Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

Dimarts 18 de juny presentem a l’espai VilaWeb el darrer llibre de poesia d’Aleix de Ferrater, L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

L’excés és una obra ambientada en la ciutat de Barcelona, un poemari sobre la desmesura, l’abús i tot allò que deshumanitza la gran urbe.

Aleix de Ferrater Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista i escriptor. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Radio Nacional d’Espanya, RKOR de Granollers i a l’ONCE.
Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat els llibres Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010) i  Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015). També ha publicat relats i poemes en llibres conjunts editats per l’Associació de Relataires en Català.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

Aleix de Ferrater, L’excés

Hi sou tots convidats!

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

El passat vint-i-vuit de maig ens va acompanyar Lídia Anoll per parlar de Gaston Bachelard, un dels grans pensadors francesos contemporanis, i de la seva obra sobre Filosofia de la poesia.

En la nostra trajectòria com a grup de poesia, aquesta ha estat la primera sessió que hem dedicat a la filosofia de la poesia. Anoll va exposar el pensament i les reflexions que Bachelard va formular en els darrers anys de la seva vida sobre la creació poètica i el plaer de llegir poesia.

Lídia Anoll ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona, en el Departament de Filologia Romànica (Secció de Francès), fins a la seva jubilació, l’any 2013. Durant la seva llarga trajectòria com a docent ha impartit classes de Literatura francesa i Literatura del Quebec. Ha publicat nombrosos treballs relacionats amb les literatures de les quals ha impartit docència, pròlegs i ressenyes, així com estudis de traducció i recepció literària vinculats als grups de recerca sobre creació i traducció literària dirigits pel doctor Francisco Lafarga.

Ha traduït, en català: Lacordaire, Lamennais, Christiane Singer, Marie de Gournay, Jacques Bonnet i Alexandre Dumas (fill); també els autors belgues Maeterlinck i Yourcenar,  i els quebequesos Jean-Paul Filion, Anne Hébert, Marc Laberge i Louise Dupré.

Actualment, continua amb les tasques de recerca i amb la traducció literària.

Lídia Anoll va exposar de forma didàctica i entenedora l’itinerari i l’evolució del pensament de Gaston Bachelard, que es definia com a rêveur de mots (somiador de mots), i va reflexionar sobre la vigència (o la inviabilitat) del seu pensament, formulat a mitjans del segle XX, en el context poètic actual.

Sóc, efectivament, un somiador de mots, un somiador de mots escrits. Crec que estic llegint. Una paraula m’atura. Deixo la pàgina. Les síl·labes de la paraula comencen a anar per les seves. Uns quants accents tònics es desplacen de lloc. Les paraules prenen aleshores altres significats com si tinguessin dret a rejovenir-se. I les paraules se’n van buscant, en l’espessor del vocabulari, noves companyies, males companyies. Quants petits conflictes hem de resoldre quan tornem de la “rêverie” desordenada, al vocabulari raonable!

Gaston Bachelard. La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Davant la impossibilitat de poder traduir satisfactòriament rêverie (el mot més proper en català seria ensomni), diferenciat de rêve (somni) nocturn, Anoll aclarí que empraria la paraula francesa. Rêverie fa referència a un fenomen espiritual natural i conscient, no relacionat amb el somni oníric; un moment d’imaginació, de receptivitat, on l’anima (anima/animus), la part femenina que hi ha en tot ésser, capta, es nodreix, prepara el seu treball de creació.

