“Perennia. Poesia epigràfica llatina” Conferència de Mònica Miró

0

El passat vint-i-u de juny, a dos quarts de vuit del vespre, Mònica Miró i Vinaixa va presentar el llibre Perennia. Poesia Epigràfica Llatina (Godall Edicions, 2015) en la sessió organitzada pel grup poètic Reversos, a l’Espai Vilaweb.

Va ser un honor i un goig per als membres d’aquest grup poder comptar amb la participació d’aquesta polifacètica i brillant dona de lletres, i volem agrair-li d’entrada que acceptés, sense dubtar-ho, la nostra invitació.

A l’inici de l’acte, Marta Teixidó va fer un esbós de la sòlida formació literària de la conferenciant i de l’ampli ventall d’activitats relacionades amb l’ensenyament i el món editorial que duu a terme*.

El llibre, del qual la Mònica és compiladora i traductora, està format per cinquanta epitafis llatins (seleccionats entre uns cinc mil) en edició bilingüe llatí-català. Editat per Godall, en el núm. 3 de la col·lecció Cadup, el març de 2015, compta, a hores d’ara, amb una segona edició en català (novembre de 2015) i una en castellà (maig de 2016).

La conferència de Miró va discórrer sobre els tòpics literaris poètics lligats a la vida, el temps i la mort en la tradició occidental, i ho va fer a partir de Perennia i d’altres poemes triats per ella. L’enfocament, doncs, va traspassar els límits de l’obra que es presentava, en un intent —va dir Miró— de fer de cada presentació d’aquest recull d’epitafis un acte nou, sense caure en automatismes fruit de la repetició —ja ronden la trentena, les presentacions de Perennia arreu de Catalunya.

Mònica Miró, entusiasta, rigorosa i empàtica, va mantenir l’atenció i l’interès del nombrós públic que s’havia encabit a la sala. Va acompanyar les explicacions amb citacions d’alguns dels epitafis de Perennia o d’altres dels poemes que havia seleccionat; i va facilitar-les amb el passi simultani d’una presentació de diapositives de PowerPoint, en la qual apareixien, intercalades en els textos, belles imatges amb restes arqueològiques de l’antic imperi romà.

Miró va comentar que havia volgut fer un llibre a l’abast de la majoria de lectors, i que, per tant, s’havia volgut allunyar explícitament de les servituds que comporten les edicions acadèmiques: havia obviat les notes a peu de pàgina o els annexos explicatius, i havia emprat un llenguatge bell al més transparent possible, sense cultismes ni artificis barroquitzants. També va comentar que els poemes dels epitafis els havia traduït en prosa poètica per evitar les expressions o girs forçats que hauria comportat una traducció en vers estricte.

Va afegir que havia procurat fer una selecció que fos una mostra representativa de la diversitat dels epitafis tant des d’un punt de vista formal com del contingut: temàtiques variades (vida, mort, temps, creences…), edat i sexe dels difunts diversos —fins i tot amb referències al món animal—, varietat en el tipus de composició mètrica i en la veu o persona dels textos, extensió, tòpics, provinença i cronologia dels epígrafs, etc. No volia un florilegi que aplegués textos esparsos sinó, ben al contrari, construir a través d’una tria selecta d’inscripcions funeràries llatines de caràcter poètic un discurs sobre la vida, el temps i la mort.

Acabada la seva exposició, alguns membres del grup poètic Reversos varen llegir epitafis de Perennia. Llavors, es va poder acabar de constatar (com ja s’havia fet durant les lectures per part de l’autora) que la traducció feta per la Mònica transmetia l’emotivitat pròpia de les situacions que s’hi descrivien i que el lèxic emprat resultava clar i suggeridor alhora, amb expressions plenes de bellesa i musicalitat.

Carpe diem 

Veniu, amics, gaudim del bon temps, mengem feliços, mentre ens duri la vida, tan petita. Amarats de Bacus, que sigui alegre la concòrdia. El mateix van fer tots aquests mentre visqueren: donaren, reberen, gaudiren, mentre hi eren. Imitem, doncs, també nosaltres, el temps dels avantpassats. Viu mentre estiguis viu, i en res no refusis prestar atenció a l’instint que un déu t’atorgà.

La bella Claudia

Viatger, el que et diré és ben poc. Atura’t i llegeix-ho fil per randa. Aquest és el sepulcre gens bell d’una dona bella. De nom, els seus pares li posaren Clàudia. Estimà el seu espòs amb tot el cor. Infantà dos fills; d’aquests, l’un, el deixa a la terra; l ‘altre, el té sota terra. Dona de conversa dolça i de caminar escaient. Tingué cura de la llar. Filà la llana. He dit. Vés-te’n.

Un jove de Roma

Nascut fa divuit anys he viscut tan bé com he pogut, estimat pel meu pare i per tots els meus amics. T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Lòl·lia Pròcula

Alegra’t del temps etern, i no lamentis el teu fat final: així és com la Fortuna havia decretat que passessis la vida; tots els mortals som presoners de la mateixa sort. Si té plaer la vida, si un nom honest  té fama, si hi ha alguna gràcia, o per la lloança s’obté la glòria màxima, tot això és amb tu. Qui, mentre et durava la vida, no desitjava amb tots els seus vots conèixer-te com a mare? A tu, la lira, a tu, la cítara t’han plorat amb veu admirable; a tu, tots els joves de la pàtria, plens de dolor, t’han plorat, i les llàgrimes mai no podran apaivagar aquest dol tan gran. Flors de porpra, transformades en llum bella, pintaran la teva tomba, i, la lletra resplendent de l’epitafi, ressaltant sobre la llosa blanca de marbre, dirà el teu nom.

Immortal com la terra

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra: aquesta cendra és terra, però si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

Origen i fi

Mira que de pressa es marceix allò que abans va florir; mira que de pressa cau allò que abans estava dempeus; en néixer morim. La fi penja de l’origen.

Un darrer prec

Viviu feliços i feu libacions als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.

Èucaris, una lliberta erudita

Ep, tu, que amb la mirada perduda esguardes els estatges de la mort, atura el pas i llegeix aquesta inscripció meva, que l’amor d’un pare dedicà a la seva filla allà on es colgarien les restes del seu cos. Vet aquí que, tan bon punt la tendra edat floria en les arts, i, en créixer el temps, feia enfilar la glòria, s’afanyà l’hora funesta del meu destí i per sempre més negà alè a la meva vida. Culta i instruïda ben bé de la mà de les muses, vaig tot just embellir amb el meu cor de dansa els jocs dels nobles, i vaig ser la primera a aparèixer davant el poble a l’escena grega. Ves per on, les parques hostils posaren les cendres del meu cos en aquesta tomba, amb un poema. L’afecte de la meva mestressa, la dedicació, l’amor, les lloances, la dignitat emmudeixen davant un cos cremat, i amb la mort callen. Jo, filla, he deixat plor al meu pare, i, nascuda després d’ell, l’he guanyat en el dia de la mort. Els meus catorze anys, els han engolit les tenebres de la casa eterna de Plutó. Et prego que, en anar-te’n, diguis que la terra em sigui lleu.

Fortuna fal·laç 

La Fortuna promet molt a molts, però no dóna a ningú. Viu al dia, a l’hora, perquè, de propi, res no hi ha.

Nuesa

Ara us adverteixo a vosaltres, els que sempre viviu avarament. Nu vas ser creat per la mare natura, i nu estaràs. Cap gràcia especial no s’atorga als morts.

Tot seguit, hi va haver un breu però interessant col·loqui en el qual Miró va parlar del procés d’elaboració del llibre i, molt especialment, de com havia dut a terme la selecció dels cinquanta epitafis poètics llatins. També va esmentar un possible segon llibre d’epitafis romans posats en paral·lel amb alguns dels poemes de l’Antologia de Spoon River de Lee Masters. Seguint les Vides paral·leles de Plutarc, es tractaria de construir unes Morts paral·leles.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’acte va acabar amb aplaudiments sincers i entusiastes cap a les paraules de la Mònica. Reversos li va manifestar el seu agraïment i la va obsequiar amb una orquídia de color púrpura.

