Recital “Amb Veu i Vot”

El proper dimarts 4 de novembre el grup Reversos celebrarà el recital de poesia cívica “Amb Veu i Vot”; un acte que vol reivindicar el dret d’expressió dels pobles de forma democràtica i pacífica.

Ho farem recordant l’esperit i les veus de poetes com Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Agustí Bartra, Maria Àngels Anglada, entre molts altres.

Direm poesia de compromís moral, polític, històric; bona poesia on l’art i la consciència cívica formen un tot indestriable.

Sou tots convidats a assistir-hi, i a llegir algun poema si us ve de gust!

“Res del món no és estrany a la poesia”  Maria Àngels Anglada

I és just i és bell que l’home sigui lliure, Maria Àngels Anglada, Díptic (1972)

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d’imatges
i caçador de mots, voldria dir-li:
—fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.
D’un a un els seus sons ara m’arriben
com alts fills de la nit, diamants de l’insomni:
fidelitat us serà demanada
i un cant rebel a tota defallença,
car no hi ha sal per guardar les paraules
sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

 Maria Àngels Anglada, Díptic (1972)

Hem triat per a la invitació una de les imatges que formen part de l’exposició “ArtVeuiVot”, actualment en el Museu d’Història de Catalunya, en la qual una vuitantena d’artistes i il·lustradors han donat una obra a favor del dret a decidir.

L’obra triada per a la nostra invitació és de l’artista barceloní Josep Pla-Narbona que reproduïm de forma completa a continuació:

Volem-votar-Pla-Narbona_ARAIMA20141007_0180_1Les imatges que formen part d’aquesta iniciativa poden circular lliurement i poden ser reproduïdes per qui ho desitgi en pro del dret de vot i d’expressió dels pobles. Amb tota seguretat, passat el temps, seran icones dels moments històrics que estem vivint.

 

Les “Sàtires” de Juvenal

El grup de poesia Reversos va iniciar el passat vint-i-u de novembre les sessions dedicades als poetes clàssics. Vàrem comptar per l’ocasió amb la participació del llatinista, escriptor i traductor Antoni Moll Camps en una vetllada sobre les Sàtires d’en Juvenal. 

 “Mens sana in corpore sano”, “Panem et circenses”, “Rara avis”, “Si natura negat, facit indignatio versum”, i així podríem continuar amb les citacions, tot i que en nombroses ocasions qui les diu desconeix que són versos de Juvenal.

La sàtira és un gènere literari a través del qual es desenvolupa la crítica virulenta de determinades actituds i comportaments humans fins a la seva paròdia i ridiculització, provocant en molts casos hilaritat. Es parteix de l’anècdota i s’arriba a la categoria. A partir dels vicis i de les accions corruptes dels personatges trets de la vida quotidiana, s’arriba al precepte general amb el qual s’hi contraposen les virtuts i el comportament que seria desitjable. Les Sàtires de Juvenal són un exemple molt reeixit sobre aquest propòsit. Trobem altres qualitats en el text: el seu valor històric i el mèrit literari i poètic. Però, tanmateix, el que més ens sorprèn és l’enorme vigència i la força que la seva obra manté en el nostre temps.

Altres versos de Juvenal que no ens deixen indiferents i que ens remeten necessàriament a temes centrals del nostre temps:

I qui vigila al vigilant?

La censura dóna la vènia als corbs i turmenta els coloms

Cal sacrificar la vida a la veritat

Als infants se’ls hi deu el més gran dels respectes

Cap dolent és feliç, però ho semblen tant, Dècim!

Ningú no es torna dolentíssim de cop

Quan es lloa l’honestedat de l’honest aquest es queda tant ample

I així podríem continuar llargament. Juvenal és un poeta més vigent que mai. Justament perquè és tan vigent es troba més amagat que mai. Hom cita els seus versos i pensa que són frases fetes. La seva lectura proporcionaria una visió molt més crítica i enriquida de la societat en què vivim. En Juvenal va ser enviat a morir a l’exili i es fàcil d’imaginar que avui seria enviat a la precarietat econòmica, que és l’exili contemporani. Pateix també l’exili dels lectors actuals. Massa aspre, massa crític.

