Conversa literària amb Sònia Moll Gamboa

El passat vint-i-set d’octubre vàrem gaudir de la paraules de la Sònia Moll, la poeta convidada pel nostre grup.  A continuació hi trobareu una breu crònica de l’acte, una selecció de poemes de la Sònia Moll i un bon grapat d’imatges del nostre benvolgut fotògraf, n’Aureli Ruiz, que com és costum ha sabut copsar l’ambient distès i càlid de la trobada.

Ens trobem amb la poeta Sònia Moll a l’espai VilaWeb,a l’acte que organitza Reversos, per parlar de poesia, del seu darrer llibre I Déu en algun lloc que l’autora dedica a sa mare i que al seu bloc La vida té vida pròpia, descriu així:

“eres irreverent, impulsiva, emocional fins al moll de l’os, valenta, lleona, terra ferma, mar vertiginós. Tenies a dins bastiments trencats per sempre, i no els sabíem però ho sabíem, perquè no amagaves ni la nostàlgia ni la por ni la ràbia ni la pena. Eres tant, amb majúscules, sense màscares. Llençaves les cries de ratolins pel forat del vàter, cuinaves coques de pa entre les pedres de la llar de foc, ens contaves que una infermera t’havia saltat damunt del ventre per expulsar-te el fill mort. Reies fort, parlaves alt, ploraves sense amagar-te. No agradaves, sovint. Et vam conèixer desubicada, despatriada, desarrelada. Ens vas ser dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada. Ens vas ser mare amb cicatriu al ventre, del melic fins al pubis, mare amb davantal de flors i mans aspres, mare laberíntica, mare des(con)centrada, malhumorada, rompuda. Presència irrenunciable abans i ara, abans i sempre…”

I continua al mateix text explicant la força de les seva relació materno-filial:

“…i jo, que vaig estimar el que eres fins a trencar els límits del meu món, jo que sé estimar només des que t’estimo, camino algunes nits amb la por que no em vulguin dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada, laberíntica, desubicada, desarrelada.” 

I Déu en algun lloc és un llibre que vol reflectir els sentiments i les vivències de la Sònia des del moment en què a sa mare li va ser diagnosticat  Alzheimer fins que es va produir la mort. Això és el que explica el poemari, també el que dona la gravetat a l’obra, el to, la seva tristesa, sovint la seva desesperació.

Però com ens va explicar la Sònia en el mateix col.loqui, amb aquests sentiments, per molt nobles que siguin, no n’hi ha prou per fer literatura. La literatura vol una elaboració literària dels sentiments. Ella ens ho va explicar amb una metàfora: el sentiments són quan la rentadora centrifuga la roba, literatura quan la roba ja està neta i s’estén; el resultat de transformar unes idees i uns sentiments en llenguatge poètic. Aquest llenguatge poètic per a la Sònia ha de ser prou potent per emocionar el lector. I transformar-lo. No crec que la Sònia consideri literatura els versos que ens deixen indiferents.

L’estona que vàrem compartir amb la Sònia Moll ens va remoure per dins. Per la profunditat dels seus sentiments i per la força dels seus poemes. Fou una vetllada realment excepcional.

Tomàs Maria Porta

EL MEU AMOR PETIT

El meu amor petit, com de mentida,
espiava els teus ulls de color de cel
darrere les escales de cargol
al pati de l’escola de les monges.

La meva amor petita, de joguina,
trencadissa com fulla de llorer,
amagava el secret dins les butxaques
de l’uniforme blau. I al pas dels dies
(dilluns tacats de gris, dimarts de cendra,
dimecres virolats, dijous groguencs,
divendres plens de llum) refeia el somni:
cabells de blat madur, petons de menta.
(Perquè ho devien ser, de menta, crec,
aquells petons secrets que us espiava.
Ell era un noi rosset, d’ulls de maragda,
un any més gran que tu. Dels jesuïtes.)

El meu amor petit teixia somnis
ocult sota la culpa adolescent.
I els dits tacats de guix et resseguien
el nom a les finestres. T’enyoraven
la pell desconeguda, immaculada.

La meva amor petita, d’or i sucre,
la van ferir de mort des que va néixer
les ombres del pecat i la vergonya.

Sònia Moll, Non si male nunc

LES COSES QUE NO DIUS

Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.

S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.

S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
-almenys, tu creus que ho fas-; però revénen:

revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.

Les cosesque no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
-olor de resclosit, de por, de sexe.

Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.

Sònia Moll, Non si male nunc

POR

Martellets insistents
a tocar de les temples.
Defora, quietuds sense repòs
esperen per clavar-me dentegada.
Em quedo en el llindar del pànic, única
drecera entre la mort i jo, i provo
d’aturar el remolí d’un pensament
que no em pertany.

Els vidres de la por
m’escampen a bocins
damunt l’estora.

M’ensorro en un instant
com un Castell de cartes.

Sònia Moll, Non si male nunc

FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

TOTS ELS ARBRES

El tiempo de los árboles está en ti
después de amarnos.
KIRMEN URIBE, “El tiempo de los árboles”

Ens va ploure molt, tots aquells dies.
Moltes tardes, moltes nits,
molts matins de diumenge.
M’agradava encara més fer l’amor així
amb el silenci nostre
espetegant contra el soroll de l’aigua rere els vidres.

Hi penso avui, que plou i que voldria
que encara fes més vent aquesta matinada.
Que hi hagués arbres frondosos a prop de casa,
que la remor de les fulles em bressolés el son.

La pluja ja no m’és mai més absència.
Tinc a les mans tota l’aigua d’ahir,
tots els arbres d’avui.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

ALGÚ UNA VEGADA VA DIR

Zazu se miró las manos, sus manos pequeñas y
delgadas, y las escondió en la espalda,  porqué
alguien dijo una vez que tenía manos de ladrona. 

ANA MARÍA MATUTE, Pequeño teatro 

Això has fet? Aquest desastre?
–SÍ, l’he fet jo i aquí te’l porto.

TERESA FORCADES

Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar les mans a l’esquena,
i en vas fer un nus petit i dur com un ou de fusta.

Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar els ulls darrera les ulleres de sol,
i vas deixar de mirar els arbres nus retallats contra el cel.

Algú una vegada va dir.
I tu vas enfonsar el cor dins d’una ampolla
i en vas fer un vaixell de fusta cremada
respirant contra les parets de vidre.

Algú una vegada va dir.
I tu vas tornar a mostrar les mans obertes,
Això ho has fet tu, aquest desastre?
Sí, l’he fet jo i aquí te’l porto.
I les vas enfonsar dins de la terra molla.
I vas fer fang i margarida.

Algú alguna vegada va dir.
I tu.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

I NO VA QUEDAR RES DE MI

Em miro avui i aquest és el vertigen:
que tot el que tu eres
s’engrunés aquells dies
pels camins de l ‘aigua.
Que a l’arribada al port de Barcelona
ja no quedés res de tu
–de la teva bellesa
d’ulls verds i pell pigada,
la teva força,
la teva-nostra sang indígena.
Y no quedó nada de mi.
Què hi ha encara de tu, mare,
després de l’oceà?
Hi ets?
Ets?
M’aboco a tu
i tot és aigua fonda,
aigua negra,
aigua cega.

Odio i estimo amb ràbia
l’Hades inclement
Que et va engolir i no et retorna.
Estimo i odio l’oceà
que et va partir en dos la vida.
I m’hi acosto
i me n’allunyo,
eterna i absurda rissaga al port,
amb l’esperança infantil
de retornar-te el que ets
–la llum,
el verd,
la teva vida a punt d’obrir-se
com una papallona.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

PESA LA LLUNA

llega la noche y carga
el peso de la luna en nuestros ojos
JOSE ANTONIO ARCEDIANO, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
—les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
—com es camina aquest camí?—,
tu sense jo,
enllà dels ulls que miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono encara com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
—com es camina aquest camí?

Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
—que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

EN VERMELL

Hi ha dies
que et trobes en vermell tots els semàfors.

No saps com es fa,
això d’ofegar les ganes d’arrencar a córrer
i haver-te d’aturar a cada cruïlla
i trobar-te a sota de la pell
alguna cosa que s’assembli a la calma
de què parlen els savis.

A les sales de vetlla dels tanatoris
hi fa el mateix fred que en algunes oficines.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

EL TEU MÚSCUL PRECIÓS

Les costelles endins
—gàbia d’ossos que protegeixen
el batec ferit—
i tota la por amagada als nusos de l’esquena.
Que no el toqui ningú (més),
el teu múscul menut i tremolós.
Que ningú gosi esquitxar d’aigua bullent
la membrana escaldada.
Entre els barrots de la gàbia
s’escolen espases
que esquincen la vida de dalt a baix,
com la línia interrompuda
que tens impresa al palmell de la mà esquerra.
Que no te’l toqui ningú,
el teu múscul preciós,
la teva pobra criatura esgarriada,
la teva ànima malmesa.
Que no te’l toqui ningú.
Que no te’l vegi ningú entelat,
tremolós,
esgarrapat,
vençut.
Les costelles endins,
sentinelles ferotges,
i l’aire aspre, dens,
cada dia més difícil.
Que no te’l toqui ningú (més),
el teu múscul cansat.
Que no te’l mirin.
‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍Que no te’l vegin.
Que no te’l vulguin.
‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍Que no te’l prenguin.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

Gràcies, Sònia, per compartir amb nosaltres la teva saviesa i vitalitat poètica! Va ser un gran plaer.

Fotografies d’Aureli Ruiz

 

Conversa literària amb Sònia Moll Gamboa

El proper acte organitzat pel grup el celebrem dijous 27 d’octubre a les 19.30 h. Tindrem el plaer de comptar amb na Sònia Moll Gamboa com a poeta convidada.

Conversarem amb l’autora i llegirem una selecció dels seus poemes, dels llibres Non si male nunc (2008, Viena edicions), Premi Sant Celoni de Poesia 2007, I Déu en algun lloc  (2014, Vic: Cafè Central i Eumo Editorial).

Us hi esperem, no hi falteu!