Conversa amb Josep-Ramon Bach

El passat 31 de gener vàrem gaudir de la trobada amb en Josep-Ramon Bach a l’espai VilaWeb. Entaulàrem una conversa amb l’autor, a qui considerem un dels escriptors més interessants del panorama literari català.

Ens plau contribuir, des del nostre espai, a donar visibilitat als poetes de llarga trajectòria vital i literària, tot llegint-los bé i coneixent-los millor.

La seva obra és extensa, comprèn poesia, narrativa breu i teatre, i ha merescut nombrosos premis literaris. No fem, però, en aquesta ocasió, una relació bibliogràfica de l’autor; la trobareu fàcilment en altres pàgines de la xarxa (Josep-Ramon Bach, Viquipèdia)

Introduïm el nostre poeta convidat amb uns breus apunts sobre el que ens ha transmès la lectura d’una bona colla dels seus llibres.

En els seus escrits hi ha una amalgama feta d’amor profund pels seus congèneres, als quals s’hi atansa amb una curiositat infinita, així s’entén que la temática i la forma de la seva obra sigui molt variada; crea i recrea nombroses veus de civilitzacions llunyanes, diverses; en trobem de ficció, i reals. L’autor busca arreu, de forma intuïtiva, enmig dels artificis del nostre món, i prova d’apropiar-se’n, de conquerir les vivències més diàfanes, veraces i autèntiques.

En la majoria de llibres d’en Bach és fàcil percebre una gran tendresa, en altres s’hi pot entreveure aquesta tendror, bo i que moltes vegades la trobem recoberta per una esplendorosa closca d’ironia i mordacitat, també d’una bona dosi de sentit de l’humor. 

De la mateixa manera, quan llegim la seva obra és ben palesa l’estimació immensa que sent per la literatura, per l’art (les arts plàstiques), per la poesia, la música, el teatre de l’absurd i existencialista (“Tot esperant Godot” és l’obra que més l’ha impressionat); és del tot clar que se sent fascinat pel gran misteri de la creació artística.

Una altra característica de l’autor és la seva creativitat; ens sorprèn amb una idea nova, creació renovada en cada llibre. Segueix fidel un compromís amb si mateix que el fa avançar per camins no fressats, amb laboriositat, tenacitat i honestedat.

És un escriptor que experimenta, que vol anar més enllà, un investigador intuïtiu en literatura. En Josep-Ramon té, des dels inicis, una veu pròpia molt potent, però tanmateix gaudeix del nou vestit amb què se’ns presenta en cada llibre, això sí, estima la brevetat i encomana als lectors l’estat de fascinació amb què ell observa el món, la vida.

Empar Sáez

En Josep-Ramon Bach va començar explicant el seu vintàleg per escrire poesia. Us el transcrivim tot seguit:

La poesia és la llibertat del futur perdurable

1. Desterrar per sempre més les evidències.
2. Subvertir en tot moment el llenguatge lògic.
3. Abraçar la fe de la síntesi.
4. Ser capaç d’imaginar a partir del desordre.
5. No defugir el compromís amb el destí.
6. Acceptar la sorpresa com un fet inherent a la pròpia manera d’entendre la vida.
7. Saber mantenir-se a una distància prudencial de la literatura i el pensament.
8. Destapar l’imperceptible.
9. Donar-se impuls amb la llengua comuna.
10. Defugir els efectes calculats i les obeïdes raons.
11. Desconèixer els propis límits.
12. Deixar-se portar sempre per l’instint.
13. Convocar l’atzar i ser-li deutor.
14. Entendre que l’ambigüitat multiplica la lectura.
15. Saber que el poema conjura el sentiment i la raó.
16. Adonar-se que el líric i el dramàtic són dos registres d’una mateixa veu.
17. Constatar que la llunyania ha mort.
18. Sentir que la poesia és l’expressió única d’una vida sola. I que el seu temps és el futur.
19. Viure apassionadament i escriure amb desmesura.
20. Estimar la pròpia obra.

Vàrem continuar conversant sobre el mite personal de Kosambi que apareix per primer cop en L’ocell imperfecte (1996) (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), dels llibres de versions lliures de poesia de poetes d’altres civilitzacions, com Viatge al cor de Li Bo (1997) en què recrea el gran clàssic xinès del segle VIII i Versions profanes (2010). Paràrem de Secreta Dàlia, Premi Vicent Andrés de Poesia 2015 i de Caïm, Premi Crítica Serra d’Or 2016 i de dos llibres de poesia ben especials: L’enunciat i En abstracte (publicats a labreu edicions el 2011 i 2016). En Bach també ens va parlar d’algunes de les seves obres de teatre, de pintura (d’en Joan Miró, entre altres; l’autor reconeix que ha tingut en la seva pintura una font d’inspiració molt important ), dels llibres de narrativa breu… i finalment va llegir alguns fragments de narrativa i poemes. Nosaltres vàrem continuar amb la lectura de poemes de Josep-Ramon Bach; us en transcrivim alguns d’ells.

Monografia

Home de fang
que claves instants
amb agulles de pluja,
¿quin perfil del sol
et negarà l’origen?

Home de calç
que adores la lluna
amb les ombres del món,
¿quina llum d’arrels
bastirà el teu somni?

Home de sal
que capgires l’arena
amb les paraules del vent,
¿quina amarga set
abrusarà el teu dubte?

Josep-Ramon Bach, Trànsfuga de la llum (Edicions del Mall, 1985)

Fantasmes

Han cremat els rostolls
del meu paisatge.

L’escena ara és buida.

Invisibles, passen
sota la pancarta de meta
tots els personatges
d’aquesta infantesa muda.

Han arribat tard
a la cita de la memòria,
però un cop a casa
volen donar testimoni
d’una època de la vida.

Agafats de la mà,
dansant al ritme
frenètic dels timbals,
els fantasmes
se’n van a dormir
al rebost dels miracles.

Josep-Ramon Bach, El laberint de Filomena (Edicions Proa, 2010) (Premi a Rosa Leveroni, 2009)

(Versions de l’il·luminat Basavanna, s XII)

Shiva, tu no tens pietat!
Tu no tens misericòrdia!

Per què em vas fer fora
de l’altre món
i em vas fer néixer
en aquest tan insensible?

Oh Senyor dels Tres Rius,
escolta’m, no tindries pas
un arbust tendre o una flor
feta a la meva mida?

Josep-Ramon Bach, Versions profanes (Pagès editors, 2010)

28
Alguns déus han somiat que escrivien poemes.

47
Un bon poema és com una petjada en el fang que el temps ha de convertir en pedra.

114
Aquest poema sobre el vent està brodat amb fil d’or a la sella d’un cavall àrab.

126
Van fer la dissecció del cor d’un poeta i, a dins, hi van trobar un nedador solitari que travessava el món.

129
Aquest poema s’ha reproduït per generació espontània. I ara creix en milers de cors sensibles.

186
A Roma, el meu poeta es va quedar adormit en braços de La Pietat de Miquel Àngel.

210
Per anar pel món cal portar la Pedra de Rosetta al cor.

273
Un conegut poeta robava la bellesa als rics per donar-la als pobres.

337
Tots els poemes haurien de ser la premonició d’un miracle.

343
Si algú vol definir el poema, el destruirà.

426
Un poema és un desig atrapat en una gota d’ambre.

438
La vida és un error de l’univers, tal vegada una estranya malaltia de les pedres.

523
El pitjor enemic de molts poetes és la poesia.

561
La larva que ahir era cuc i demà serà papallona és una definició exacta del procés creatiu.

604
El poeta sempre és un estrany en el propi país.

Josep-Ramon Bach, L’enunciat (labreu edicions, 2010)

DIONEA

APUNT AL NATURAL SOBRE PAPER PAUTAT
D’UN QUADERN DE CAMP

Fulles aplatades i dobles
de frontissa tensa
i dentadura sana
que, en sentir el fregadís
d’un cos estrany,
tanqueu el cancell dels morts
amb un bes etern.

Oh planta
d’ennuegades arrels
que la fam t’ha acuitat
a imitar els botxins.
¿Quina humana ferotgia
ha empeltat en el teu cos
el deliri de la sang?

Josep-Ramon Bach, Caïm (Tres i Quatre, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

BALANCES

PINTURA AL FRESC
SOBRE PARET MESTRA

Tristesa de viure
sota el cop d’una fona.

Diana mòbil
que la mort sempre encerta.

Temor de ser carn tova
a mans de fera.

Veus que s’escapen
de la rapsòdia humana

i clamen serenes
per un món en concert.

Braços que gronxen
els cossos més dèbils.

Ulls que il·luminen
en temps de foscor.

Josep-Ramon Bach, Caïm (Tres i Quatre, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

La força secreta
d’un destí musculós.
El corrent
que empeny l’aigua
fins al salt obert
a la pedra roja.

Visc sota els arbres
en vorals arenosos.
I amb fona nova
llenço còdols blancs
contra tota murada.

Josep-Ramon Bach, Secreta Dàlia. Tres i Quatre, 2016 (Premi Octubre 2015)

Gotes de tendresa
en el llit dels amants.
Joies de plata
al bec dels ocells
que amenitzen,
de l’arbre estant,
el diluvi de cossos.
Onades al rompent
sota llei del vaivé.
Bressol d’astres
que omplen el sac
de pols divina.
Secreta dàlia
del jardí del desig.
Pàtria del món
on neixen els dies.

Josep-Ramon Bach, Secreta Dàlia. Tres i Quatre, 2016 (Premi Octubre 2015)

CLAVEGUERES

Era un vell somni viure en el subsòl lliure amb la brutícia. Conec un home que mossegava els múrids amb dents agrestes. Com una gata per l’albelló rondava amb boca plena. El seu desvari el duia a mostrar-se com un gall mascle. Les clavegueres eren grans avingudes amb ponts de merda. Quan arribava l’aigua nova de pluja la carn fugia. Sense cacera el galifardeu jeia amb la desgana. Pura demència passar pel tub infecte del gran descrèdit. Saber-se immune a les deixalles orfes d’un món prou tòxic. Desafiar el vici de la raó més sagrada sense vergonya.

Josep-Ramon Bach, En abstracte (labreu edicions, 2016)

Vàrem continuar la conversa a taula, amb un bon sopar, i el nostre poeta va tenir temps de explicar-nos, de raonar, entre moltes altres coses, que “Per crear cal desaprendre”.

Quina gran festa de les paraules, de les idees i de la imaginació… Gràcies, Josep-Ramon!

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Josep-Ramon Bach

Reiniciem el nostre cicle de poesia amb un autor de llarga i fructífera trajectòria, en Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), poeta, narrador i dramaturg, darrerament guardonat amb el Premi de la crítica Serra d’Or 2016 per l’obra Caïm i el Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València per Secreta Dàlia. En el seu últim llibre, En abstracte (labreu edicions, 2016), Bach torna a sorprendre els lectors amb una nova i interessantíssima experiència creadora.

Xerrarem amb el poeta i llegirem una selecció de la seva obra. No t’ho pensis i acompanya’ns el proper dimarts 31 de gener a quarts de vuit del vespre!