Reversos | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent