Homenatge a Frederic Mistral

En el darrer acte d’enguany, celebrat el passat disset de desembre, el nostre grup de poesia ha volgut retre homenatge a la figura i a l’obra del gran poeta provençal, Frederic Mistral, de qui es commemora aquest any el centenari de la seva mort.

En Jaume Figueras i Trull, especialista en la cultura, la literatura i la llengua occitana va impartir la conferència: Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia. 

La xerrada ens va introduir en la vida de Mistral a través d’un recorregut biogràfic molt exhaustiu, i va destacar per l’excels anàlisi de la seva obra literària i de les influències i els vincles que s’establiren amb alguns escriptors dels Països Catalans.

Després de la conferència, vàrem fer un tast de la poesia d’en Mistral: llegírem alguns fragments de la seva obra cabdal: Mireia (els primers versos del Cant I, i Magalí del Cant III), així com del llibre Lou poèma dau Ròse.

EL MAS DELS LLEDONS

Cant una jove de Provença.
En les amors de sa jovença,
a través de la Crau, vers la mar, entre el blat,
del gran Homer infant d’escola,
jo vull seguir-la a ella sola,
ja que, donzella camperola,
son nom, enllà la Crau, no és gaire anomenat.

Enc que en son front només lluïa
la jovenesa, i no tenia
ni diadema d’or ni mantell de domàs,
jo vull que en glòria sia alçada
com una reina, i festejada
per nostra llengua menyspreada.
Cantar vull per vosaltres, pastors i gent de mas.

Déu de ma pàtria! Vós, que un dia
volguéreu nàixer en pastoria,
inflamau ma paraula, donau-me un fort alè!
Vós bé sabeu que entre verdures,
de sol i rou amb banyadures,
quan ja les figues són madures,
ve l’home, i la figuera va a desfruitar de ple.

Mes, sobre el fruit que a l’arbre arranca,
Vós heu posada qualque branca
on l’home afamegat no pugui alçar la mà;
bella tanyada primerenca,
plena de fruita vermellenca
d’una dolçor magdalenenca,
a on l’ocell de l’aire sa fam ve a apaivagar.

Prou jo la veig, a la branqueta,
i sa frescor me fa denteta!…
Prou que veig bellugar als oratjols novells
l’immortal fruit, com una gala!…
Bon Déu amic! Sobre de l’ala
de nostra llengua provençala,
feu que pugui abastar la branca dels ocells!

Mireia, Frederic Mistral
Cant I. Versió de Ma Antònia Salvà (1917)

LO MAS DEI FALABREGAS

Cante una chata de Provènça.
Dins leis amors de sa jovènça,
a travèrs de la Crau, vers la mar, dins lei blats,
umble escolan dau grand Omèra,
ieu la vòle seguir. Come èra
rèn qu’una chata de la tèrra,
enfòra de la Crau se n’es gaire parlat.

Emai son frònt non lusiguèsse
que de joinessa; emai n’aguèsse
ni diadèmas d’òr ni mantèu de Damàs,
vòle qu’en glòria fugue auçada
come una rèina, e careçada
pèr nòsta lenga provençala,
car cantam que pèr vautres, ò pastres e gènt dei mas!

Tu, Senhor Dieu de ma patria,
que nasquères dins la pastrilha,
enfuòca ma paraula e dona-me d’alen!
Lo sabes: entre la verdura,
au solèu em’ai banhaduras,
quand lei figas se fan maduras,
vèn l’òme alobatit desfruchar l’aubre en plen.

Mai sus l’aubre qu’eu espalanca,
Tu totjorn quilhes quauqua branca
onte l’òme abramat non pòsque aussar la man.
Bèla gitela promierenca
e redolènta e vierginenca,
bèla frucha magdalenenca
onte l’aucèu de l’èr se vèn levar la fam.

Ieu la vese, aquela branqueta,
e sa frescor me fai lingueta!
Ieu vese, ai ventolets, bolegar dins lo cèu
sa rama e sa frucha immortala…
Bèu Dieu, Dieu amic, sus leis alas
de nòsta lenga provençala,
fai que pòsque averar la branca deis aucèus!

Mirèlha, Frederic Mistral (1859) Cant I (grafia regularitzada)

 

EL DRAC

Una d’aquelles nits de calorada,
que fins vos ofegueu sota coberta,
se va aixecâ, i en camisa, a la lluna,
va sortî a prendre l fresc un poc a fòra.
La lluna en tot son ple se la mirava
petiteta, baixant a la ribera
a peu descalç, en lo profon silenci
de la natura immensa i dormidora,
deixant sentir lo ronc seguit del Rose.
En l’herba clarejaven les lluernes;
los rossinyols al lluny, a la perduda,
pel voltant responien-se amorosos;
i el xarroteig de l’aigua corredora
se sentia rialler. La minyoneta
a terra deixa caure sa camisa,
i dins del Rose, ardenta i perucosa,
poc a poquet se fica am mans creuades
sobre sos pits de verge que tremolen.
De fret a la primera esgarrifança
se queda un poc parada i sospirosa;
i llavors gira ls ulls, mig commoguda,
tot al voltant dins la negror llunyana,
on sempre s figurava qu’entre ls arbres
algú se l’espiava tota nua.

[ … ]

I s’enfonsava. Però al veure-s vestida,
fins al cos i més alt que la cintura,
pel mantell ufanós de la riuada,
pensa sols en lo goig de tot son esser
anegat i confós en lo gran Rose.
Sota sos peus l’arena era tant dolça!
Una humitat, una frescor tebiosa
d’un amorós encant la rodejava.
A ran de pell, a flor d’encarnadura,
infantilment, los cargolins de l’ona
li feien mil petons i pessigolles,
tot murmurant-li dolces parauletes
que li daven espasmes de platxeri.
Quan tot d’un cop, dins l’aigua bellugosa
i resplandent sota ls raigs de la lluna,
allà en el fons, extès sobre la molça
d’un jaç esmeragdí, qu’és que va veure?
Un jovenet hermós que li somreia.
Am los contorns d’un déu, blanc com l’evori,
onejava am les ones, i en sa mà fina
hi tenia una flor de jonc selvatge
que presentava a la nineta nua.
I de sa boca fina i tremolosa
sortien mots d’amor o de misteri
que s perdien dins l’aigua, incomprensibles.

Lou poèma dau Ròse (1897), Frederic Mistral
Cant VI, Versió de Josep Soler i Miquel (1897)

 

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Frederic Mistral

El proper dimecres, 17 de desembre, el grup de poesia Reversos vol retre homenatge a Frederic Mistral (Malhana, Provença, 1830 – 1914) amb motiu del centenari de la seva mort.

Frederic Mistral, escriptor cabdal de la renaixença de la llengua occitana al segle XIX,  rep el Premi Nobel de Literatura el 1904. Mistral és un dels pocs escriptors en una llengua sense estat a qui se li va concedir el Premi Nobel de Literatura ( I. B. Singer, de nacionalitat estatunidenca, rep el guardó en 1978 per la seva obra literària en jiddisch).

Ens plau especialment comptar en aquest acte amb en Jaume Figueras i Trull (Igualada, 1962), un dels màxims especialistes i divulgadors de la cultura, la llengua i la literatura occitana a Catalunya, que impartirà la conferència Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia.

Després de la conferència es llegiran alguns fragments del llibre Mirèio (Mireia), traduït per Maria-Antònia Salvà en 1917, entre d’altres lectures de l’obra de Mistral.

Hem rebut la col·laboració del Centre d’agermanament Occitano-Català (CAOC), entitat que té com a objectiu mostrar els estrets lligams que han existit entre Occitània i els Països Catalans, i a qui agraïm sincerament la seva tasca.

Hi sou tots convidats!