El grup Reversos hem llegit fragments de la poesia satírica de Juvenal en llatí i en català i hem omplert l’Espai VilaWeb de literatura clàssica, crítica social, noblesa i sentit ètic. Perquè Juvenal ens parla ara com parlava als seus contemporanis: sense pèls a la llengua i repartint tots els calbots que considerava necessaris. I ho fa despullant-se i emocionant-nos.

Hem tingut, a més, el gran privilegi i l’honor de comptar amb la participació de n’Antoni Moll Camps. La seva saviesa, elegància i erudició entusiasta ens ha trasbalsat. Moll coneix els clàssics del dret i del revés i els explica d’una manera que és impossible no deixar-se fascinar. Sentir n’Antoni Moll parlar de Juvenal, Marcial o Horaci com si els acabés de deixar al bar de la cantonada i alhora ser capaç de recitar els seus versos i d’analitzar-los amb gràcia i encís és un gran luxe.

Li agraïm la seva valuosa aportació a l’acte dedicat a Juvenal i esperem rebre’l en properes trobades que el grup vol dedicar als clàssics.

Aquest són alguns dels fragments que es van llegir de les Sàtires de Juvenal:

“Entre nosaltres, la més venerada és la majestat de les riqueses, per més que l’abominable diner no habita encara en cap temple, i no hem bastit cap altar a les Monedes, com venerem la Pau, la Fidelitat, la Victòria, la Virtut i la Concòrdia, el temple de la qual crepita quan la cigonya visita el seu niu.”

Sàtires, Juvenal (Sàtira I, versicles 113-117) Fundació Bernat Metge (Traducció de Manuel Balasch).

“I aleshores deia Umbrici: “Com que a Roma ja no hi ha lloc per als oficis honestos ni cap recompensa per al treball, com que la meva hisenda avui és menor que ahir i demà disminuirà encara, he pres la decisió d’emigrar cap al lloc on Dèdal, fatigat, deixà les ales. Quan els cabells comencen tot just a emblanquinar-se’m, quan em trobo en la primera i encara vigorosa senectut; quan a Làquesi li resta encara molt fil per tòrcer i em tinc ferm sobre els meus peus, sense que calgui a la meva destra l’ajuda d’un bastó, abandonem la pàtria!”

Sàtires, Juvenal (Sàtira III, versicles 23-30) Fundació Bernat Metge (Traducció de Manuel Balasch).

“Aquí, en canvi, el luxe dels vestits supera les possibilitats. Sempre es va més enllà del que és suficient, i a vegades hem de recórrer a l’arca d’altri. El vici és general; aquí tots vivim en una ambiciosa pobresa. En una paraula, a Roma tot es compra.”

Sàtires, Juvenal (Sàtira III, versicles 180-183) Fundació Bernat Metge (Traducció de Manuel Balasch).

“A Roma molts malats moren d’insomni. L’enfermetat es produeix  per un menjar mal paït que roman a l’estómac i hi fa cremor. ¿És que hi ha cap habitació llogada que permeti el son? A la nostra ciutat només poden dormir els potentats. Heus aquí la causa principal de les malalties : el trànsit dels carruatges per les estretes  corbes  dels carrers i el xivarri  dels ramats detinguts, privarien de dormir Drus i els mateixos vedells marins.”

Sàtires, Juvenal (Sàtira III, versicles 234-239) Fundació Bernat Metge (Traducció de Manuel Balasch).

Ja fa temps —des que no tenim ningú a qui vendre el vot— ha perdut l’interès per la política, i aquest poble que concedia comandaments, feixos, legions, tot, ara deixa fer, i només cobeja amb avidesa dues coses: pa i jocs de circ.”

Sàtires, Juvenal (Sàtira X, versicles 78-81) Fundació Bernat Metge (Traducció de Manuel Balasch).

“Tant és més gran la set de fama que la de virtut! Si exclous el premi, ¿qui hi ha que abraci la virtut per ella mateixa? No obstant, la pàtria fou arruïnada per l’ambició  d’uns quants i per la cobejança d’una inscripció laudatòria fixada a les lloses que guarden les seves despulles, lloses que les rels inútils d’una figuera borda basten per a destruir, ja que aquest és el fat propi dels mateixos sepulcres.”

Sàtires, Juvenal (Sàtira X, versicles 141-147) Fundació Bernat Metge (Traducció de Manuel Balasch).  