En un llibre recent intentàvem establir una diferència radical entre la “rêverie” i  el “rêve” nocturn. En el somni nocturn regna la il·luminació fantàstica. Tot s’hi veu dins una llum falsa. Sovint s’hi veu massa clar i tot. Els mateixos misteris hi són dibuixats, dibuixats en trets forts. Les escenes són tan netes/precises que el somni nocturn produeix fàcilment literatura –literatura, però mai poesia. Tota la literatura fantàstica troba en el somni nocturn esquemes sobre els quals treballa l’animus de l’escriptor. És en animus que el psicoanalista estudia les imatges del “rêve”. Per a ell, la imatge és doble, sempre significa una altra cosa del que diu per si mateixa. És una caricatura psíquica. Cal tenir l’enginy de trobar el ser vertader sota la caricatura, Enginyar, pensar, sempre pensar. Per gaudir de les imatges, per estimar les imatges per elles mateixes, caldria sens dubte que, al marge de tot saber, el psicoanalista rebés una educació poètica. Per conseqüent menys somnis en animus i més  “reveries” en anima. Menys intel·ligència en psicologia inter-subjectiva i més sensibilitat en psicologia d’intimitat.

Gaston Bachelard, La flamme d’une chandelle (1961)
Traducció de Lídia Anoll

Professor de Filosofia de la ciència a la Sorbonne, professor d’una creativitat envejable, aquest home que es definia coma “rêveur de mots”, autodidacta en molts camps, excel·lia, també, en el camp de la psicologia, la literatura, –on estudià el comportament dels quatre elements en la psique humana–, i la poesia. Lector infatigable, decidí dedicar bona part dels darrers anys de la seva vida a l’estudi de la imatge poètica. És aleshores quan s’adonà que el raonament no li era útil per aprofundir en la imatge poètica. Tampoc l’aproximació psicoanalítica que havia emprat en l’acció dels quatre elements.

Un filòsof que ha format tot el seu pensament dedicant-se als temes fonamentals de la filosofia de la ciència, que ha seguit, tan fidelment com ha pogut, l’eix del racionalisme actiu, l’eix del racionalisme creixent de la ciència contemporània, ha d’oblidar el seu saber, trencar amb tots els hàbits de la recerca filosòfica si vol estudiar els problemes que planteja la imaginació poètica. Aquí, el passat de la cultura no compta; el llarg esforç dels lligams i de la construcció de pensaments, esforç (de la setmana i del mes) quotidià, és ineficaç. Cal ser present, present a la imatge en el minut de la imatge: si hi ha una filosofia de la poesia, aquesta filosofia ha de néixer i renéixer a cada ocasió d’un vers dominant, en l’adhesió total de una imatge aïllada, molt precisament en l’èxtasi mateix de la novetat d’imatge.  

Gaston Bachelard, La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Aquesta citació no pot ser més clara i contundent. La seva formació, però, li exigia un mètode, –diu Anoll– per això trià la fenomenologia,  que li permetria il·luminar filosòficament el problema de la imatge poètica, estudiar el fenomen de la imatge poètica just quan emergeix en la consciència, com un procés d’ànima que no pot ser analitzat perquè és independent del pensament estrictament racional. Aquesta darrera etapa de la seva vida donà llibres tan substanciosos com La poètica de l’espai i La poètica de l’ensomni, entre d’altres però, progressivament, veurem Bachelard desprendre’s de tot mètode per invitar-nos ja, en La flama d’una espelma, a la lectura plàcida, però activa, on la intuïció sigui la guia del lector i la lectura, el seu gaudi.

 

Hem d’escoltar els poemes com si es tractés de paraules dites per primer cop. La poesia és sorpresa, astorament precisament al nivell de la paraula; es produeix en la paraula i per la paraula.

Gaston Bachelard, La flama d’una espelma

Hem provat de resumir i traslladar les fascinants explicacions d’Anoll sobre Gaston Bachelard en aquesta breu crònica de l’acte; no podem abastar molts altres aspectes que es van introduir en la xerrada, com la distinció, interessantíssima, entre animus i anima, les implicacions poètiques del gènere dels mots i els problemes que ocasiona en la traducció de textos poètics, entre altres consideracions sobre la poesia actual que es van tractar en el col·loqui posterior.

Per tot això li volem expressar el més sincer agraïment a la Lídia Anoll, una convidada de luxe, qui ens ha fet descobrir un autor enlluernador, al nostre grup de poesia i als que ens van acompanyar la darrera sessió.

Moltes gràcies, Lídia!

Fotografies: Ferran d’Armengol
Text: Empar Sáez