«Gràcies, a casa meva les orquídies viuen molt bé» —va exclamar la Mònica abans de posar-se a escriure llargues dedicatòries del seu llibre al públic que feia cua perquè l’hi signés.

Gràcies a tu, Mònica! 

 

S’ofereix a continuació un esquema dels principals tòpics literaris a l’entorn de la vida, el temps i la mort que van ser objecte de comentari durant la sessió del propassat vint-i-u de juny: 

  • Tòpics de la vida

Instruccions d’ús per a l’existència, de la màxima popular als preceptes d’arrel filosòfica: el carpe diem o el colligo, virgo, rosas, la mesura o la daurada mitjania (aurea mediocritas; est modus in rebus; in medio stat virtus; contentus parvo), la recerca de la glòria i del renom, el menyspreu del món (de contemptu mundi; sic transit gloria mundi), vanitat de vanitats (vanitas vanitatum), etc.

  • Tòpics del temps

Temps real i temps idealitzat, de la mitificació del passat a les formulacions utòpiques del futur: el temps fugisser (tempus fugit), el temps devorador de les coses (tempus edax rerum), l’ubi sunt?, la brevetat de l’existència (ars longa, vita brevis), la fortuna i el destí (fortuna mutabilis; est fortuna sicut luna), la lloança del temps passat (laudatio temporis acti), les quatre Edats de la Humanitat (Saturnia tempora; aurea saecula), etc.

  • Tòpics de la mort

De l’assumpció resignada a l’establiment d’un imaginari més enllà: la cerca de la immortalitat (non omnis moriar; letum non omnia finit), el poder igualador de la mort (mors aequabilis; mors omnibus instat), la mort prematura (mors immatura), els tòpics de la consolació (consolatio), la lloança fúnebre (laudatio funebris; elogium), la baixada al món infernal (descensus in inferos), etc.

Catul, Poemes 5, 1-3

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i els rumors dels vells massa severs
considerem-los del valor d’un as.

Horaci, Odes 1, 11, 7-8 

Mentre parlem haurà fugit, envejós, el temps: aprofita el dia, confiant el mínim possible en el de demà.

Virgili, Bucòliques, 9, 51

Tot s’ho endú el temps, fins i tot l’esperit.

 * Mònica Miró Vinaixa (Barcelona, 1969) és llicenciada en Filologia Llatina i Filologia Francesa i màster en Història de les Religions. Ha estat professora a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment dirigeix treballs finals de grau i imparteix seminaris de cultura clàssica als Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, on col·labora des de fa vint anys. Editora i traductora, també és professora d’escriptura creativa (gèneres narratius i autobiogràfics) a l’Escola Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha publicat nombrosos estudis sobre llengua i cultura llatines, literatura francesa, antropologia de les religions i llengua i literatura catalanes.

De totes les tasques que fa, confessa que la que li agrada més és la docència.

Nota 1:

Marta Teixidó, seguint els models de Perennia, va compondre aquest epitafi pensant en la Mònica, però desitjant-li, això sí, una llarga vida. El llegí abans de cedir-li el torn de paraula per fer la seva intervenció:

«Dona sàvia, laboriosa i abnegada. Les muses sovint la van trobar treballant.
Excel·lí en les arts literàries i en el seu mestratge.
Estimà els seus amb tot el cor i fou estimada pels coetanis.
Tingué cura de la llar.
Mentre vivia, lluità heroicament contra la fugacitat del temps.
Perennia, obra seva, roman en el temps etern.
Ja callo. Escolteu fil per randa les paraules de la Mònica.»

Nota 2:

Els membres del grup Reversos volem també donar les gràcies a l’equip tècnic de què van poder gaudir en aquesta sessió, perquè, a més del fotògraf habitual, l’Aurelio Ruiz, vam comptar amb el suport del senyor Daniel Artero, que va enregistrar l’acte íntegrament en vídeo, i del fill de la Mònica, en Marcel Mohino, que va posar a punt l’ordinador que ens va permetre contemplar en pantalla la presentació de diapositives preparada per la conferenciant.

A banda de les fotografies de l’Aureli Ruiz també hi ha imatges fetes per Iolanda Miró Vinaixa i el Marcel Mohino Miró. 

Gràcies a tots.

Text: Marta Teixidó