“(…) demana de posseir un esperit sa dintre d’un cos sa. Demana un ànim vigorós que no s’aterroritzi de la mort i que posi la llargària de la vida com a l’últim dels dons de la natura; que pugui suportar qualsevol treball, que no sàpiga enfurir-se, que no desitgi res, i que cregui preferibles els treballs i les dures fatigues d’Hèrcules a l’amor, als festins i a les plomes de Sardanàpal. T’indico coses que tu mateix pots proporcionar-te. Ben cert: només un camí se t’obre per a una vida tranquil·la: és el de la virtut. Si som prudents, Fortuna, no tens pas cap poder; som nosaltres, som nosaltres que et fem deessa i et situem al cel.”

Sàtires, Juvenal (Sàtira X, versicles 356-366) Fundació Bernat Metge (Traducció de Manuel Balasch).

Així i tot, si algú em pregunta, li diré la mesura que és suficient a les riqueses: el que demanen la set, la fam i el fred; el que et fou suficient, Epicur, en els teus petits conreus, el que abans hi havia a la casa de Sòcrates; mai la natura no diu una cosa i la saviesa una altra. ¿Et sembla que t’encerclo entre exemples massa severs?

Sàtires, Juvenal (Sàtira XIV, versicles 315-323) Fundació Bernat Metge (Traducció de Manuel Balasch).

Text: Tomàs Maria Porta Calsina i Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Poesia satírica de Juvenal

El proper dimarts 21 d’octubre encetem les sessions dedicades als poetes clàssics amb una tertúlia literària sobre la Poesia satírica de Juvenal. Per això comptarem amb la participació especial de n’Antoni Moll Camps, poeta i llatinista (traductor de les Odes d’Horaci en versió versificada) que ens farà una xerrada sobre les Sàtires de Juvenal. Es llegiran fragments seleccionats de l’obra traduïda al català i també podrem escoltar-ne alguns en llatí. En la segona part de l’acte es diran poemes d’altres autors que han conreat la sàtira.

Hi sou tots convidats a assistir-hi i a participar en la lectura d’autors ben satírics!

“Estranyament”, de Manel Rodríguez-Castelló

El passat setze de setembre vàrem tenir l’honor de rebre a l’Espai VilaWeb el gran poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló. Li volem expressar des d’aquí el nostre més sincer agraïment per acceptar la invitació a compartir una vetllada poètica amb el grup, encara més coneixent que es desplaçà des de València, on hi resideix, per assistir a l’acte.

Les distàncies entre el Principat i el País Valencià sabem que poden ser, sovint, molt més grans que les merament físiques degut fonamentalment a certs prejudicis i al gran desconeixent que des d’aquí es té de la seva realitat.  Per escurçar aquestes distàncies, les que més ens allunyen, per atansar-nos a la poesia valenciana actual vàrem rebre un poeta que ha llaurat una obra d’altíssima qualitat, d’un elevat nivell d’exigència.

Després de fer la presentació del nostre convidat, el mateix Rodríguez-Castelló va parlar-nos de la seva darrera obra, Estranyament, guardonada amb el Premi Ausiàs-March en la darrera edició, el 2013. Us en deixem un extracte, de la xerrada.

SOBRE ESTRANYAMENT

“Amb aquest títol, configurat per una paraula que apareix amb una certa insistència en la meua poesia des de fa anys, jugava amb una deliberada ambigüitat, si no en el fons, en el sentit, almenys en la categoria lèxica del mot: adverbi o nom. Tant se val, tot i que quan el pronuncie n’accentue la darrera síl·laba, en faig substància, i potser és millor així. Però un títol, de vegades, només és un suggeriment, o un subratllat, una manera significativa d’identificar un treball ordenat, tancat en les pàgines d’un llibre (i sempre obert a les múltiples recreacions que en faran els lectors). En el cas que ens ocupa, Estranyament té a veure, em sembla, amb una determinada manera d’entendre l’art verbal, la poesia, en tant que procés a través del qual arribem a la formalització d’una realitat que en ser dita deixa de pertànyer-nos, paradoxalment, i ens produeix una sensació que és alhora de reconeixement d’haver tocat una mica l’indicible i de profunda estranyesa. La cosa, perduda ja fa anys una certa ingenuïtat, es relaciona amb la consciència que el poeta té dels límits del material amb què treballa i el deler constant de traspassar-los. A diferència d’altres construccions verbals, la poesia no obri més que interrogants formalment implacables, estranyeses. El poeta hi viu sempre, és un estranger o fugitiu constant de les paraules, un habitant de les fronteres, d’un enlloc inabastable.”

