Una estona amb Kavafis. Exposició i conversa amb Montserrat Gallart i Sanfeliu

Us convidem, amics, el proper dimarts 28 de març, a compartir una estona amb Kavafis sota el guiatge de la Montserrat Gallart i Sanfeliu.

Gallart és Doctora en Filologia i especialista en K. P. Kavafis a través de les traduccions que Marguerite Yourcenar va fer del poeta alexandrí. Ens en parlarà a bastament, de l’home, de la seva obra, de les traduccions i les influències…

Gallart dirà poemes de Kavafis en grec i podrem copsar, així, la musicalitat original de la seva poesia.

Kavafistes, no deixeu d’assistir a aquesta vetllada sobre un dels més grans poetes neogrecs. Us hi esperem!

 

 

Conversa amb Josefa Contijoch

El passat vint-i-vuit de febrer vàrem rebre a l’espai VilaWeb la nostra convidada, na Josefa Contijoch, i amb ella vàrem compartir bones reflexions sobre literatura i poesia; us en fem un petit tast, de la vetllada.

“Josefa Contijoch és poeta i narradora, i excel·leix en ambdues vessants. Lectora i cinèfila empedreïda assegura que la lectura i el cinema li han salvat la vida. És una de les veus poètiques més destacades del nostre país, així, ras i curt. La seva veu lírica és potent i rica, creix aprofundida en lectures i pensaments, en reflexions ben saboroses. D’altra banda, l’escriptura narrativa de Contijoch, que també és tremendament interessant i captivadora, ha avançat per vies experimentals, ha fusionat gèneres en els quals harmonitza sàviament diversos registres. La seva obra en prosa, per tant, es manté en la frontera, sense decantar-se per cap gènere. Contijoch afirma que la novel·la convencional l’avorreix, s’estima més el desordre, o millor, no seguir l’ordre establert, la riquesa de pensaments, la construcció d’un entramat argumental diferent al tradicional, l’exigència amb la llengua.

A part de poesia i narrativa també ha fet traducció del francès, crítica literària i assaig (en destaquem Les vacants, 2005, llibre de llibres; conté fragments d’obres de nombroses dones escriptores del segle XX).

Potser la seva obra és o ha estat poc reconeguda, això sempre és difícil de dir en aquest nostre país tan petit, però en els àmbits de cultura seriosa és molt valorada i respectada, i aquest deu ser un autèntic èxit per a un creador.

Escriu a Sense alè (copsem així la trajectòria, l’ideari de Contijoch): “En aquest món, mantenir-se independent és una victòria, encara que sigui una victòria pírrica. Ser independent significa no ser respectat i ser menystingut. Això, més la desproporció del desafecte envers la major part de la nòmina dels creadors, amb uns pocs aviciats rellevants, sembra incoherència i provoca destrempament. Converteix els creadors en persones esperitades, desencisades, sense autoestima. I tot és paranoia. Si el creador necessita estímuls (editar, una crítica endreçada, etc.) per fer l’acte creatiu, està ben llest.”

Però malgrat tot, ha viscut moments de glòria i, a part de diversos reconeixements en forma de guardons literaris per obres de poesia i narrativa, alguns d’ells atorgats per la crítica a obra publicada, el 2012 va rebre un homenatge esplèndid coincidint amb el Festival de Poesia de Barcelona i el 2016  rep de mans del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la Creu de Sant Jordi.

Si ens remuntem als inicis, en els anys seixanta comença a escriure en castellà, la llengua amb què apreníem durant el franquisme. Després de publicar tres llibres en aquesta llengua esdevé un canvi fonamental, la tornada a la seva llengua com a mitjà literari.

Una altra activitat fonamental en la seva biografia és que forma part, des de la seva creació el 1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal, del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club.

Després de la mort de Maria-Mercè Marçal, el 1998, continua formant part del Comitè d’Escriptores durant dotze anys més, fins la seva dissolució el 2010.

Els objectius del Comitè d’Escriptores redactats per Marçal, i als quals sempre es van mantenir fidels, resum una part de la seva activitat literària:

  1. Recuperació de la memòria històrica.
  2. Promoció de la literatura actual escrita per dones.
  3. Foment de la interacció i la comunicació entre escriptores.
  4. Reivindicació i defensa davant possibles situacions de discriminació i agressió.

Aquests objectius programàtics apareixen en el seva darrera obra: La passió segons Maria-Mercè Marçal. Dietari d’una amistat (2016), llibre-homenatge a Marçal, de gran valor testimonial que ve a conformar, a completar, la figura històrica, juntament amb el dietari de l’escriptora a cura d’Heura Marçal i la primera biografia, molt recentment publicada per Lluïsa Julià.

No és difícil imaginar que durant aquesta etapa en què forma part del Comitè d’escriptores, Contijoch viu uns anys de gran activitat cultural i literària, d’enorme riquesa vital i personal, amb nombroses coneixences. La munió d’actes, conferències, recitals que el Comitè d’Escriptores va organitzar de ben segur que la van marcar i la van nodrir personalment i literària.

Per cloure la presentació de la nostra convidada ressaltaria que la seva obra, en qualsevol de les seves vessants, excel·leix per l’energia creadora, l’exigència vers el llenguatge, la profunditat reflexiva, a voltes sentenciosa, o irònica i adolorida. Ella en sap molt, de modelar la llengua, perquè el resultat final sigui pura delectació i gran literatura.”

Empar Sáez

ELEGÍA A UN LLANTO

He visto a una mujer
llorando en plena calle.
Una mujer pobre joven, marchita
con lágrima y temblor a flor de boca,
a flor de manos,
a flor de mueca amarga.

Mujer, no sé por qué llorabas.
Yo he cruzado tan sólo tu desdicha,
apenas la he rozado con mis ojos
súbitamente humanizados.

No sé nada de ti
ni volveré a saber nunca en la vida.
Hoy te he visto un instante
y llorabas –ignoro la razón–
en plena calle, a pleno sol,
envuelta sin notarlo
por una indiferencia profanada.

Te he mirado
durante la urgencia de mis pasos imparables
y ahora escribo éste poema para ti.
Quién sabe dónde sigues con el llanto…
Quién sabe dónde, cómo,
en que mano resbalas.

Mujer del llanto,
has de saber que estoy contigo,
que yo también he deseado, más de una vez,
llorar desesperadamente
en plena calle.

Josefa Contijoch, Aquello que he visto (1965)

NIRVANA

Després de desitjar tant
quasi no ansio res.
Nirvana.
Ni el so efímer d l’arpa,
ni l’almoina de cap amor,
ni el desig del desig voraginós.

Les impertinències de l’esperit
controlades,
mossega’m, amor, pots devorar-me,
sobretot si és de nit i si plou i és l’hivern.

Però sinó,
indiferent i fràgil i expectant
restaré
sobre el tall
de la fina ganiveta
esmolada.

Sóc l’espurna d’un cor que batega
a punt de tot i a punt de res,
ja ho veus.

Josefa Contijoch, Ales intactes, 1996

Cammina cammina
ho ritrovato
il pozzo d’amore

Giuseppe Ungaretti

Desoïa la tarda el vent cremat
no feia cas dels remolins de fulles
anava al fons dels llavis que parlaven
i el vent s’enduia lluny bocins de llavis
com si fossin petons o fossin fulles.

Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions, 2001

L’ÀNGEL
A la meva filla Anna

(Poema inspirat en una fotografia de l’exposició de Roberto Terrrile “Sur le signe de l’ange”)

Every great journey begins with a simple mistake.
Dorothy Parker

Par les soirs bleus d’êté j’irai dans les sentiers
Arthur Rimbaud

Je suis en route, j’ai toujours été en route
Blaise Cendrars

I

Àngel de tu
levites
en la llum
que surt de tu

tot viatge comença
a partir d’una il·luminació
d’una vacil·lació
(esborrar-se i dibuixar-se)
àngel de tu
absorbeixes
la llum que
levitant
et guia.

II

Tot viatge parteix
d’un oblit
d’una convicció
(t’oblides qui vas ser
i no saps qui seràs)

trànsit/moviment:
la llum de l`angel.

Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions, 2001

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d’entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l’aigua
l’estantissa blancor del borrissol
de l’àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d’esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

I em pregunto què passarà el dia aquell
que no serà cap dia
quan no tindrem paraules
al lloc on no caldrà alenar
on potser el desig no podrà extreure
ni por ni febre de nosaltres
i tot serà no-res o sigui res

descalços anirem
per vastos camins d’ombra
i un vent impetuós sortit de mare
la pols escamparà
d’aquest no-res
al lloc que no és un lloc
que és cap paraula.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

Mare dels ofegats
patrona dels setials encimbellats
far dels abandonats al lliure albir
dels cors asclats dels orfes espantats

dóna’ns les herbes d’embogir
sal a la clastra per llepar
i anar fent cos anar tirant
per la sendera fosca del delit

mare del donar a llum
que sigui llarga l’hora de durar
i curt el desesper de veure-hi clar
en aquest llosc sembrat del pedregar.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

Les onades porten
petxines escuma plàstics pedres polides
no porten la felicitat no les onades
no la porten
les onades van escopint
el contingut del mar:
galeres esmicolades
iode algues plàncton peixos i alguna sirena
la felicitat és allò que no arriba
que ha d’arribar algun dia
que arribarà segurament o mai
el mar no entén el mot felicitat
no entén cap desig humà cap obsessió
s’entén amb d’altres mars amb l’oceà i amb les marees
no conté felicitat el mar
i doncs no pot portar-la
no l’esperis.

Josefa Contijoch, Baix continu (2014)

Ben agraïts per la bona conversa, i després de continuar xerrant al voltant d’una taula amb bones menges, volem deixar testimoni de la gran vetllada que vàrem compartir amb la Josefa Contijoch i donar-li una vegada més les gràcies.

Fotografies d’Aureli Ruiz. Gràcies per aquest bell reportatge!