Poesia de Fernando Pessoa a l’Espai VilaWeb

Llegir l’obra de Fernando Pessoa és una de les grans experiències vitals. Com a grup de poesia ens plau enormement dedicar un dels nostres actes literaris a Fernando Pessoa, ortònim, i heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis.

L’acte se celebrarà dimarts 21 d’abril a les 19.30h. Per a la vesprada poètica hem convidat al seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, un dels principals introductors del poeta portuguès a Catalunya, qui impartirà una conferència sobre la poesia de Fernando Pessoa.

En la segona part de l’acte es llegiran una selecció dels seus poemes.

Hi sou tots convidats a aquesta gran vetllada!

Recital de Mireia Calafell

El passat 24 d’abril vàrem tenir el plaer de rebre en l’espai VilaWeb a la Mireia Calafell, poeta i rapsoda, qui ens va oferir un magnífic recital enriquit amb nombrosos comentaris sobre la seva poesia: inicis, procés d’escriptura dels seus llibres, idees i fets a partir dels quals varen néixer alguns dels poemes, referents literaris, poetes a qui admira…

Una vetllada distesa, de gran categoria literària, que perdurarà durant molt de temps en la memòria dels qui vàrem assistir-hi.  La nostra convidada forma part dels grans valors de l’oralitat poètica del nostre país; disposa d’una gran capacitat per a comunicar les emocions de manera continguda, però alhora clara i contundent.

Calafell va dir una bona selecció de poemes dels seus llibres. L’acte es va dividir en tres parts; cada una corresponia a un dels llibres publicats: Poètiques del cos (2006), Costures (2010) i Tantes mudes (2014). Membres del grup vàrem recitar algun poema al final de cadascuna de les parts.

La pell

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’s en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un devorar-se amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se el llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

Mireia Calafell, Poètiques del cos

Dansa dels dits

L’abrivada dansa dels dits sobre el teclat
cus el vers que haurà d’estremir el seguici
de pigues que em desfilen per l’esquena
i al coll enceten l’apoteosi del tacte, buscant-te.
Escric com si amb les paraules fos possible
diluir-me en l’onada d’aquest plaer solitari
que moll sura entre les costes que ens separen
i esperen que, enmig de l’oceà, arribi l’abraçada.

Mireia Calafell, Costures 

Cartografies 

                                                        Només qui vola sap quan pesa un cos 

                                                        Clarice Lispector, A cidade sitiada 

Al cos hi tens traçats camins de cel,
volo amb els dits.
Des d’aquí dalt, cada piga és un llac,
Bec el desig.
Agafa el sol que es fa de nit,
mulla’m així.

Mireia Calafell, Costures

 

Coberteria

Es tractava d’anar posant les paraules al seu lloc
amb la mateixa paciència amb què la mare
desa al calaix de sempre els coberts quan ja són secs,
almenys dues vegades al dia des de fa tants anys.
Destriar la cullera de la sopa de la cullereta de les postres
o del cafè, les forquilles del mànec de fusta de les d’alumini
i per fi separar els ganivets i no tallar-se. Es tractava
d’establir un ordre més o menys coherent i respectar-lo,
sense tancar la possibilitat d’ encabir-hi l’atzar
com quan el pare deixa el morter on no esperaves
i continua havent-hi l’equilibri d’allò que és familiar.
Es tractava, només, de persistir en l’intent
de no rendir-se quan la quotidianitat es mostra hostil
i els finals, imprevisibles.

Mireia Calafell, Tantes mudes

Acàcia, piorna, coriandre

Si encara fos possible demanar als pares un desig
com any rere any en la intimitat de bufar espelmes,
diria si us plau porteu-me altra vegada a aquella tarda,
a aquell precís instant en què no vaig preguntar
el nom exacte de l’arbre, com dir flor malva
o el perfum d’una planta. Porteu-me altra vegada
a l’escenari on s’allunyaren acàcia, piorna, coriandre.

Són les paraules que tenim i broten les absències
que fan sovint de tot paisatge un lloc comú.

Mireia Calafell, Tantes mudes 

El nostre agraïment sincer i afectuós a la Mireia Calafell per aquesta extraordinària trobada amb el grup. Ha estat un plaer llegir-la i poder gaudir de la seva veu donant més vida, encara, als poemes.

Fotografies: Aureli Ruiz