Presentació del llibre “Estats del Metall” de Sílvia Armangué

Estats del metall, guardonat amb premi de poesia en el V Certamen Paraules a Icària, va ser presentat el passat 15 d’octubre a l’espai Vilaweb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Comptaren per l’ocasió amb la presència de l’autora Sílvia Armangué i l’escriptora Mercè Bagaria.

Podeu fer un tast d’alguns dels moments de l’acte en imatges i d’una tria dels mots més intensos de la xerrada de la Mercè Bagaria.

 “Des del primer vers al darrer, produeix l’efecte de reconeixement de sensacions viscudes de què us parlava fa un moment. A Estats del metall hi trobem, reiteradament, imatges amb les quals ens podem identificar, imatges que «es nuen amb els sentiments, com ho feien les arrels dels lliris» i que ens porten a una reflexió íntima i profunda.”

 

Es nuen les arrels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.

T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca…!

T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;

T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;

i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;

Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les arrels dels lliris
sota l’aigua.

“Hi sovintegen, ja ho veureu, els espais closos, els llocs secrets, els refugis protectors com ara la casa, les estances,la capsa dels tresors, la capseta de música, les cabanes enmig del bosc, els nius, el sotabosc, la cripta sota el riu, el taüt petit o la pròpia pell… que representen la consciència de saber que allò que anomenem sentiments necessita un embolcall, un cos, un lloc on residir, una mena de trampa que ens preserva de vés a saber quin absurd perill i, alhora, ens limita la llibertat, la llibertat que impregna la natura, una natura viva, de vegades excelsa, benèvola, de vegades hostil, fins i tot, abismal. Una natura per on l’aigua discorre incessant o s’hi estanca: riu, font, doll, gorg, aiguamoll, sèquia, resclosa…, l’aigua com a imatge del pas del temps, del camí de la vida.”

“Sí, el regne dels Estats del metall és el de la metàfora. No en tingueu cap dubte.  Per això el jo poètic ens diu «vull ser cos de colom sobre el marbre: ales esteses, rosegades d’aigua i melangia, la carcassa delicada que en tocar-se es torna pols». Per això el jo poètic ens diu «sóc la mare pit-roig que ha trobat el niu arrasat, els petits absents», que «voldria fer grinyol de guineu trista». I ens diu, també, que «si un dia qualsevol de la meva solitud em tanqués en una tomba portàtil, i es morissin la meva pell i els meus colors, i un altre dia tornés a reviure en un cos d’esplèndida estructura volàtil navegant d’aire i de lluna…».

És aquí on us recordo aquella declaració de creences literàries del preàmbul (la ficció no existeix i l’autor s’identifica amb les seves criatures). I la Sílvia, biòloga de formació, extreu de la natura, que tan bé coneix, les imatges per transmetre allò que sent. I què fa amb elles? Les metamorfosa. Tal com Kafka convertia l’home en escarabat, la Sílvia converteix els éssers innocents de la seva natura feréstega en protagonistes de realitats universals «branques seques foradades d’insectes blancs xacrats pel turment d’haver de créixer»; «batega, cor de corb, batega fort, teva és la terra i la balma, meu és el marbre que es trenca. Saps, el temps transforma tot això en sorra…». És la metamorfosi de la innocència en la saviesa, construïda a base de temps i de dolor. Així el jo poètic identificat amb l’autora, ens diu que ningú pot viure una vida que no és seva; que no hi ha permanència ni del mal, ni de l’amor; que no és possible anar enrere; que no és pot tenir tot; que el temps és curt; que no hi ha certeses absolutes.”

“En aquest periple, pels Estats del metall l’autora no s’està de fer-nos partícips de les seves dèries. Convertida en una Sílvia-Ariadna ens guia pel laberint on habita el seu monstre particular, aquest que tant s’assembla als nostres, i ens mostra un viarany tímid per arribar a un estat, no del metall, sinó de consciència, similar a la pau, a la harmonia, a la serenitat, no sé quin seria el terme més correcte. Ella l’anomena rendició. Tal vegada perquè la vida està supeditada a la mort. Però ens enganya i s’enganya, perquè fins i tot en aquesta rendició hi ha supervivència, hi ha l’instint natural de la vida de no aturar el seu pas ni tan sols davant la mort ni l’oblit.”

“Per acabar, m’ha semblat que aquest poema resumia molt bé l’esperit de tot el recull.”

 

Els àngels no volen saber

gran cosa de nosaltres

i ja no recordo

què va fer que et volgués tant;

però el meu temps no és llarg, saps:

vaig prendre l’aroma,

sí, i vaig desertar.

Cava fons, terra dura,

posa un taüt petit amb el meu nom.

Tantes barques travades als esculls.

No podem volar massa amunt;

batega, cor de corb, batega fort,

teva és la terra i la balma,

i meu és el marbre que es trenca.

Saps, el temps transforma tot això

en sorra, i jo oblido molt de pressa.

Andròmines de colors sobre l’armari,

ales negres s’abaten sobre meu, i m’adormo

amb la teva veu clavada; quan sigui de dia,

ja no recordaré el teu nom.

Sobreviuré, però no indemne;

així és, així és;

més enllà del què puc dir.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Mercè Bagaria, Empar Sáez

 

Presentació del llibre “Estats del metall” de Sílvia Armangué

 

El proper dimarts, 15 d’octubre, a la sala Vilaweb es farà l’acte de presentació del llibre Estats del metall, de Sílvia Armangué, guardonat amb el Premi de poesia V Certament Paraules a Icària.

 Hi intervindran l’autora i l’escriptora Mercè Bagaria.

 

“Pàgina a pàgina, els poemes giren al voltant d’una percepció: el canvi continuat que sacseja la vida. He sabut que no hi ha permanència, / ni del mal ni de l’amor / hi ha tan sols el vent del canvi.

(…) L’autora es pregunta si viure no és altra cosa que el dolor de cercar la pau i no poder trobar-la o bé si és gaudir de les petites flors que, malgrat tot, en un moment o altre, creixen a les fissures dels tèrbols esvorancs i Tornar a casa amb els falciots. / Per guarir el mal / de pell endins.”

 Fragment de la contraportada del llibre Estats del metall.

 

Recordant Maria-Mercè Marçal


El passat 17 de setembre el grup de poesia Reversos vàrem dedicar la sessió al record de la poeta d’Ibars d’Urgell, Maria-Mercè Marçal.

L’acte es va iniciar amb la lectura del poema que inaugura el seu primer llibre, Cau de llunes, en què assumeix la triple condició que la du a la triple rebel·lia.

 

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

 

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

 

Vàrem fer un breu recorregut per la vida i l’obra de la poeta, mentre anaven passant imatges fotogràfiques dels moments més significatius de la seva història personal. La poesia de la Maria-Mercè Marçal està estretament lligada a la seva biografia i per això vam analitzar els elements més significatius de la mateixa: la condició de dona, la maternitat, la temàtica eròtico-amorosa, l’homosexualitat, la mort.



Assenyalàrem la gran importància de l’obra marçaliana dins de la literatura catalana,   cabdal no només per la gran riquesa expressiva i tècnica, sinó també per l’originalitat a l’hora d’afirmar la seva identitat, sobretot la de dona. L’obra de la Marçal cerca un jo literari femení, uns camins propis en el camp poètic mai abans fressats amb aquesta intensitat per cap altre poeta.



Vàrem dir diversos poemes de l’autora que abastaren la pràctica totalitat dels seus llibres de poesia: Drap de la pols…, Company, mosseguem la vida, Si volies mores, Com un secret d’aigua verda, Aquest mirall em diu que sóc ben sola, Cel negre,  Vuit de març, Vels de ceba o la dansa secreta, Amic, et citaré al cor d’una petxina, Avui tancaria el llangardaix en una gàbia, M’endinso amb l’heura per el forat del pany, Saps m’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul...i d’altres.

 

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul

—dues meitats bessones desaparionades—.

La meva llengua com un caragol silent

ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

 

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,

i un bri d’esglai al cap de les antenes,

m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,

cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

 

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.

Un camí-laberint de saliva brillant

lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

 

El paisatge divers de la bola del món

és el teu cos, avui, ofert, com un deliri

de terra, al meu deler de boca viatgera.

 

Maria-Mercè Marçal, Sal oberta



Durant la sessió escoltàrem dos poemes musicats i interpretats per na Sílvia Perez Cruz (Covava l’ou de la mort blanca) i en Miguel Poveda (Cançó del bes sense port).



A poc a poc, a mesura que anàvem recitant, l’aire de la sala s’anava impregnant de la bellesa dels mots, de la música, la sensualitat i la rebel·lia de la poeta.

El nostre grup, en aquest acte, va recordar la seva singularitat creadora i en va destacar que introduí una tradició femenina que perviu en les generacions posteriors.

Text: Mireia Claramunt
Fotografies: Josep Vila, Xavier Sierra, Empar Sáez