“Així, sospite que el títol que he posat a aquest resum de vuit anys de poemes (amb moltes pauses, o en allaus, de diverses maneres) diu ben poc sobre el contingut concret dels treballs: un cartell mig esborrat en una cruïlla de camins. Farà bé, doncs, el lector de seguir-los amb tota la llibertat de què siga capaç, empès per l’atzar. Com en d’altres treballs anteriors, la majoria, Estranyament és un material d’al·luvió, el lent sediment que ha deixat sobre el paper el riu de la vida. I com ell, dispers, però presentat en cinc camps acotats: Veus en un túnel, Suite per a Andrea, Punts de fuga, Els dies futurs i Seqüència d’Angus. De vegades els poemes s’han poblat de veus distintes a la pròpia i hem jugat a les màscares que millor ens representaven; d’altres adquireixen la forma del diàleg serè amb gent de carn i os que m’és més propera, s’endinsen en el quietisme ucrònic del monòleg o expressen torrencialment un cert estupor i esperança col·lectius. Però no val la pena intentar explicar allò que no haja estat capaç de dir amb els poemes. Malament rai, doncs, si carregués massa les tintes pels cantons interpretatius, de manera que l’únic que puc desitjar és que cadascú en faça la millor lectura i que en algun moment puga sentir el trasbals i l’emoció a què hauria de convidar tota poesia digna del seu nom.”

Manel Rodríguez-Castelló

A continuació, membres del grup Reversos i el mateix autor, vàrem dir una selecció de poemes del llibre Estranyament. Recuperàrem, també, per a la seva lectura, alguns poemes de l’obra Lletra per a un àlbum, Premi Maria-Mercè Marçal el 2005.

Verema de llum

Viatja la flama que corfon
el silenci del glaç.

La tardor s’embosca al cos
mentre la mirada busca en les clarianes del record
la pluja de la paraula
que fa verema de la llum dels seus ulls,
aquells noms
que voldries tenir a mà
en el cistell de coses que cada minut encén
i apaga.

Preguntes
a l’entranya d’una pedra
que un dia vas llançar a camp obert
o feies botar sobre aigües netes.

Tants anys de camí
acoblant-te a les seues vores, nits, misteris,
vinyes de llum, casals d’alegria,
tants cicles escrivint una cançó damunt l’arena del temps
que les ones esborren.

I ara palpes
amb rígides mans
cada racó de fred de l’estança.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

Nit i dia

L’arbre caigut del sentit em barra el pas
per un camí que ignora els nords.
El sortege a les palpentes
amb l’anhel de claredat
de les primeres hores
que empenyen el desig de ser més dia.

Però ve la nit
i el muricec del pensament
esquinça el seu vestit de seda negra
en estalactites de silenci.

Un cansament tramunta
carenes de segles.

Llisca la matinada per badalls de llum incerta.

Vindrà l’alosa de l’alba
pel mar blanc de l’oblidança
i em besarà
a pleret els llavis.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

En la darrera part de l’acte vàrem encetar un col·loqui amb l’autor precedit d’una pausa musical en la qual  el poema “Cançó de l’alba”, del llibre Lletra per a un àlbum, prenia tota la força en la veu de n’Hugo Mas (vídeo de la seva actuació a l’Horiginal, el 2009).

No vulgues saber

Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament  brostarien
entre els poemes.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

         

Del fang i de l’oblit

Escoltem el corrent incert dels mots
abismant-se en silencis,
des de dalt d’un pont veiem
el riu del temps
arrossegant cantals d’ecos i d’ombres,
sentim la llum que declina
per la finestra,
lluny de totes les coses,
pujats al ritme de l’onada
davant l’espill mudable
de la mar i de les hores,
i com aus de pas anem
solcant l’ingràvid aire
d’unes paraules.

Ens van pastar
del mateix fang de l’oblit
que alçava la barraca
i contra ell ens rebel·lem
confusos sempre.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

La nostra vetllada poètica la vàrem cloure, com ja és costum, amb un bon àpat a l’Havana tot celebrant que la poesia té grans autors arreu dels Països Catalans i que els lligams entre ells poden ser estrets i entranyables. Moltes gràcies, Manel!

Fotografies d’Aureli Ruiz