25 de juliol de 2008
Sense categoria
0 comentaris

L?opció política de l?església

Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 5 de febrer de 2008
Quines eleccions més complicades les del 9 de març a l’hora de decidir què s’ha de votar. Falta poc més d’un mes i sembla que hi ha d’haver temps per decidir-se, però no és tan fàcil. Per activa i per passiva els dos principals partits espanyols ens han demostrat que no ens en podem fiar ni un pèl, és més, ens han mentit directament i quan ha calgut han fet pinya per tombar allò que a Catalunya li era favorable. Estic pensant per exemple en la reprovació a Magdalena Álvarez. Una tonteria si es vol, però viure a Catalunya i no donar suport a la dimissió de la ministra de Foment és incompatible.

D’arguments a favor i en contra tants com vulguis, però el resultat és que la senyora es manté en el càrrec no fos cas que els andalusos se sentissin dolguts. L’actitud del Partit Popular no és menys menyspreable encara que no governi. Haver portat l’Estatut que, malgrat la retallada del 30 de setembre, té el suport del poble català al Tribunal Constitucional és posar-nos pals a les rodes de manera innecessària. Però tant PSOE com PP són partits polítics constituïts com a tals i els podem castigar, si volem, a les urnes. Més complicat és manifestar-nos en contra dels arguments d’altres institucions que surten a la palestra per opinar amb total impunitat. Aquests dies l’Església espanyola s’està posicionant com mai, en favor d’una clara opció política, i pressiona els seus fidels perquè segueixin els seus dictàmens. Una missió ben diferent a la de la seva raó de ser. El tarannà dels bisbes catalans ha fet que se’n desmarquessin, però quina positura tan incòmoda. L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va aprofitar l’homilia de diumenge per retreure a la Conferència Episcopal que s’actuï des de la confrontació en lloc de buscar el diàleg i la misericòrdia com mana l’església. Soler se sumava d’aquesta manera al missatge dels bisbes catalans reunits divendres a Vic, des d’on van reconèixer sentir-se incòmodes per la nota de la conferència episcopal que criticava el PSOE per la negociació amb ETA. Que Josep Maria Soler demani que es treballi per la pau per tots els camins legítims i recordi que la religió és de tothom i que ningú se l’ha de fer pròpia esdevé  un acte  meritori al qual no estem acostumats d’una església catalana que acostuma més a callar . L’abat Soler ha fet un pas important que l’honora i l’erigeix com a líder espiritual d’una església que s’hauria de preocupar més per la pèrdua de fidels, i actualitzar-se si vol sobreviure. Però quan l’església opta per encarar-se a allò que considera una amenaça denota que té la partida perduda. No es pot anar en contra d’una societat moderna que evoluciona, que és plural, amb realitats diverses que, agradin o no, s’han d’acceptar com el que són i respectar-les. L’església ha de poder opinar, però no alinear-se amb una opció política.D’arguments a favor i en contra tants com vulguis, però el resultat és que la senyora es manté en el càrrec no fos cas que els andalusos se sentissin dolguts. L’actitud del Partit Popular no és menys menyspreable encara que no governi. Haver portat l’Estatut que, malgrat la retallada del 30 de setembre, té el suport del poble català al Tribunal Constitucional és posar-nos pals a les rodes de manera innecessària. Però tant PSOE com PP són partits polítics constituïts com a tals i els podem castigar, si volem, a les urnes. Més complicat és manifestar-nos en contra dels arguments d’altres institucions que surten a la palestra per opinar amb total impunitat. Aquests dies l’Església espanyola s’està posicionant com mai, en favor d’una clara opció política, i pressiona els seus fidels perquè segueixin els seus dictàmens. Una missió ben diferent a la de la seva raó de ser. El tarannà dels bisbes catalans ha fet que se’n desmarquessin, però quina positura tan incòmoda. L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va aprofitar l’homilia de diumenge per retreure a la Conferència Episcopal que s’actuï des de la confrontació en lloc de buscar el diàleg i la misericòrdia com mana l’església. Soler se sumava d’aquesta manera al missatge dels bisbes catalans reunits divendres a Vic, des d’on van reconèixer sentir-se incòmodes per la nota de la conferència episcopal que criticava el PSOE per la negociació amb ETA. Que Josep Maria Soler demani que es treballi per la pau per tots els camins legítims i recordi que la religió és de tothom i que ningú se l’ha de fer pròpia esdevé un acte meritori al qual no estem acostumats d’una església catalana que acostuma més a callar . L’abat Soler ha fet un pas important que l’honora i l’erigeix com a líder espiritual d’una església que s’hauria de preocupar més per la pèrdua de fidels, i actualitzar-se si vol sobreviure. Però quan l’església opta per encarar-se a allò que considera una amenaça denota que té la partida perduda. No es pot anar en contra d’una societat moderna que evoluciona, que és plural, amb realitats diverses que, agradin o no, s’han d’acceptar com el que són i respectar-les. L’església ha de poder opinar, però no alinear-se amb una opció política.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!