Presentació del llibre “Absolutament d’ànim” d’Aleix de Ferrater

El passat disset de maig vàrem tenir l’oportunitat i el goig de presentar el nou llibre de poesia d’un dels membres del grup:  l’Aleix de Ferrater Gabarró. El seu poemari Absolutament d’ànim va ser guardonat amb el 28è  Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

L’Aleix de Ferrater (Barcelona,1959), periodista, ha treballat entre altres mitjans de comunicació a Catalunya Ràdio i Ràdio Nacional d’Espanya. Actualment resideix, jubilat prematurament a causa de la seva ceguesa, a Ribes de Freser (Ripollès) on gaudeix caminant, llegint i escrivint al costat de la seva dona, l’Olga.

Ha publicat els llibres de poesia Escoltant la sal (Palma de Mallorca, Edicions Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Badalona, Editorial Omicron, 2009), Flaix que enlluerna (Badalona, Editorial Omicron, 2010) i acaba de publicar Absolutament d’ànim (Palma de Mallorca, Edicions Documenta Balear, 2016).

Així mateix l’Associació de Relataires en Català (ARC) li ha publicat diversos relats en llibres d’autoria compartida com Tensant el vers (2011), Temps era temps (2012), Llibertat (2012), Traços de desig (2014) i Somnis tricentenaris (2014).

Ha guanyat el Premi Sant Joan de Poesia 1996 (organitzat per la ONCE de Catalunya), Premi de Poesia Jo Escric 2007, Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

El va acompanyar l’escriptor i poeta de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Vilar, prologuista del llibre i company de l’Aleix en el grup de muntanya de la ONCE de Catalunya. Vilar és autor de quatre llibres de poesia, Com s’estima un poble, Octubre endins, Mirades sense fulles i Sargantana carícies. El 2015 publica la seva primera novel·la, Grans abans d’hora (Barcelona, Ara Llibres, 2015), guanyadora del 17è Premi Roc Boronat.

Agustí Vilar va fer referència a l’amistat que l’uneix amb l’Aleix. Va destacar la rellevància que la ceguesa té en el fet d’escriure; la manca de visió fa que les sensacions siguin diferents i es puguin dir d’una manera diferenciada. Va fer referència a la intensitat amb què els cecs perceben, des d’altres sentits que no són la vista. Segons Vilar, l’Aleix escriu des del seu estat de cec, amb els detalls i les percepcions d’un cec.

També va destacar les característiques de la seva poesia, que incideix i ens apropa a la seva quotidianitat. Va afegir que la poesia aparentment senzilla de l’Aleix amaga una vitalitat i unes ganes de viure destacables. Agustí Vilar va remarcar, també, el conflicte que s’amaga darrera la poesia de l’Aleix i tanmateix l’estimació per les coses petites, la valoració de la vida i els minúsculs elements que li donen sentit. 

Tot seguit, l’Aleix de Ferrater va prendre la paraula i va parlar de la gènesi del seu llibre, basat en diferents estats d’ànim, també del caràcter contemplatiu o més descriptiu d’alguns poemes. Va afirmar que els poemes del llibre els anava recopilant en una carpeta titulada “D’ànim”,  i que, després d’un viatge a Mallorca, on va quedar enamorat de la vila de Sóller, va remenar la pàgina web de l’ajuntament solleric i va veure que hi havia un premi de poesia. I tal dit, tal fet!

Aleix de Ferrater va explicar les dificultats viscudes l’any anterior, els quals van afectar diferents aspectes personals i el va impulsar a escriure el poemari, a mig camí de la sensualitat, la brutalitat, la descripció i l’impacte de les seves sensacions. Amb l’ajut immillorable de la seva dona, l’Olga, increïble observadora de la natura i el paisatge humà, Aleix de Ferrater ha escrit un llibre en què hi vessen les sensacions vitals.

Bardisses

No, les bardisses no són l’instrument
més idoni per segar-me la pell.
No recordes que la sang no m’espanta,
que d’infant volia ser cirurgià?
Ara no et resta cap altra sortida
sinó reafirmar la bestialitat.
Seu i deixa de ballar i desitjar
que la lluna brami els udols del llop.
Algú ha rossegat la corda del roure;
no la busquis més, ella et trobarà.

Sorra fina

Assegut a les escales del pati
l’Andreu no juga a futbol.
L’acompanya un entrepà embolicat
i el sol fort no li acluca els ulls.
Té un grapat de sorra fina
que deixa escolar entre els palmells.
Cada cop que fa una muntanyeta,
l’Andreu, cofoi, exhala un gemec
i sense bellugar cap altre múscul
emet una encongida i admirada “oh”.

La mina

Dos amants de mans es masteguen
al costat de la mina tancada,
a l’ombra del pi carener.
La gana és raïm i formatge
i el tacte escurça el mantell.
Però el cel s’emblaveix de falcons
i un núvol sobrevola la mina
i un crit s’estira entre pells.
¿Què viurà en la mina, que tant
cargola els amants de fonoll?

