Conversa amb Abraham Mohino Balet

El passat 17 de setembre ens va acompanyar Abraham Mohino amb qui vàrem poder conversar extensament sobre la seva obra i així conèixer millor aquest artista holístic.

En efecte, l’Abraham és escriptor, pintor, fotògraf i escultor. En el món literari ha desplegat la tasca d’investigador, assagista i poeta. Com a assagista ha editat La poesia essencial de Rosa Leveroni (2010) i Autoretrat de Mercè Rodoreda (2008). Ha estat també editor de l’obra lírica de les esmentades autores: Obra poètica completa de Rosa Leveroni (2010) i Agonia de la llum  de Mercè Rodoreda (2002). Igualment ha editat epistolaris i altres mostres de literatura personal d’ambdues autores.

Com a poeta, l’any 2003 va guanyar el premi Joan Teixidor de Poesia. Ha publicat dos llibres de haikus: En el límit de l’ombra, pols de cinabri (2011), amb Mònica Miró i Vinaixa, i Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, que fou guardonat amb el XLV Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot (2011), obra que és una continuació natural del seu primer llibre de haikus.

L’any 2018 va publicar Ànemos, un conjunt de 35 proses poètiques. És una obra davant la qual hom no pot sinó acotar el cap en reconeixement de l’excel·lència,  va dir Víctor Obiols en una ressenya publicada al diari Ara.

En la conversa, l’Abraham va remarcar que per a ell el fet d’escriure és vital, però que  probablement el que millor defineix la seva obra són les desviacions; tota la seva obra n’és plena.

Comença de ben jove a escriure diaris i, més tard, assaigs. Va arribar a Rosa Leveroni a través dels papers i diaris que va trobar a la  Biblioteca de Catalunya. Els seus escrits li susciten molt d’interès i s’hi endinsa amb entusiasme fins a escriure un assaig i editar textos íntims de l’autora i, finalment, l’obra poètica completa.

Posteriorment vindrà Mercè Rodoreda, de qui troba material a l’Institut d’Estudis Catalans, i fa un procés similar a l’anterior: escriu un assaig i edita tota l’obra lírica de l’autora coneguda fins ara.

A partir de l’any 2000 escriu haikus. Hi arriba a través de la lectura de tankes, un gènere germà. Li agrada respectar l’ortodòxia, en especial el mot estació; és, per a ell, quan hi arriba a la màxima expressió, quan el haiku assoleix la seva intenció més profunda i elemental. Intenta incorporar sofisticació al haiku, sense renunciar al requisit de la seva senzillesa  Ens va fer saber, així mateix, que li agradaria aplegar algun dia la seva obra haikuista en un recull de 365 haikus, tants com dies té l’any.

Dos dels seus haikus:

preludi de bes
estesa de roselles
sobre herba folla

només pertorba
el silenci del vespre
el pas dels núvols

A continuació ens va parlar del seu últim llibre Ànemos. El defineix com un llibre-casa en què es toquen tots els temes que actualment li són una font de reflexió, com ara la casa, la llum, els espais, les aromes, la infantesa, la mort….

La primera prosa del llibre sorgeix d’una nota en el seu dietari escrita el 1998. És, per tant, un llibre que anava madurant des de feia molts anys. Un text dur que parla de coses que cremen, com ara l’experiència de la malaltia o de la pèrdua. El llibre s’obre amb una breu i deliciosa lliçó filològica on es repassa l’etimologia i l’evolució en el llatí fins a la nostra llengua del mot grec Ànemos (respiració). La necessitat imperiosa de respirar és una de les imatges recurrents del llibre.

Transcrivim un passatge de  «L’habitació del costat», text que, segons ens manifesta l’autor, el defineix.

L’habitació del costat    Ets un home de cambres. Has viscut mitja vida enfinestrat, ajustant la teva capacitat de contemplar a la visió que proporciona el reducte de quatre parets amb obertures enfora. La teva mesura del món s’ha fet a partir de les mides preses d’una habitació, i els teus arbres són els arbres que s’abasten des d’una finestra. […] Has crescut endins. Per això els ulls ensinistrats saben advertir els inapreciables relleus de la llum sobre un mur o la transparència de les fulles tendres de l’acàcia de les pagodes. […] Ets a la cambra del costat: n’hi ha una a cada casa. Allà on el teu nom serà el romanent d’un ressò i algú al cap dels anys reconeixerà una olor que potser fou la teva olor: reminiscències ínfimes abans d’un oblit precipitat. Perquè la visa serà el que sempre ha estat, un respir brevíssim, una reverberació en el buit.

