“Estranyament”, de Manel Rodríguez-Castelló

El passat setze de setembre vàrem tenir l’honor de rebre a l’Espai VilaWeb el gran poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló. Li volem expressar des d’aquí el nostre més sincer agraïment per acceptar la invitació a compartir una vetllada poètica amb el grup, encara més coneixent que es desplaçà des de València, on hi resideix, per assistir a l’acte.

Les distàncies entre el Principat i el País Valencià sabem que poden ser, sovint, molt més grans que les merament físiques degut fonamentalment a certs prejudicis i al gran desconeixent que des d’aquí es té de la seva realitat.  Per escurçar aquestes distàncies, les que més ens allunyen, per atansar-nos a la poesia valenciana actual vàrem rebre un poeta que ha llaurat una obra d’altíssima qualitat, d’un elevat nivell d’exigència.

Després de fer la presentació del nostre convidat, el mateix Rodríguez-Castelló va parlar-nos de la seva darrera obra, Estranyament, guardonada amb el Premi Ausiàs-March en la darrera edició, el 2013. Us en deixem un extracte, de la xerrada.

SOBRE ESTRANYAMENT

“Amb aquest títol, configurat per una paraula que apareix amb una certa insistència en la meua poesia des de fa anys, jugava amb una deliberada ambigüitat, si no en el fons, en el sentit, almenys en la categoria lèxica del mot: adverbi o nom. Tant se val, tot i que quan el pronuncie n’accentue la darrera síl·laba, en faig substància, i potser és millor així. Però un títol, de vegades, només és un suggeriment, o un subratllat, una manera significativa d’identificar un treball ordenat, tancat en les pàgines d’un llibre (i sempre obert a les múltiples recreacions que en faran els lectors). En el cas que ens ocupa, Estranyament té a veure, em sembla, amb una determinada manera d’entendre l’art verbal, la poesia, en tant que procés a través del qual arribem a la formalització d’una realitat que en ser dita deixa de pertànyer-nos, paradoxalment, i ens produeix una sensació que és alhora de reconeixement d’haver tocat una mica l’indicible i de profunda estranyesa. La cosa, perduda ja fa anys una certa ingenuïtat, es relaciona amb la consciència que el poeta té dels límits del material amb què treballa i el deler constant de traspassar-los. A diferència d’altres construccions verbals, la poesia no obri més que interrogants formalment implacables, estranyeses. El poeta hi viu sempre, és un estranger o fugitiu constant de les paraules, un habitant de les fronteres, d’un enlloc inabastable.”

“Així, sospite que el títol que he posat a aquest resum de vuit anys de poemes (amb moltes pauses, o en allaus, de diverses maneres) diu ben poc sobre el contingut concret dels treballs: un cartell mig esborrat en una cruïlla de camins. Farà bé, doncs, el lector de seguir-los amb tota la llibertat de què siga capaç, empès per l’atzar. Com en d’altres treballs anteriors, la majoria, Estranyament és un material d’al·luvió, el lent sediment que ha deixat sobre el paper el riu de la vida. I com ell, dispers, però presentat en cinc camps acotats: Veus en un túnel, Suite per a Andrea, Punts de fuga, Els dies futurs i Seqüència d’Angus. De vegades els poemes s’han poblat de veus distintes a la pròpia i hem jugat a les màscares que millor ens representaven; d’altres adquireixen la forma del diàleg serè amb gent de carn i os que m’és més propera, s’endinsen en el quietisme ucrònic del monòleg o expressen torrencialment un cert estupor i esperança col·lectius. Però no val la pena intentar explicar allò que no haja estat capaç de dir amb els poemes. Malament rai, doncs, si carregués massa les tintes pels cantons interpretatius, de manera que l’únic que puc desitjar és que cadascú en faça la millor lectura i que en algun moment puga sentir el trasbals i l’emoció a què hauria de convidar tota poesia digna del seu nom.”

Manel Rodríguez-Castelló

A continuació, membres del grup Reversos i el mateix autor, vàrem dir una selecció de poemes del llibre Estranyament. Recuperàrem, també, per a la seva lectura, alguns poemes de l’obra Lletra per a un àlbum, Premi Maria-Mercè Marçal el 2005.

Verema de llum

Viatja la flama que corfon
el silenci del glaç.

La tardor s’embosca al cos
mentre la mirada busca en les clarianes del record
la pluja de la paraula
que fa verema de la llum dels seus ulls,
aquells noms
que voldries tenir a mà
en el cistell de coses que cada minut encén
i apaga.

Preguntes
a l’entranya d’una pedra
que un dia vas llançar a camp obert
o feies botar sobre aigües netes.

Tants anys de camí
acoblant-te a les seues vores, nits, misteris,
vinyes de llum, casals d’alegria,
tants cicles escrivint una cançó damunt l’arena del temps
que les ones esborren.

I ara palpes
amb rígides mans
cada racó de fred de l’estança.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

Nit i dia

L’arbre caigut del sentit em barra el pas
per un camí que ignora els nords.
El sortege a les palpentes
amb l’anhel de claredat
de les primeres hores
que empenyen el desig de ser més dia.

Però ve la nit
i el muricec del pensament
esquinça el seu vestit de seda negra
en estalactites de silenci.

Un cansament tramunta
carenes de segles.

Llisca la matinada per badalls de llum incerta.

Vindrà l’alosa de l’alba
pel mar blanc de l’oblidança
i em besarà
a pleret els llavis.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

En la darrera part de l’acte vàrem encetar un col·loqui amb l’autor precedit d’una pausa musical en la qual  el poema “Cançó de l’alba”, del llibre Lletra per a un àlbum, prenia tota la força en la veu de n’Hugo Mas (vídeo de la seva actuació a l’Horiginal, el 2009).

No vulgues saber

Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament  brostarien
entre els poemes.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

         

Del fang i de l’oblit

Escoltem el corrent incert dels mots
abismant-se en silencis,
des de dalt d’un pont veiem
el riu del temps
arrossegant cantals d’ecos i d’ombres,
sentim la llum que declina
per la finestra,
lluny de totes les coses,
pujats al ritme de l’onada
davant l’espill mudable
de la mar i de les hores,
i com aus de pas anem
solcant l’ingràvid aire
d’unes paraules.

Ens van pastar
del mateix fang de l’oblit
que alçava la barraca
i contra ell ens rebel·lem
confusos sempre.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

La nostra vetllada poètica la vàrem cloure, com ja és costum, amb un bon àpat a l’Havana tot celebrant que la poesia té grans autors arreu dels Països Catalans i que els lligams entre ells poden ser estrets i entranyables. Moltes gràcies, Manel!

Fotografies d’Aureli Ruiz

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *