Conversa literària amb Sònia Moll Gamboa

El proper acte organitzat pel grup el celebrem dijous 27 d’octubre a les 19.30 h. Tindrem el plaer de comptar amb na Sònia Moll Gamboa com a poeta convidada.

Conversarem amb l’autora i llegirem una selecció dels seus poemes, dels llibres Non si male nunc (2008, Viena edicions), Premi Sant Celoni de Poesia 2007, I Déu en algun lloc  (2014, Vic: Cafè Central i Eumo Editorial).

Us hi esperem, no hi falteu!

Conversa literària amb Clara Mir Maristany

El passat vint-i-set de setembre vàrem acollir, en el primer acte després de la pausa de l’estiu, a la poeta Clara Mir Maristany. Va ser un goig poder parlar amb ella de poesia, de llibres, de poetes…; us deixem, a continuació, un petit bocí de les seves reflexions i una selecció de poemes que vàrem llegir al final de la vetllada.

“Sovint he pensat que la poesia és una disfunció del llenguatge i que tanmateix serveix per comunicar-nos. És un joc, en el més noble sentit de la paraula, d’interpretacions de l’experiència humana. El poeta fa un exercici de llibertat donant forma escrita al pensament. Ho fa amb una  elasticitat semàntica que li permet donar nou sentit a les paraules triades i construir una mena d’artefacte màgic que, quan és reeixit, funciona per si sol.

També llegir poesia és un acte de llibertat on, lector i autor, cadascú des de  la seva autonomia i en una cruïlla de representacions i d’alteritats, es poden  reconèixer dins d’un paisatge emocional i intel·lectual compartit.”

Clara Mir Maristany

Resum de la trajectòria literària de l’autora:

La Clara Mir Maristany és una poeta amb un gran bagatge intel·lectual; és llicenciada en Filosofia, diplomada en Psicologia Clínica i Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, de la qual va rebre el Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística.

Professionalment s’ha dedicat a la docència i a la recerca en diferents institucions, entre elles en la Universitat de Barcelona i en la Universitat Autònoma de Barcelona.

La seva activitat poètica té clarament dues èpoques: abans d’iniciar el seu trajecte professional i després de jubilar-se.

En la primera època, entre el 1959 i el 64, participa en nombrosos recitals i trobades clandestines amb poetes com Clementina Arderiu, Josep Carner, Josep M. de Segarra, Palau i Fabra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Carles Riba, Blai Bonet, Sala Cornadó, Josep M. Llompart, Marius Sampere, Joaquim Horta, Gabriel Ferrater… també amb altres poetes aleshores novells, com ella: en Miquel Bauçà i en Joan Julià. Aquestes trobades s’organitzaven al domicili del Dr. Colomines i si entreu al web www.catedramariustorres, dins la fonoteca de Joan Colomines, podreu escoltar la veu de tots aquests poetes i també la dels més joves, entre ells la Clara Mir.

Després de la jubilació la Clara reprèn amb força la seva la activitat poètica. Està antalogada en diversos llibres i revistes literàries. Des del 2006, juntament amb la Marta Malleu, organitza nombroses sessions literàries “Poesia a la carta”  en diferents espais, és finalista del Premi Joan Santamaria amb l’obra “Persistències” el 2007, i amb el grup “7 de Cors” també ha conreat la poesia oral arreu de Catalunya.

L’any 2012 publica a Pagès editors el poemari Els Déus i les Bèsties, el 2014 guanya el Premi de Poesia Josep Maria López Picó, Vila de Vallirana amb La paraula des-habitada el 2015 és guardonada amb el Premi Marià Manent per l’obra El torn que es publicarà en breu.

TANCAR EL CERCLE

Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set.
sense trencar el fil d’aigua.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

DE NIT

espera el frec suau d’unes mans
les mans d’un déu qualsevol per adormir-se
el déu dels infants amb la seva mort petita
el déu que eixuga el plor i la por dels llavis
i la pupil·la. El déu que vigila, a ell, que és pobre
de paraules i de fe, que no sap estrenar
cap altra vida. Tampoc no sap que no sap viure.
És per això que espera el frec tranquil del déu-nit
per adormir-se.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

ABSÈNCIA

Aquell dibuix que tu vas fer i que tinc
penjat al pis de Barcelona
el groc estès damunt les ratlles de la taula
i el negre d’una xemeneia abstracta,
em duen la mirada fins al llum petit
de la casa abandonada
(com als contes)
sense tu, sense nosaltres a banda i banda
de la taula.
Des de la finestra veig
el reguer escampat d’una bombeta
damunt la taula desparada.

Hi vas deixar el llum encès per guardar-nos
el record a banda i banda de la vida.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties

NO SÉ

si la teva cara dibuixa rems o ales.
No vull que te’n vagis.
Et porto raïms i altres fruits que t’agraden
i tots els records ben plegats en paper de plata
i tots els contes i totes les paraules
que escoltava asseguda al travesser
de les potes de la taula.
I tot el que em rodola pel cap
i per les galtes, perquè no te’n vagis.
I te’n vas, sense cap vergonya
amb aquesta cara de morta
i em deixes sola.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

Eppur si muove:
L’ensinistrament eficaç de la paraula
manté les exigències de la Inquisició
i les eines de l’exorcisme sempre a punt
d’escapçar meticulosament el desordre
del teu ordre.

Aquí es tanca la porta sense fer fressa.
Aquí aprens l’ofici de callar,
aquí no hi ha finestres,
aquí la llum s’estavella com qui esqueixa
una magrana i escup pinyols de sang.

Volies alçar els braços i perbocar
l’espantaocells que duies arrapat a l’ànima:
estampar, fora terme, l’ombra vacil·lant d’una creu.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Hi ha paraules que em parlen i paraules
que em callen, n’hi ha que em criden, d’altres
em vénen sense cridar-les. Les coses
existeixen pel tacte del seu nom:
orient, vertigen, misteri.
I dic allò que faig:
escric, ensopego.
La quietud és murmuri:
sil·logisme, solstici, silenci.
Exploro la paraula:
pell, sexe, cor.
I callo.
Sento les paraules que em parlen soles:
batec, exili, res.
Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:
ràbia, pedra, foc.
O la simetria imperfecta dels secrets:
llamp, navalla, mort.

Clara Mir Maristany, La paraula des-habitada

Els vents entremailats,
les feixes de ponent,
la figuera estintolada
davant de casa,
i la mula que puja pel camí
amb la gropa lluent
i l’orgull de raça.

No podrien ser més bells
aquests flocs de neu
que cauen,
que tot s’ho empassen,
que ens alcen per damunt
la terra quieta,
blanca, de porcellana.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Entre el mar i la terra jo sentia, alhora,
el rosec de l’aigua i el toc de les esquelles
pasturant aquell estrany jardí de la infantesa.
Després, molta pressa
per créixer amb la corriola del temps,
per pujar l’aigua i la set, per revoltar-me,
per fer créixer l’herba i la tempesta,
per sentir com encara giren, abraçats, el mar
i la pedra.
En aquest pendent, tornaré a néixer?
Serà la mort un suau duet d’ones i esquelles?

Clara Mir, La paraula des-habitada

Estàvem convocats
a la badia encesa
de l’estiu.
Damunt l’arena, la barca jeia
bocaterrosa davall del tamarell.
La capgiràvem,
la menàvem a la mar petita
i buidàvem l’aigua de les ferides
amb un poal.
El ca també venia.
Abraçàvem per torns
el fons còsmic de les petxines,
el gep de mar
i el record deshabitat
de la infantesa. Després,
herois de postguerra,
tornàvem a l’ombra del tamarell
i, amb la nuesa desordenada del verb
i l’olor de tristesa adolescent,
desvestíem el temps i la innocència.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Li agraïm a la Clara Mir que ens hagi acompanyat en aquesta trobada de poesia de gran nivell, i esperem amb deler el seu darrer llibre, El Torn, que es publicarà en les pròximes setmanes.

Gràcies, Clara, sempre seràs benvinguda!

Fotografies d’Aureli Ruiz