Amb veu i vot

El grup de poesia Reversos va celebrar el passat quatre de novembre un recital de poesia de compromís cívic amb la mirada fita en la consulta del 9N.

La poesia anomenada de realisme social, si els principis polítics o ideològics no li arrabassen la creativitat, la bellesa i l’emoció, com en la selecció que vàrem aplegar, és manté viva en la veu i en l’esperit d’alguns dels nostres poetes més estimats.

Us deixem una petita mostra dels poemes que es varen recitar i una de les peces musicals que ens va acompanyar. Teniu, també, una selecció d’imatges de l’acte.

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d’imatges
i caçador de mots, voldria dir-li:
—fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.
D’un a un els seus sons ara m’arriben
com alts fills de la nit, diamants de l’insomni:
fidelitat us serà demanada
i un cant rebel a tota defallença,
car no hi ha sal per guardar les paraules
sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada, Díptic

DE CÀNTIC EN EL TEMPLE                                                      

 A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.
” Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.
” Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1949)

DIVISA

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Joan Salvat-Papasseit, La gesta dels estels

 Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, L’àmbit de tots els àmbits

Fragment de: Novena elegia, Agustí Bartra (Ecce Homo)                                                              

Parla. Tu ets home.
Un déu tremola en l’aire.

Guiats pel Verb anem vers l’acte lluminós
que en la pau funda l’home en la futura pàtria.
Endevina i basteix! Tot el que és fragmentari
vol unir-se en més vida, i el si obagós tanca
son caos per formar el bategant hereu.
Penetra dins els cors com el cel que amanyaga
amb una gota clara la força d’un gran riu.
Gira el rostre i contempla l’Est de les grises hordes
i de la llum naixent! L’estiu és un tumult
que s’arramada vers l’estació de ferro.
Però greu és la joia, com la divina mar
amb el pit remorós de mites i arxipèlags…

La música no podia faltar en una vetllada de poesia de compromís. Aquí en teniu una mostra del que vàrem sentir:

“Balada a retalls és una cançó escrita l’any 1968, alternant versos propis amb fragments de poemes de Frédéric Mistral, el poeta provençal i premi Nobel de literatura, i de Josep Maria Folch i Torres. En aquells anys (en feia tan sols sis que existia la Cançó) el cantautor era vigilat, sotmès a censura, multat, detingut, prohibit, inclús desterrat. Fins als anys setanta la pressió del públic i les forces vives no els va donar una certa seguretat personal, tot i seguir sotmesos a la censura i la sospita prèvia. Aquesta cançó no la vaig poder cantar en públic durant anys.” Carles Fernández

Qui ens havia de dir que cinquanta anys més tard un poble es conjuraria per sortir al carrer a demanar col·lectivament la independència.

BALADA A RETALLS (COL·LAGE)

Canto amb vosaltres
i per vosaltres però sempre vaig sol.
I quan ens jutgen
tan sols em culpen a mi.

Potser som la rerassaga
d’un vell poble que se’n va,
i si el nostre cant s’apaga 
la nació s’acabarà.

D’una raça que rebrota
potser som els tanys primers.
Potser som la pàtria tota;
potser som sos davanters”.*

Visc amb vosaltres i per vosaltres,
però no en teniu prou.
Gireu l’esquena
a aquell que us prega ajut.

He sentit cantar al poeta
i he recollit el seu cant:
Poble que té ensenya alçada
esdevindrà triomfant”.**

Però tinc por tantes vegades
perquè em trobo sol cantant:
Tantes barreres alçades
són difícils i fan mal.

* Frédéric Mistral: “La Copa”. Trad. de Francesc Matheu.
** Josep Maria Folch i Torres: “D’un himne”.

He perdut mitja vida aprenent certes coses
que cap servei no em fan. Ara sé. Per això
calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,
on vaig exactament. He aprés moltes coses.
He aprés sobretot que vaig. Al dematí
em llavaré la cara i tancaré la porta
i tornaré al camí. Aleshores vosaltres
sereu als vostres llits amb les vostres mullers.
Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré
al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria.

Vicent Andrés Estellés, La clau que obri tots els panys

Hauré d’esperar més; hauré d’esperar més,
i llavors jo seré això només: espera.
No tot s’haurà resolt: arribaré, aleshores,
només a la frontera. A la frontera hi ha
prades, hi ha rierols, i hi ha infants: ho sé bé.
Però hi haurà, aleshores, els tràmits, les instàncies,
els papers, els segells, les preguntes —encara,
i més segles encara. Lluny, esvelta i daurada,
verda i alta, la vall. Els arbres de la Pàtria.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis