Arxiu de la categoria: Mohammad Bitari

Poesia de Mohammad Bitari

0
Publicat el 30 de juny de 2017

El proppassat 27 de juny vàrem rebre a en Mohammad Bitari a l’espai VilaWeb. El nostre convidat, a banda de les múltiples activitats que ha desenvolupat i les experiències que ha viscut, va ser amb nosaltres per la qualitat de la seva poesia.

En Bitari va ser un dels poetes convidats a la Ràtzia del Festival de poesia Elixir, a Terrassa, on el vaig descobrir, ara tot just fa un any. Vaig sentir com recitava, posteriorment l’hem llegida, la seva poesia, i ara la volem compartir, així com alguns aspectes de la conversa que vàrem tenir amb ell.

Mohammad Bitari és escriptor i periodista. Neix al camp de refugiats palestins del Yarmouk, al sud de Damasc, a Siria. Estudia Filologia Hispànica i alguns cursos de dramatúrgia a la Universitat de Damasc. Havia treballat en la docència, era director d’un institut de Damasc, també havia sigut gerent d’un teatre al Líban. Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans en la publicació libanesa As-Safir, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del  règim totalitari. El 2013 aconsegueix l’asil polític a Espanya, i actualment viu a Sabadell. Ha treballat a l’Escola d’Idiomes moderns a la Universitat de Barcelona. Està cursant el Grau d’Estudis Àrabs i Hebreus a la Universitat de Barcelona i treballa com a intèrpret i traductor de l’àrab estàndard i dialectes regionals al servei d’Atenció a Immigrants i Refugiats de l’Ajuntament de Barcelona. Combina aquestes activitats amb l’escriptura, la docència i la participació en diversos projectes culturals.

Sobre la seva poesia: un sentiment d’enyorança s’infiltra pertot, un enyor de l’enfora, de la terra deixada enrere, i de l’endins, de la identitat extraviada; hi ha un exili de si mateix que ens mostra l’estranyesa vulnerable davant de la pàtria llunyana, la desesperança, la violència perpetrada, la manca de llibertats. En la poesia d’en Mohammad Bitari ressonen les convulsions humanes que ha patit i estan patint els seus congèneres, la memòria i les ferides històriques, sense ni un bri de sentimentalisme, tan nefast en poesia. Però, tanmateix, en Bitari va molt més enllà; es procura de rellevància artística i literària, de creació profunda i espiritual que ens commociona fins al moll de l’os i que m’ha dut a rememorar la poesia immortal de Mahmud Darwish.

El vespre començà a caure, estengué la primera calma vers l’angle oriental,
i una veu modulada sorgí de les profunditats de l’invisible:
¿Per què, teula?
¿Per què has deixat que les flors creixeren
per a afaiçonar aquest vespre?

Fragment del poema ¿Per què, teula?, Mohammad Bitari

Muha digué al passant: “¡Trenquem el vidre com l’aigua!”
El passant digué: “Sóc la vostra inexistència”
Digueren: “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Sóc el vostre món”
Digueren. “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Pensar les coses em destrossa”
Digueren: “El teu pensament és part nostra”
Digué: “El temps s’exhaurí en començar”

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Déu, tan sols ell és el mort.
Morí sol amb el seu fracàs, mentre uns infants
d’aigua embellien el cel d’uns pobles ocupats
per la tardor; i quan Déu exhalà
el seu darrer sospir, morírem també nosaltres.

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Els seus petits cors esclafats
s’assemblen al meu,
continuen en vida.
Algunes ploren en cofurnes
sota una llum esmorteïda.
Apleguen el plor,
li reciten l’eixarm de seda i resistència:
“¡Llàgrimes, feu-vos llet!,
i si no, ¡aneu-vos-en!”
¡I les llàgrimes brollen tal com demanen!
Un altre dia més de vida per a infants que mamen.

Fragment del poema Refugiades, Mahammad Bitari

¡Ei, Dòmina del cel!:
Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,
i el nostre enyor té arrels d’arbre, antigues,
com embull de núvols tremolegen
sobre el verdet del ciment.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

Perquè t’estimem, enclous tots el qui hem estimat,
tu, furtadora.
¿Com ho farem,
per a arrencar-te del nostre cor
i escampar les flors de la teva cremadissa?

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

¡Ei, tu, la que es dessagna!
si fas un pas cap a la dreta, et mataré;
si fas un pas cap a l’esquerra, et mataré.
Si les flors de la teva nau es vinclen amb arrogància,
congriaré un exèrcit de formigues
que t’anul·larà els records.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

I les despulles, aquelles,
cercaran els seus amos,
plenes d’enyor,
com si foren un riu
que sap de la trobada inevitable
entre les dues ribes.

Fragment del poema Despulles, Mohammad Bitari

Uns nens hi grimpen,
com si amb les núvols hagueren quedat,
però cauen…
¡Cauen!,
un rere l’altre,
perquè el Senyor és la nostra darrera mentida,
perquè els generals
han tocat la trompeta de l’àngel de la mort
i han proclamat la guerra santa.

Fragment del poema Tu, jo i la guerra, Mohammad Bitari

Molt agraïts, Mohammad, pels coneixements que vas compartir amb nosaltres sobre la poesia àrab, per la teva poesia, i per l’emoció compartida!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Mohammad Bitari

0
Publicat el 18 de juny de 2017

El proper dimarts 27 de juny tindrem el plaer de conversar amb el poeta i periodista palestí-sirià Mohammad Bitari. Serà a l’espai VilaWeb, a les 7 del vespre.

Parlarem amb el nostre convidat sobre poesia, teatre, música, projectes literaris, i òbviament del conflicte sirià.  Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del règim totalitari.  Es va veure obligat a fugir i a demanar asil polític a Espanya el 2013.

Direm la poesia de Mohammad Bitari en català, traduïda per Margarida Castells Criballés, i ell la recitarà en àrab.

(…)
¿Saps que sóc un nen?
I tanmateix, respiro el món
mitjançant la pipa de l’avi,
i, mentre em transporta el fum,
puc saltar,
així, d’un bot,
entre llum i llum.

Tan sols si mires al mirall
em veuràs eixir dels reflexos del teu rostre amb dolor
i ornaments calcinats de glaç bajà.

Sóc un nen,
i sé com moren els nens, ofegats,
quan la guerra els colpeja els gots
i el país fuig esparverat
de les noies que encenen el ble de l’últim desig.

Fragment del poema Tu, jo, i la guerra (Mohammad Bitari)

Hi sereu tots benvinguts!