Per cloure la sessió es varen llegir diferents proses d’Ànemos que transcrivim parcialment i una petita selecció de haikus.

Brànquies    Prendre aire amb una gran alenada per sentir la consciència física de l’acte reflex de respirar. Capbussar-se amb l’oxigen retingut en els pulmons fins al límit de la resistència per notar la pressió creixent dels lòbuls. I, ben fondo, revenir al record de quan eres infant i reposaves sobre el ventre de l’avi: ajustaves el teu alè minúscul al vaivé pausat i ample de la seva respiració branquial. Perquè aleshores ja era un gran cetaci que se t’enduia, escales avall, al forn immens, on la curiositat i les paraules t’arrossegaven per grutes en pèlags insonors i mistèrics, profunds i insondables. Endins, d’on tornaves a emergir com d’un somni; com ara, contenint l’exhalació extenuada amb una violència instintiva, emergint en cerca d’una glopada que et retorni, sabedor per sempre que l’oxigen esculpeix els pulmons i que en tota casa hi ha l’estança o l’angle on es concentra la memòria de l’aire.

La parra    La parra de la casa dels avis ja no existeix. Només és un pensament. Però a qui fa ombra un pensament? O potser t’hauries de demanar de quina mena d’ombra és feta la substància d’aquest pensament? […] Poc et pot fer ombra avui la parra, i debades proves d’arrecerar-t’hi. Naixia al carrer, a la part de darrere, a ponent; el tronc, retort, d’escorça esqueixada, s’enfilava pel mur i dreçava la seva volta imperfecta sobre el pati irregular de pedra roja porosa, el pati de sempre esborrat per un pati posterior, pulcre i anivellat.[…] Llavors, quan també el cactus orquídia floria en l’exuberància de l’estiu, tot es concentrava sota la parra que, a la fi, va ser arrabassada com ho solen ser totes les coses velles que es fan malbé, embruten o incomoden. Ara ja només és un pensament que no acaba de fer-se fonedís, un empelt que ha pres en alguna part dintre teu i que s’esforça a no desarrelar-se. Però a qui fa ombra un pensament?

Carta postal    Amagaves sota la funda del matalàs cartes i postals dels avis. Durant molts anys vas tenir-ne cura dormint-hi damunt. Saps prou bé què temies, i evitaves que ningú no en conegués la resistència del fil que t’hi unia. Les has conservades fins avui lligades amb una cinta, en una capsa tancada on els secrets s’han transsubstanciat en records i on les fissures provocades pels recels i pors han estat substituïdes pel vertigen de la pèrdua. […] Absent l’home, Teresa va adquirir veu, va anar vindicant davant teu les cotes d’un caràcter i els meandres d’una biografia: tensions, desitjos, la queixa per tanta solitud acabalada entre llenços de paret alts i desabrigats.[…] Quan avui passes per aquella carretera fluvial i sinuosa t’amorres al vidre uns segons inaprehensibles, malgrat que la casa és tancada i barrada i ha quedat deserta. Per uns segons creuries besllumar-hi la figura fràgil de Teresa, acabada d’arreglar per l’ocasió, amb la impecable trossa de cabells fulgents recollida, la ratlla als ulls i els llavis repassats amb carmí, dient-te adéu com abans solia. A mig camí.

La casa que heretes     La casa ja no és la casa. L’última vegada que hi vau ser encara era plena de l’olor de la darrera estadant; era densa encara la sentida de lavanda en els armaris closos, penetrant la romàntica sentor dels baixos. La llum conservava encara la seva vella textura vellutada. La llum suspesa sobre les coses i les absències, sobre el silenci. La llum que ho impregna tot sense fer soroll, escurant la penombra endormiscada. Però la casa ja no és la casa de quan hi éreu tots.[…] És el domini que us habita, que us ferma a un indret, que us fa lloc i us dona nom, sí, però la mateixa heretat que obre abismes d’enyor en la vostra carn. Quan la casa ja no és la casa, cos de pèrdua, sou casa vosaltres.

El temps dels corcs     No és de temps el temps dels corcs: és de tenebra: és d’eixutor: és d’aspra partícula inerta. Tanmateix, es pot mesurar com si fos temps perquè es manifesta en la pàtina d’una pols que persevera, la pols acimada en petits grumolls de segles enderrocats. Perforada la càlida fusta del cirerer, agredida la carcassa de melis resistent en la nit indivisa. No la podeu veure, aquesta eficaç obra del corc, perquè no hi sou, en la casa desnonada; no hi sou i no la podeu veure però tingueu per segur que els corcs operaris de l’absència no han deixat de treballar en cap moment [….]Corcadura que cau i es diposita en piles ínfimes sobre la intensa llangor dels dies que no tornaran i la vasta planura dels dies que ja no seran.

La cara de la infantesa    Teresa jau en un son profund i sense resistències en el que serà el llit de mort. Un cos extint, convertit en una síntesi d’ossos torcívols i de pell flàccida, estampa en el llençol orografies tortuoses. Consumides fins a l’extenuació les reserves, el cos es prepara per a la mort. Les clivelles implacables de l’envelliment. La lenta però gradual desaparició de la sintaxi. L’hivern es resisteix al fred, violentant el cicle temporal: prematurament lleva flor la ginesta, prematurament l’ametller perfuma l’atmosfera de vidre. […] Et resisteixes a escriure res. D’alguna manera abrigues amb la no-acció les paraules i les imatges d’allò viscut amb ella, mentre encara hi és, mentre encara pots escoltar el batec del seu cor tossut. […] La mort uterina que portem inscrita de naixença i que, inversament, ens modula les faccions –la sobtada cara de la infantesa-, copsades en instants imperceptibles i fugaços –el rostre esmolat de la malaltia- per fer-nos present que som el nostre nom despullat, la nostra radical solitud i, potser sobretot, la mort cap a la qual hem avançat; la mort davant la qual hem estat constrets a prendre partit per les coses i les persones; la mort en virtut de la qual la nostra vida sencera serà reescrita i reinterpretada.

Sutures    Un dia advé la por. Familiaritzar-se amb paraules com carcinoma lobel·lar  infiltrant, mastectomia o quimioteràpia adjuvant. Forçosament haver d’incardinar la pròpia vida en els corredors glacials d’un hospital.[…] Un dia advé el dolor. Un dolor que no ens abandonarà, perquè no sols deriva d’un sanglot que paralitza, sinó que irradia de la mutilació mateixa, de cada centímetre de sutura. Parla d’això la fotografia del cos sofrent de la mare feta pel fill, malgrat que n’ha elidit el centre del dolor, el rostre i la cruesa inacceptable de la ferida, la sutura, la cicatriu. Fixa el fill l’instant de la pèrdua, perceptible tant en el que s’oculta com en el que es mostra, quan situa la mà que adés el va péixer, en la mà que el va acaronar i en la mà que el va protegir, la mà que amaga el turment. Aquesta mà que ens indica el lloc on s’obre l’abisme, i amb el posat de la qual la mare s’erigeix en un negatiu modern de les antigues deesses de la fecunditat, en un tràgic tors sense retòrica. L’eloqüència clínica de la imatge en blanc i negre assenyala que, un dia, inapel·lable, s’engendra el buit.

HAIKUS

La veu de la llum
em desvetlla amb el matí
i el meu dolor
daura

de la mimosa
he perdut el perfum groc
aquest any
també

enfora plou
la veu de l’amic arriba
en la nit freda

No se sap on neix
la flor
ni on mor la neu-
blancs precipitats.

Pètals translúcids-
un cos els acull mentre
dormo i oblido

en la planura
gebrada
el traç visible
de dues vies

tristor sobtada-
la pluja de maig sense
remetre
cala

auri interstici
entre la llum i l’ombra
on l’au s’oculta

Moltes gràcies pel teu mestratge, Abraham.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Jaume Pujol