Diumenge petit

Al carrer li escau molt bé el nom de sant,
no hi ha ningú per fer-la petar, però
els portals estan oberts. Arribem
a la plaça de l’església en silenci
angelical, amb l’altre mirador
de tu definint-te mirant el tren.
Fresqueja dins l’església, combrega
la gent que no tus, la porta grinyola
i a fora ens crida la casa rosada;
residència d’avis, diu el rètol.
Baixem les escales i la bodega
ofereix olives i una cervesa
d’accent torrat. Tothom parla amb tothom
i els diumenges tothom parla de nens.
Preguntem per la casa del marquès,
és allà, una altra residència.
El Casino fa goig, però ens aturem
davant un plat de sípia i vi blanc
que ens grinyola més del compte. Passem
sota la via del tren i no hi ha
passeig ni veu al costat de la platja.
El silenci no és amic de paraules.
Arribem a l’altra estació i el tren
del nostre diumenge petit s’allunya.

Incertesa

Tinc forats de suspensius
al voltant de la memòria:
L’estació de tren, la nena als braços,
les paraules de nervis al voltant
del punt de l’espatlla de xai al forn,
de si t’agrada més el cava o el vi negre,
de si prefereixes tortell o braç de gitano.
Tinc molt present el brindis a tres,
el dringar de les tasses de cafè,
els coixins del sofà, les mans
inquietes, el cos inquiet
i el pensament que recorda el zero,
el deficient d’aquelles paraules
massa farcides de greix i, potser,
de l’única paraula que no hauria
d’escriure aquí avui, però que
haig de comprendre i entendre i saber
ben bé què volies dir quan parlaves,
una vegada i una altra, de por.

El forat de la petxina

Des de la platja t’estimo més,
però més distància s’obre entre nosaltres.
Ensorro la mà cercant la teva mà
i trobo una blanca petxina ratllada.
Pel forat petit que l’aireja
escolto més prim el garbí
i l’home de la canya de pesca
enlaira fantasmes de nicotina.
Tu ara deus ser al terrat
estenent llençols tacats de nit,
però la canya encara no es vincla
i el pescador emet un sospir.
Blau, apagant-se de blau
tombant a blau suc de taronja,
els núvols comencen a badallar
i entre mans de dits impacients
la finestra es clou de capvespre.
¡Qui sap on para l’altra meitat
de la blanca petxina ratllada!

Sense jo

¿Puc ser jo una persona sense jo,
sense agitació en els meus braços,
sense cap resposta en caminar?
Què puc fer si no sóc jo!
M’he mogut sempre, ho necessitava;
he parlat i he rigut
quan la sang m’ho demanava.
La casa era el llit, no l’escenari;
era el carrer el teatre necessari.
La pinassa, la recordes bé dansant
sota el ritme del violoncel,
quan la mar de la caleta estreta
escoltava veus de la coral?
Però ara mira, mira’m bé amor,
què puc fer si no sóc jo!
Mira el cos inert de fusta,
mira el coll barbut de dies,
nit i dia, nit i nit
i digues bé si vols mirar
nit i dia, nit i nit
i plorar el sí del temps enrere
o el no de l’ara absent.
Deixa’m ben oberta la finestra,
les pastilles al seu lloc;
escoltaré el brogit de les botzines,
que les estrelles em diran
què puc fer si no sóc jo!

La llum del llamp

He rebut l’impacte d’un llamp de llum
pel camí tendre de la vaca cega
i es posa verd i comença el camí
d’anar i adonar-te que el temps i tu
no us heu d’enfrontar girant-vos d’esquena.
Has obert la porta, has deixat enrere
el nus del diafragma a la vorera,
entre núvols tapissats de taronges,
fruit de les postres d’aquest gran dinar.
Jo segueixo punts de referència,
blanc sobre negre, negre sobre blanc
i els peus del ciclista són al pedal
i la bicicleta corre endavant
i no caus i no caus i corres, veus?
Has ajudat al meu cervell a beure
i bec i menjo, un altre cop llum,
la llum del gest, la gestació del llamp.

Cafè i gardènia

Ara que et sento obrir l’aixeta,
ara que descargoles la cafetera,
l’omples i la tanques i l’escalfes,
ara que l’oloro i t’oloro en la distància,
ara que escrius a la pissarra de la compra,
t’imito i sé que et bull escriure
quan la cafetera diu bon dia
i el marro acompanya el test de la gardènia.

Agraïm a tots els membres de Reversos la seva col·laboració, la feina del nostre magnífic fotògraf, l’Aureli Ruiz i al públic que va acompanyar l’Aleix de Ferrater.

Moltes gràcies a tots!

 

 

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *