Conversa amb M. Dolors Coll Magrí

El passat vint-i-set de novembre vàrem tenir el plaer de dedicar la sessió a la poesia de M. Dolors Coll Magrí, contents i complaguts de celebrar una altra vetllada de bona poesia a l’espai VilaWeb.

Vàrem iniciar l’acte fent esment a una molt bona notícia: la concessió recent, tot just fa un parell de setmanes, del 34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol a la nostra convidada. És un guardó a una poeta que té una trajectòria molt destacable i una obra que excel·leix; ben mereixedora, per tant, d’aquest reconeixement.

Dolors Coll és nascuda a Almenar, vila del Segrià, s’ha dedicat a la docència com a professora de Llengua i literatura i ha estat lectora de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan a Polònia (1989-1992).

Ha publicat cinc llibres de poesia, molts dels quals ham estat finalistes de Premis de renom. Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) publicats a Pagès editors, Rostoll (2014, Godall edicions), En sordina (2015, Editorial Meteora) i Corpuscles (2017, Godall edicions). L’obra guardonada amb el Premi Miquel Martí Pol d’enguany, El còdol i els seus cercles, es publicarà a Pagès editors.

Rostoll és el llibre que inaugura la col·lecció de poesia Cadup de Godall edicions, una editorial que precisament ara acaba de celebrar el cinquè aniversari en una posició de prestigi entre les editorials independents.

Possiblement és a partir de la publicació de Rostoll que es produeix una inflexió en la projecció de l’obra de la M. Dolors; els seus darrers llibres han gaudit de més ressò entre lectors i crítics.

L’obra de la M. Dolors Coll Magrí participa d’un arrelament profund a la terra, la terra dels seus avantpassats, situada a l’extrem més septentrional del Segrià. Són diverses les formes en què la terra reviu en la seva poesia: d’una banda en un lèxic diferenciat, autòcton (mixons, bambarols, palometes…, per esmentar-ne alguns exemples), així com  també en les nombroses referències  a les plantes, el tros, els arbres, els fruits, l’aigua, els animals…; són imatges que extreu del món a pagès de la seva infantesa i joventut i són les que empra per parlar de la mort, del fracàs, de l’amor, de la bondat, del dolor… Però, tanmateix no són imatges purament descriptives dels elements de la natura, ni de cap lloc idíl·lic, sinó que van més enllà i superen amb escreix tot allò que es pot percebre. Per damunt de tot creen emocions i creen llenguatge poètic.

Destacaria la densitat plàstica de les imatges que Coll compon i formula; un bon tou de metàfores elaborades i sorprenents, innovadores, ens fan reviure uns orígens que encara que no siguin els nostres provoquen ecos que es perllonguen i ens ressonen endins.

Els seus poemes fan arrels en els lectors, ben fondes, travades a la terra, i són aquestes arrels, vinculades a les seves emocions—i quan la llegim també a les nostres, en un acte creatiu compartit— les que percebem i les que ens lliguen a la seva veu reveladora.

La nostra poeta convidada va fer una xerrada sobre la seva obra, un recorregut pels  llibres, amb comentaris i lectures de cadascun. El col·loqui posterior, interessant i amb substància, va acabar amb la lectura per part nostra d’una selecció de poemes. Us transcrivim algunes de les poesies que es varen llegir durant l’acte.

                                                                            Aparta de mi l’esguard, que m’assereni,
                                                                                  abans no me’n vagi i ja no siguires.                                                                                                                           (Sl 39, 4)

No para mai quieta
l’ansietat,
com cabra
la boja
m’ocupa el mont
de salts
i bels

per a ocupar-se
el temps.

Empunyo
el ganivet
a punt de tall.

En sacrifici
vull degollar-la.

Però no en sé, que l’arma
tan blanca em cau
dels dits
i em punxa
negra el propòsit.

Rés a mida, Pagès editors, 2000

                                                                                       Trepitjaràs lleopards i escurçons,
                                                                                  passaràs sobre lleons i sobre dracs.
                                                                                                                          (Sl 91, 13)

Al blanc de l’ull retinc
reversos d’aigua
rasant
durs còdols
en moll corrent
secret
escàpol

a la pupil·la.

Que a cada embat lo riu
lent esculpeixi
la conca
on molsa
a molsa rastres
del flux
que em fuig

verdegin l’altra
mirada.

Rés a mida, Pagès editors, 2000

al mixó en vol
el d’irisacions canviants
s’alternen rastres de sol amb sol
que s’estimba

i a dins del raig
partícules d’aire visible i el raquis i el canó
i els garfis de les barbes
apropant-te als teus abismes claríssims
trèmuls
de pell gallinàcia

al desplomar-se’t lo temps una ploma
cau lenta
des del plor a la mà
lenta
com aquell pètal en senyal d’inflexió

Niu en blanc, Pagès editors, 2003

només que ones concèntriques des de l’impuls la pedra el riu
s’expandissin enllà de l’horta fins a l’eixorc
i allí florís lo sisè pètal del presseguer
fruités
tant te faria
no recordar el nom de les estacions
llepant-ne el pinyol
tots los temps gustaries en un

Niu en blanc, Pagès editors, 2003

XIII

Em rosega
al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.

I com més m’esmero a fer-la’n
més se m’encongeix
encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

(Escarola)

Rostoll, Godall Edicions, 2014

 

XXV

No haver sabut ajudar-vos a descloure-us tots els pètals,
a esclarir-vos tots els cels possibles, és la pedra

cantelluda que em tapona les venes.

Rostoll, Godall Edicions, 2014

L’ ESQUER DE L’ILLA

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t’ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l’estrany i el conegut.

Entre un i l’altre se’t dilata el badall per on t’escoles.

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

En letargia

Polseguera aixecada pel ramat d’ovelles.
Un noguer a l’espona.
A través del fullatge, llum de mitja tarda.

Hi planen microscòpics mixonets d’or.
Un pes teu fet miques per sobreeiximent.
Miríades de volves

en suspensió i rajos
fusionats

espellint-se en totes direccions com puntes
de l’estrella solar.

Aquí,
un altre temps en letargia a pesar de les esquelles.

¿També el teu
s’havia apartat adormit en un recer càlid
deixant que el camí seguís tot sol?

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

Aïllant tèrmic

Protectores barbes
se’t desprenen, angelets de pèl

vaporós.
Boirina suspesa
sobre l’herba humida, les bàrbules.

Parsimoniosa
una llepada t’escua el canó. I el raquis

se’t fon com gel a l’obaga.

La caiguda serà tan lenta que ja hauràs oblidat
una memòria a punt de nàixer.

Ni t’adonaràs que et reprens

asseguda a la butaca
amb un fred de més.

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

Moltes gràcies, M. Dolors, hem gaudit d’una gran vetllada de poesia!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *